El 2004, unes quantes activistes vam publicar Barcelona marca registrada: un model a desarmar (Virus, 2004), un treball que cercava explicar –i explicar-nos– en quina ciutat es produïen les nostres lluites; quina era la ciutat, per tant, produïda per la lluita de les nostres contraparts. Editat poc abans que l’alcalde Clos inaugurés el Fòrum de les Cultures, aquell aprenentatge pretenia aportar algunes claus per al qüestionament de l’anomenat model Barcelona. Això és: carregàvem contra un cert estil de desenvolupament econòmic metropolità que, sota la batuta pública-privada, promou l’acumulació de capital mentre expropia la ciutat a les seves habitants. Sobrevolant la crítica al model, i com en aquelles batalles que hom s’intenta fer amb la bandera que simbolitza les forces de l’oponent, impugnàvem de manera frontal el nus del màrqueting urbà barceloní: la ciutat-marca. Aquesta última dècada, l’economia política de la ciutat, aleshores assentada en la terciarització, el turisme, la construcció i l’aposta per la logística global, ha patit canvis. I si bé la marca de ciutat que la legitima, és a dir, el relat simbòlic de l’hegemonia d’unes classes socials urbanes per sobre d’unes altres, s’havia mantingut inalterat o amb petites variacions, avui experimenta un salt discursiu fonamental: de la marca turística a la smart city. Ha mort d’èxit la marca Barcelona? A què obeeix la seva transició? Quines lògiques d’apropiació privada de la ciutat operen rere el leitmotiv de Barcelona inspira?
IVAN MIRÓ / @IVAN_SANTS | La Directa
La marca de ciutat no és la síntesi virtuosa de les identitats que hi conviuen ni és un relat aleatori dels valors que la sostenen. És, o pretén ser, un poder simbòlic que redueix la complexitat urbana, que neutralitza les singularitats que conjuguen la ciutat. Entre altres coses, invisibilitza el conflicte, l’alteritat;les altres Barcelones, que deia Vázquez Montalbán. Sintetitza el passat des d’una mirada determinada, opera en el camp de forces del present i esclavitza les possibilitats de futur. És una hipòtesi que crea realitat.
Catapultada pels Jocs Olímpics del 92, la marca Barcelona va ser, internament, l’aposta per reconstruir la identitat d’una ciutat atordida per la desindustrialització dels 80. S’havia d’elaborar una nova narrativa asèptica, que no reproduís l’antagonisme entre els sectors burgesos i obrers que va fundar la Gran Barcelona ni remetés als xocs entre administracions porciolistes i moviments populars urbans del tardofranquisme i la transició. El voluntariat olímpic va ser, aleshores, la metàfora que calia desplegar a la recerca d’un nou consens urbà. D’acord amb el llenguatge postmodern dels nous mercaders, la marca Barcelona havia de “posicionar la ciutat” en el mercat global. Si tota marca és el relat d’un producte que cal vendre, en aquella ocasió, la mercaderia era la mateixa ciutat i les clientes, les inversores financeres globals. De la Barcelona apassionant i desitjable (guapa), on tot era possible (Bar-Cel-Ona), se’n destacaven uns suposats valors específics, com la creativitat, la participació i les cultures (Fòrum), que l’havien de singularitzar respecte a la grisor decadent de les ciutats postindustrials del sud europeu.
No obstant això, a mesura que s’afermava el model de fons –construcció i turisme–, la marca tolerant es va anar matisant. L’èxit del posicionament, així com la lluita que desemmascarava les impostacions del relat (cultures? pura especulació!), van motivar el seu enduriment a càrrec de l’Ordenança del Civisme de 2005. Després, la crisi global es va acarnissar en el sector immobiliari i constructor local, que si bé no es conceptualitzava –pel seu poc glamur– com a part genuïna de la marca, sí que formava part intrínseca del model pel seu pes en el PIB metropolità. Aleshores, el rei es va mostrar nu i el turisme, tan fill de la marca, va posar la marca en joc.
“Tot i l’èxit, la marca Barcelona corre el perill de quedar presonera d’una imatge estereotipada, centrada en l’activitat turística, més basada en l’oci que en el negoci, dependent de l’obra d’uns pocs genis com Gaudí o Picasso més que de la capacitat real d’inspirar i generar noves iniciatives empresarials”.
Barcelona Metròpolis, 2013.
Les vergonyes secretes de la marca turística
La ciutat-producte viu el seu apogeu esplendorós. Les dècades de city marketing han aconseguit els seus propòsits i la tematització turística és un dels seus resultats. 15% del PIB barceloní; quarta ciutat europea en visitants estrangeres rere Londres, París i Roma; vuit milions de turistes; dos milions de creueristes, i setze milions de pernoctacions durant el 2013 són els deures fets amb escreix.
