L’agricultura ecològica ha despertat en els últims temps les més variades “ires”, sent objecte de tota mena de calúmnies. El seu èxit i múltiples suports han estat proporcionals a les crítiques rebudes. Però, qui té por de l’agricultura ecològica? Per què tant d’esforç a desautoritzar-la?
Esther Vivas a Público
Totes estes preguntes van ser formulades en un article anterior, on analitzàvem les mentides darrere d’afirmacions com “l’agricultura ecològica no és més sana ni millor per al medi ambient que l’agricultura industrial i transgènica”. Hui n’abordarem altres en relació a la seua eficiència, el preu i la falsa alternativa que significa una “agricultura ecològica” al servei de les grans empreses. Com dèiem llavors: davant la calúmnia, dades i informació.
De l’eficiència i el preu
“L’agricultura ecològica és poc eficient i cara”, diuen els seus detractors. Els que fan eixa afirmació obliden que és precisament l’actual model d’agricultura industrial el que desaprofita anualment un terç dels aliments que es produeixen per a consum humà a escala mundial, uns 1.300 milions de tones de menjar, segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO). Es tracta d’una agricultura d'”usar i llençar”. En conseqüència, qui és ací l’ineficient? Encara que, més enllà d’estes xifres, és obvi que l’actual model d’agricultura industrial, intensiva i transgènica no satisfà les necessitats alimentàries bàsiques de les persones. La fam, en un món on es produeix més menjar que mai, és el millor exemple, tant en els països del Sud com ací.
Per la seva banda, l’agricultura ecològica i de proximitat s’ha demostrat que garanteix millor la seguretat alimentària de les persones que l’agricultura industrial i permet una major producció de menjar especialment en entorns desfavorables, en paraules del relator especial de les Nacions Unides per al dret a l’alimentació Olivier de Schutter, recolzant-se en el seu informe L’agroecologia i el dret a l’alimentació. A partir de les dades que hi exposa, la reconversió de terres en països del Sud a cultiu ecològic augmentava la seva productivitat fins a un 79%, a Àfrica, en particular, la reconversió permetia un augment del 116% de les collites. Les xifres parlen per si soles.
Si parlem del preu, i sobretot el comparem amb la qualitat, un cop més l’agricultura ecològica ix en millor posició. Potser no ho semble a primera vista, perquè hi ha un discurs únic, que es repeteix i es repeteix i es repeteix, que ens diu que l’ecològic és sempre més car. No obstant açò, no és així. Sovint depèn d’on i què comprem. No és el mateix comprar en un supermercat ecològic o en una tenda gurmet que comprar directament al llaurador, al mercat o a través d’un grup o cooperativa de consum agroecològic, en els primers els preus acostumen a ser molt més cars que en els segons, on el seu cost pot ser igual o fins i tot inferior que en el comerç tradicional per un producte de la mateixa qualitat.
A banda, ens hauríem de preguntar com pot ser que determinats productes o aliments al supermercat siguen tan barats. Estem pagant el preu real? Quina és la seua qualitat? En quines condicions han estat elaborats? Quants quilòmetres han recorregut del camp a la taula? Sovint, un preu molt baix amaga una sèrie de costos invisibles: condicions laborals precàries en origen i destinació, mala qualitat del producte, impacte mediambiental, etc. Es tracta d’una sèrie de despeses ocultes que acabem socialitzant entre tots, perquè si el menjar recorre llargues distàncies i aguditza el canvi climàtic, amb l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, açò qui ho paga? Si mengem aliments de baixa qualitat que tenen un impacte negatiu en la nostra salut, qui ho paga? En definitiva, com diu el refrany: Pa per avui i fam per demà.
I no només açò, quan vam entrar al ‘súper’, què comprem? Es calcula que entre un 25% i un 55% de la compra al supermercat és compulsiva, fruit d’estímuls externs que ens insten a comprar al marge de qualsevol raciocini. Quantes voltes hem anat al supermercat a comprar quatre coses i hem eixit amb el carro a rebentar? El supermercat és una màquina de vendre, no ens càpiga cap dubte, un dels espais més estudiats de la nostra vida quotidiana, perquè la nostra compra mai quede a l’atzar.
