(...) Según los requerimientos del mercado, la mano de obra es empleada o arrojada de nuevo a la calle. Dicho de otra manera, se utilizan todos los métodos que le permiten a la empresa hacer frente a sus competidoras en el mercado. Los obreros que forman una cooperativa de producción se ven así con la necesidad de gobernarse con el máximo absolutismo. Se ven obligados a asumir ellos mismos el rol del empresario capitalista, contradicción responsable del fracaso de las cooperativas de producción, que se convierten en empresas puramente capitalistas o, si siguen predominando los intereses obreros, terminan por disolverse.
Reforma o Revolución,
Rosa Luxemburg
A l’anterior número de Terra Cremada parlàvem de la superació de la democràcia en tant que superació de la forma de govern actual i del parany sobre el qual es basa la separació entre política, economia i vida. Avui volem centrar-nos en el que suposa fer una separació de l’economia —de com satisfem les nostres necessitats— de la resta de relacions de les quals s’alimenta el capitalisme. Una separació que afavoreix que el sistema capitalista pugui reinventar-se alhora que ens pot debilitar en la nostra lluita per acabar amb el treball i la propietat privada. Fem aquest article no amb la intenció d’emetre a mode de fascicles com superar aquestes parcialitats —perquè sinó cauríem en el mateix que critiquem— sinó perquè darrerament veiem com, de la mateixa manera que ja apuntàrem a la crítica de la democràcia, no tenint suficients paraules, discursos ni —sobretot— pràctiques que superin l’actual manera de viure i de relacionar-nos podem acabar ancorant-nos i reafirmant les misèries a les que el capitalisme ens condemna. Si apuntem això és perquè ens preocupa que moltes de les dinàmiques o projectes que diuen allunyar-se del capitalisme caiguin en el miratge de que podem viure sense capitalisme sense destruir-lo: podem plantejar-nos un món sense capitalisme, però el capitalisme, amb la seva essència expansiva i global, no deixa lloc perquè existeixi un a fora o un al marge d’ell.
També volem deixar clar d’entrada que no volem desmerèixer cap iniciativa individual o col·lectiva d’aquelles que, com nosaltres, han de buscar-se la vida per tal de sobreviure de la manera menys dolorosa i més apassionant possible, sinó que el que volem apuntar és que aquestes sortides no són realment sortides sinó maneres d’existir dins de la nostra misèria. No pretenem donar lliçons d’on sí i on no han d’anar a parar les nostres energies, sinó preguntar-nos perquè encara no hem estat capaces de crear imaginaris i pràctiques col·lectives i individuals que ens empenyin a la creació de projectes veritablement comunitaris per tal d’abastir les nostres necessitats i desitjos sense que això sigui a costa de terceres ni que aquestes activitats siguin merament pal·liatives. Ens dirigim a aquelles que, com nosaltres, han decidit no apostar per un lloc fix on arribar sinó per unes formes de fer que ens puguin empènyer a anar construint processos relacionals cada cop més basats en allò comunitari. Ens dirigim a aquelles que veuen que, ara per ara, estem acomodant-nos o adaptant-nos a la misèria d’haver de treballar per manca d’un horitzó revolucionari proper... o serà per això mateix que no hi ha una perspectiva de superació revolucionària?
No tenemos nada que objetar ante el hecho de que algunos compañeros busquen organizar su vida como quieran y saquen el mejor partido posible de las circunstancias en las que se encuentran. Pero protestamos cuando las formas de vida, que no son ni pueden ser más que adaptaciones al sistema actual, se quieren presentar como algo anarquista o, peor aún, como medios de transformar la sociedad sin recurrir a la revolución.
E. Malatesta
La lògica del mercat que (gairebé) tot ho impregna
No, el capitalisme no s’aguanta només perquè hi ha uns grans magnats que dominen el món, no, ni molt menys. El capitalisme s’aguanta i es reprodueix perquè la nostra manera de relacionar-nos amb el món —i per tant també entre nosaltres— és gairebé enterament capitalista1. Això vol dir que en la quotidianitat dels nostres gestos reproduïm unes dinàmiques que ens dificulten veure i experimentar més enllà de les relacions de dominació i la mercantilització de les relacions humanes. De vegades és tan sols que no tenim suficients diners per invertir un capital base per convertir-nos en empresàries d’èxit, però hi ha petits gestos immersos en la nostra quotidianitat que demostren fins a quin punt la lògica mercantil guia les nostres decisions. Pensar que el capitalisme és quelcom extern a nosaltres és infravalorar-lo i d’altra banda abaixar la guàrdia a l’hora de combatre’l. La lògica del capitalisme —l’individualisme, la propietat privada, l’especulació, el domini sobre l’altra, etc.— s’insereix a dins nostre dificultant-nos que ens relacionem a partir d’allò que necessitem conjuntament i provocant la relació amb l’altra a partir d’allò que l’altra ens pot oferir. Val a dir que això no significa que l’hegemonia del capital sigui total —no serem nosaltres qui plantejarem la seva perfecció com a sistema. La tendència a allò comunitari, consubstancial a l’ésser humà, sempre reapareix a les escletxes d’aquesta societat; totes hem vist i gaudit algun cop de la solidaritat entre iguals, del funcionar sense lleis, del donar sense esperar res a canvi, etc. És el moviment real que anul·la i intenta superar l’estat de coses actual.