La hipèrbole turística, tanmateix, manifesta amb facilitat les contradiccions d’una ciutat que es ven molt bé. Una Rambla deformada fins a la caricatura, una Sagrada Família o un Park Güell devorats fins als fonaments i els autocars, les bicicletes de lloguer i les riuades de guiris congestionant l’espai públic de manera massiva i permanent han provocat que, sobrepassant els cercles d’activistes, una ombra de dubte recorri la ciutat i que les visions apocalíptiques –però no injustificades– del fenomen, com el documental Bye Bye Barcelona, rebin una atenció inesperada. S’està gestant un nou sentit comú que es mostra recelós del monocultiu turístic de la ciutat. No obstant això, més enllà de la crítica òbvia a la massificació i el barret mexicà, la marca amaga unes contradiccions més opaques. Ningú no assenyala que la ciutat que es ven molt bé, avui, es compra molt millor.
Si el 2013 es batien rècords en inversió hotelera, enguany, l’adquisició de patrimoni urbà per part dels fons d’inversió s’ha desbocat. Una nova bombolla està en marxa: dels 1.100 milions d’euros invertits en el sector immobiliari, 460 s’han destinat a hotels (J.M. Montaner, “La burbuja hotelera”, El País, 10 d’abril de 2014). En el cicle especulatiu en curs, però, els intercanvis patrimonials entre mans privades es combinen amb l’apropiació financera dels béns comuns urbans. Els fons d’inversió mosseguen amb fúria el patrimoni públic immobiliari ofert en safata.
La Torre Agbar i el Deutsche Bank del passeig de Gràcia han estat adquirits per Emin Capital per obrir-hi hotels Grand Hyatt. Amancio Ortega ha comprat l’antic Banesto de la plaça de Catalunya, fins ara propietat de la SAREB. Aquestes operacions –explicatives de l’actualitat neoespeculativa de l’economia metropolitana– no han d’encobrir realitats més preocupants, com la venda de pisos públics de lloguer de Regesa al grup Azora (A. Alcántara, “Nou Barris Cabrejada alerta de la venda d’habitatge públic als ‘fons voltor’”, Directa, 9 de desembre de 2013). O la subhasta d’edificis de la Generalitat de Catalunya, alguns dels quals ja han estat adquirits per la Corporación Qualitat o Mercury Capital.
La transferència del patrimoni immobiliari de la ciutat als fons d’inversió –molts d’ells, d’una globalitat catalaníssima– és un negoci excel·lent, també, per a les seves comissionistes, sovint properes a l’actual govern municipal. I aquest és un negoci que, com tots els veritablement importants, no vol soroll.
En aquest context, quines conseqüències pot tenir persistir en un relat basat en la venda de la ciutat? ¿No facilita que les creixents crítiques a la banalització turística en rastregin els fonaments i acabin qüestionant l’apropiació financera dels béns comuns urbans? Al rei nu, tothom li pot veure les vergonyes. Cal posar el focus cap a una altra banda. Cal un canvi de marca.
“El lema ‘Barcelona inspira’ proposa integrar sota el paraigua de la marca Barcelona tota una sèrie de sectors estratègics que s’han de reforçar mútuament. En aquest sentit, Barcelona s’ha de posicionar en l’àmbit de la sostenibilitat i competeix en la lliga de les ‘smart cities’. Ha d’aprofitar la capitalitat del mòbil per ser un ‘hub’ d’innovació tecnològica (…). I ha de ser l’epicentre de la Mediterrània i el centre logístic del sud d’Europa. I, ‘last but not least’, ha de consolidar un turisme més basat en la cultura i l’esport com a part essencial de les activitats d’oci.”
Barcelona Metròpolis, 2013.
Un alcalde inspirat
Març de 2014. Xavier Trias exposa el seu projecte estratègic. Per a l’alcalde, Barcelona ha de ser el paradigma de la ciutat intel·ligent, basada en la tecnologia, però al servei de les persones, que inspiri una economia de la innovació urbana a escala mundial. Una aposta per reactivar l’economia i crear llocs de treball, ja que l’atur és el principal problema de la ciutat. Que hi hagi 108.000 aturades és una dada absolutament injustificable, rebla l’alcalde. La solució és un nou model de ciutat amb barris productius, autosuficients i connectats per corredors verds.
Smart cities, innovació, emprenedoria. Tòtems del nou relat. Som la primera capital europea del sud en promoció econòmica i una de les primeres a captar inversió internacional. Som capital europea de la innovació i també del voluntariat. I això, ajuntar innovació amb voluntariat, és especialment bonic, afirma el batlle. Treballem per ser capital de cultura, creativitat, educació, coneixement i benestar.