Una altra afirmació mil voltes repetida és la que diu que “l’agricultura ecològica és només per a rics”, o si qui parla busca l’insult, cosa freqüent entre el sector “antiecològic”, ens dirà que “l’agricultura ecològica és només per pijos”. Ja siga en un cas com en l’altre, els que ho afirmen, els ben assegure, que mai han posat un peu en un grup o cooperativa de consum agroecològic perquè els seus membres, en general, poden ser qualificats amb molt adjectius, però de “rics” i “pijos” en tenen més aviat poc. Es tracta de persones que aposten per un altre model d’agricultura i alimentació, a partir d’informar-se, prendre consciència, buscar dades contrastades sobre els impactes d’allò que mengem en la nostra salut, al medi ambient, entre la pagesia. En aquesta vida ens “instrueixen” per pensar que “gastem” diners en menjar, però es tracta de “gastar” o “invertir”? L’educació és clau. D’ací, que siga fonamental fer arribar els principis, i les veritats, de l’agricultura ecològica al conjunt de la població. Menjar bé, i tenir dret a menjar bé, és cosa de tots.
Una “agricultura ecològica” al servei del capital
“L’agricultura ecològica no té fins socials i aguditza la petjada de carboni”, diuen els seus detractors. Ací la pregunta clau és, de quina agricultura ecològica estem parlant? Com dèiem a l’article anterior, una de les amenaces a l’agricultura ecològica és precisament la seua cooptació, l’assimilació de la seua pràctica per part de la indústria agroalimentària. I és que cada volta són més les grans empreses del agrobusiness i els supermercats que aposten per eixe model d’agricultura lliure de pesticides i additius químics de síntesi, però buidant-la de qualsevol indici de canvi social. El seu objectiu és clar: neutralitzar la proposta. Es tracta d’una “agricultura ecològica” al servei del capital, amb aliments quilomètrics, escassos drets laborals en la producció i la comercialització. Eixa no és l’alternativa dels que apostem per un canvi en el model agroalimentari. L’agricultura ecològica, al meu entendre, només té sentit des d’una perspectiva social, local i llauradora, com han defensat sempre els seus impulsors.
D’altra banda, em sorprèn que els detractors de l’agricultura ecològica es preocupen tant per la petjada de carboni i l’impacte dels gasos d’efecte hivernacle en el medi ambient, quan la seua aposta per una agricultura industrial és precisament una de les principals responsables d’aquests. Segons l’informe Aliments i canvi climàtic: la baula oblidada de GRAIN, entre el 44% i el 55% dels gasos d’efecte hivernacle són provocats justament pel conjunt del sistema agroalimentari global, com a conseqüència de sumar les emissions provocades pel canvi en l’ús del sòl i la desforestació; la producció agrícola; el processament, el transport i l’empaquetat dels aliments; i els fems generats. Si als crítics de l’agroecologia tant els inquieta el canvi climàtic, els suggeriria que apostaren per una agricultura ecològica, local i llauradora.
Qui imposa què?
“Ens imposen l’agricultura ecològica. Jo vull menjar transgènics, i no em deixen”, diuen alguns, encara que semble una broma. Però, qui imposa què? L’agricultura industrial sí va ser resultat d’una imposició, la de la Revolució Verda, promoguda des dels anys 40, i en dècades posteriors, per governs com el dels Estats Units i fundacions com la Ford i Rockefeller, i que va implicar la progressiva substitució d’un model d’agricultura tradicional, on els llauradors tenien la capacitat de decidir sobre què i com conreaven, a una agricultura industrial “addicta” al petroli i als fitosanitaris, que va portar a la privatització dels béns comuns, i en particular les llavors. Molts llaurafors no van tenir elecció. Hui, veiem les conseqüències d’aquest model agrari: fam, descamperolització, patents sobre les llavors, acaparament de terres, etc.
Encara que la principal imposició agrària ha estat sense cap dubte la del cultiu transgènic, i la impossible coexistència entre agricultura transgènica i agricultura convencional i ecològica és el millor exemple. Els cultius transgènics a través de l’aire i la pol·linització en contaminen d’altres, així funciona el que podríem anomenar “la dictadura transgènica”. A Aragó i Catalunya, les zones on més es cultiva transgènic, en concret la varietat de dacsa MON 810 de Monsanto, la producció de dacsa ecològica pràcticament ha desaparegut a causa dels múltiples casos de contaminacions sofertes. Les evidències són irrefutables, i qui diga el contrari menteix.
L’enumeració de frases amb l’únic propòsit de desautoritzar l’agricultura ecològica podria continuar. Són tantes les falsedats abocades que eixe article podria tenir tres, quatre i fins a cinc parts, però ho deixe ací. Espere que les informacions i les dades aportades puguen ser d’utilitat a aquells que davant veritats úniques es pregunten i qüestionen la realitat que ens imposen.
*Article publicat inicialment al diari Publico.es, 14-07-2014. Traducció al català de PerLHorta.info