Trias aprofundeix: aquest reconeixement és gràcies a la capitalitat mundial del mòbil. El darrer Mobile World Congress, amb 80.000 visitants, 1.800 empreses, 356 milions d’euros d’impacte econòmic i la creació de 7.000 llocs de treball, ens converteix en un nou hub per al sector digital. Les tecnologies urbanes intel·ligents ens ajuden a millorar els serveis a les persones, els transports, l’enllumenat, l’aparcament, la gestió de residus i d’aigua. Tenim teleassistència, geolocalitzadors i detectors de caigudes de la gent gran a casa. Fem una aposta per la sostenibilitat, per l’aprofitament energètic, per les xarxes de climatització al Fòrum i el 22@. Implantarem el vehicle elèctric. La vinculació entre noves tecnologies i la millora de la qualitat de vida és el que ens fa ser diferents en el camp de les smart cities.
Liderem la City Protocol Society per establir els estàndards de qualitat de les ciutats intel·ligents. Hem de crear un nou model de ciutat basat en la millora de la productivitat. Diu John Chambers, el president de CISCO, que l’efecte positiu del concepte smart city a Barcelona s’estima en 3.000 milions d’euros i la creació de 47.000 llocs de treball. Potser exagera, el senyor Chambers, però creiem-nos-ho, perquè ell és molt important.
Hem creat el Barcelona Growth Center, que aglutina innovació, emprenedoria, competitivitat, tecnologia i formació. El centre acollirà la nova oficina d’atenció a l’empresa, en col·laboració amb la Cambra de Comerç, i nous espais d’incubació: Mobile Start Up Bcn, Corporate Start Up Bcn. Hi haurà la seu de l’agència de la marca Barcelona, un consorci entre l’Ajuntament i la Fira de Barcelona per posicionar la ciutat globalment en clau econòmica i empresarial. Volem tenir una ciutat oberta al món, que posi les coses fàcils a les emprenedores i les empreses.
Fi del discurs. Aplaudiments. O no.
La ciutat del diner (o la zona franca ‘bussiness friendly’)
La crítica a la smart city disposa, en poc temps, d’un bagatge impressionat (M. Fernandez, “‘Smart city’. Estrategia comercial empresarial y marca de nuevos desarrollos urbanos”, Ciudadesaescalahumana.org, 8 de març de 2011). Nombroses veus alerten de les possibles conseqüències respecte a les llibertats civils: control social, megadades, transparència, privacitat (G. Galdón, “‘Smart cities’ sense futur?”, Barcelona Metròpolis, núm. 91, 2014). Així com del fetitxisme tecnològic que emmascara la lucrativa operació de CISCO (el nou amic de l’alcalde, el senyor Chambers), IBM i altres empreses globals per apropiar-se de la gestió organitzacional urbana. També es planteja, de manera creixent, quin ha de ser el rol social davant les matrius ideològiques de la smart city (qui defineix què és eficiència?), així com les possibilitats d’apropiació i reorientació social de les tecnologies urbanes (M. Fernandez, “Intel·ligència al servei de les persones”, Barcelona Metròpolis, núm. 91, 2014; J. Subirats, “Innovación social y cambio tecnológico”, El País, 1 de febrer del 2014; etc.).
Més enllà dels dubtes, la smart city està esdevenint l’eix d’un nou relat per a Barcelona i altres metròpolis assedegades d’inversions. El turisme vulgaritzat ha estat substituït, simbòlicament, pel refinament de la tecnologia urbana. En el pla material, ambdues lògiques d’apropiació privada de la ciutat coexistiran, però només la segona serà enarborada pels gestors del capitalisme local, en tant que relat positiu de transformació. El novembre de 2014, Barcelona acollirà la Smart City Expo, sota el lema Change the world: una nova economia basada en la ciutat, “l’economia de la innovació urbana”, canviant el món.
A qui serveix la nova marca? Quines noves dinàmiques d’apropiació capitalista fonamenta? Quina economia política pretén relatar i, per tant, legitimar el nou discurs?
Per a Marc Puig, director de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona, el nou lema Barcelona inspira expressa la necessitat de visibilitzar un nou relat de ciutat i de marca, que faci que Barcelona no només sigui reconeguda per fer-hi turisme, sinó també com a tractora de “talent i noves inversions”.
Per la seva banda, Juan Carlos Belloso, assessor de la marca Barcelona i fundador de Barcelona Global –un lobby empresarial format per empreses com Deloitte, Godó, Reig Capital, Abertis o Clear Channel per “fomentar el posicionament internacional de Barcelona”–, opina que l’assignatura pendent de la ciutat és esdevenir referent en els àmbits econòmic, de l’emprenedoria i de la innovació, a més de ser una ciutat turística i líder en esdeveniments. Per a Belloso, l’agència Barcelona Growth ha de posicionar Barcelona com a “destinació preferida del talent i els negocis”. Per a això, caldrà donar més facilitats “als emprenedors, als creadors, a la innovació i al talent”. I conclou: “Es tracta de fer una ciutat veritablement business friendly o open for business” (J.C. Belloso, “Construir marca, fer ciutat”, Barcelona Metròpolis, núm. 90, 2013).
Entre les mesures que promourà Barcelona Growht, destaca la creació d’una zona franca al districte 22@, que ofereixi incentius fiscals i logístics a les empreses amb projectes “emprenedors i innovadors” que apliquin l’ús de les tecnologies mòbils als nous models de negoci. Per a aquest empresariat de l’economia del coneixement, es proposa una exempció total dels impostos municipals, que afectarà totes les taxes municipals, la gestió de residus urbans, l’impost de construccions i obres, les llicències d’activitat i l’impost de vehicles. També s’oferirà una bonificació dels lloguers, així com una bonificació del 50% de les quotes de la seguretat social durant tres anys.
Les empreses de la “zona franca per a emprenedors” tindran accés preferent durant el congrés del mòbil i seran “correctament seleccionades per un board públic-privat” format per empresariat, inversores, administracions i la Fundació del MWC. L’objectiu serà beneficiar un total de 100 empreses perquè, al cap de tres anys, puguin haver generat 2.000 llocs de treball nous(barcelonacreixement.cat).
Mentre tot el teixit productiu urbà s’eslloma per no abaixar la persiana, l’Ajuntament regala una zona franca a les empreses tecnològiques punteres globals perquè hi facin negoci i no tributin a la ciutat. La marca smart city i tota l’artilleria discursiva desgranada per l’alcalde ens feia somiar en un futur d’eficiència energètica, de serveis a les persones i de sostenibilitat. La realitat material que entranya, tanmateix, dista del món feliç smart. El cel promès no serà per a la majoria: només per a les escollides del capitalisme tecnològic global.
La memòria de la ciutat comuna
L’abril de 2014, es van celebrar les jornades Barris cooperatius, ciutat comuna a Can Batlló (J. Molina, “Una alternativa autogestionada a la ‘marca Barcelona’”, Eldiario.es, 3 d’abril de 2014). Més d’un centenar de veïnes d’arreu de Barcelona hi van compartir la memòria de les transformacions urbanes, els canvis en la marca. Hi van aflorar altres narratives respecte a la vida urbana, imaginaris basats en l’experiència de la precarietat, l’encariment dels preus del transport o els desnonaments. També s’hi van compartir l’apoderament viscut en les lluites socials, la plenitud dels espais autogestionats, les altres formes de viure la ciutat, les apropiacions inesperades, no normatives o invisibilitzades de l’espai públic. Es van posar en comú els nostres relats, que narren les estratègies que practiquem per resoldre –als barris i quotidianament– els desitjos i les necessitats socials de manera cooperativa i mancomunada. Es va descobrir, a més, que la marca de la crisi també ha forçat la crisi de la marca. I que les formes de cooperació social emergents impel·leixen el poder a parlar amb un nou llenguatge: ha de reconduir el problemàtic “autogovern del comú” al marc de la “innovació social”.
A Can Batlló, es va entendre que la memòria social de la ciutat desborda la marca imposada des de dalt. I la nostra memòria ve de lluny: pastada als barris, a les cooperatives obreres i als ateneus populars, també som la ciutat de les barraques, dels extraradis, de la migració. La ciutat forjada per les comissions clandestines de barri a les parròquies obreres, a les associacions de veïns; la que va néixer dels esforços per aconseguir una escola, un ambulatori, un semàfor, una línia d’autobús, una festa major. És la ciutat que avui es rebel·la, solidària, contra el desallotjament de Can Vies, la que aposta per la construcció autoorganitzada dels equipaments. Aquesta és la nostra ciutat.
No ens calen marques per viure ni reclams turístics que facilitin l’expropiació de la ciutat pels fons d’inversió ni banderes smart que promoguin zones franques del capitalisme tecnològic. Ens calen relats que dotin de sentit l’experiència complexa de viure juntes. I ens cal, sobretot, una economia urbana que resolgui les necessitats de totes les habitants de Barcelona de manera equitativa i solidària. Que garanteixi els drets socials universals, la democràcia econòmica i la participació col·lectiva en el conjunt de la riquesa social. Ens cal, urgentment, un canvi de règim polític i econòmic metropolità per poder crear una ciutat comuna des dels barris cooperatius.
Aquest article va ser publicat a la DIRECTA n.365. Pots subscriure-t’hi o trobar-la als nostres punts de venda.