El miratge de les alternatives
Banca ètica, cooperatives, mercats d’intercanvi, noms que sonen i ressonen encara més a les nostres assemblees de barri arrel de l’ocupació de les places arreu de l’Estat —l’anomenat moviment del 15M— quan algunes plantegen possibles sortides del capitalisme. El miratge de les alternatives ens pot fer desviar del tema de fons, ennuvolar-nos en el pantanós món d’escollir el producte que més ens escaigui, la forma en que més ens agradi ser explotades, l’ètica que més ens convingui sempre i quan participem de l’especulació i la usura, la salsa amb la que decidim ser cuinades sempre i quan no se’ns ocorri d’atacar la propietat privada ni els privilegis d’aquelles que ens dominen perquè... on preferiríem deixar els nostres diners? On preferiríem treballar? Si no ens fem les preguntes adequades podem mossegar l’esquer i oblidar-nos que del que aquí es tracta es de seguir lluitant contra els diners, contra el treball i contra tota opressió.
Con sumo consumo
El capitalisme, en la seva lògica d’expansió mercantil, ofereix mercats i productes per a totes aquelles que estan disposades a comprar-los. La indústria ètica, ecològica, «bio», amb respecte al medi ambient, etc., són el resultat de l’expansió lògica del Capital. Si apareix aquest mercat és perquè pot generar-se més capital. Si aquest mercat triomfa es perquè hi ha gent que es gasta els diners en ell. No es que apostem per fer-li cap boicot especial a aquesta mena de productes però és evident que l’aposta per un consum d’aquest tipus no produeix cap canvi significatiu en les relacions socials actuals. I aquí radica el problema, quanta gent realment creu que comprar tal o qual producte en aquesta o aquella botiga és un front més de l’anticapitalisme? O pitjor encara, creu que és el camí per a la transformació social? Podem escollir menjar més sà o que no s’enriqueixin les quatre marques de sempre però no se’ns pot oblidar que sota el capitalisme el consum sempre és reproducció del capital.
Banques ètiques o estètiques?
Com podria una banca arribar a ser ètica, o millor dit, a quina ètica sinó a la de la banca respon una banca ètica? A quina lògica sinó a la de l’especulació respon una banca amb aquestes característiques? Que els nostres diners siguin utilitzats per especular amb consums macrobiòtics en comptes d’en la indústria nuclear poc importa a la banca mentre tant uns com els altres aportin beneficis a aquestes empreses financeres —només ens cal mirar el cas de Triodos Bank i O’Belen2. I ara, som capaces d’imaginar dipositar els nostres diners a algun lloc segur sense haver de passar per un banc? Sí, sabem que el millor de tot seria poder prescindir dels diners i l’intercanvi en la satisfacció de les nostres necessitats però la majoria de gent segueix cobrant a final de mes, posant els seus diners i domiciliant els seus rebuts a un compte corrent i cobrant els seus salaris, prestacions o ajudes a través d’un o un altre banc. Pensar que la majoria de nosaltres guarda els seus diners a sota d’una rajola ens sembla massa il·lús, tot i així seria interessant que als nostres barris i espais féssim veure a les nostres companyes que tot i que d’entrada no sembla gaire segur deixar els diners en metàl·lic a casa, el fet de deixar-los al banc no dona gaires més garanties —per no dir moltes menys. Si fem un balanç de totes les problemàtiques, contradiccions i maldecaps associats a haver de deixar els diners dins d’un banc podem concloure fàcilment que el millor és allunyar els diners de l’especulació bancària. Els bancs treballen amb més o menys el 10% dels diners que diuen tenir, tota la resta és diner fictici. No cal que ens anem al cas del «corralito» de l’Argentina per demostrar-nos com de segur és esperar que els diners que dipositem tranquil·lament a un banc ens seran retornats quan nosaltres vulguem: els casos cada cop succeeixen més a prop nostre, al poble de l’Aldea a Tarragona ha succeït al darrer desembre. També és important tenir en compte les sancions administratives i penes-multa ja que, cada cop més, la repressió de baixa intensitat intenta ofegar-nos econòmicament, i és per això que la insolvència es presenta com una de les eines més efectives en un primer moment. Moltes de nosaltres ja hem comprovat que no tenir els diners al banc no és només una qüestió d’ètica sinó de seguretat3.
Llavors, què fem amb els nostres diners? Bé, la majoria de nosaltres no tindrem gaires problemes per amagar els quatre estalvis sota qualsevol rajola de casa nostra. Però si el que ens preocupa és d’on treure els diners per projectes més grans potser ens caldria pensar senzillament que només podrem tirar endavant projectes a partir dels diners que, realment, podem aconseguir. Ja sigui a partir d’exposar-ho davant dels nostres col·lectius i demanar suport econòmic a la resta de persones o assumint que no podem tirar endavant el nostre projecte si no volem passar pel crèdit i el que això comporta.
La falsa comunitat de la mercaderia
El poder del dinero es el de fabricar un vínculo entre los que carecen de vínculos, el de vincular a los extranjeros en tanto que extranjeros y, de ese modo, poniendo cualquier cosa en equivalencia, poner todo en circulación. La capacidad del dinero de vincularlo todo se compensa por la superficialidad de este vínculo en el que la mentira es la regla.
La insurrección que viene,
Comité Invisible
Moltes podrien parlar d’altres economies, i de fet ho fan, remetent a economies solidàries o mercats d’intercanvi, a bancs de temps i mercats de favors, però això tan sols estén els tentacles de la lògica mercantil i la seva base: l’intercanvi de propietats privades. Per a moltes de les nostres companyes sembla que el fonament del capitalisme siguin els diners, però no és així. L’intercanvi és el fonament sobre el qual es sustenta el mercat i es basa en crear una relació no entre les persones sinó entre aquestes i les coses: què posseeixes?, què m’ofereixes?, què vols?, en comptes de què necessites?, o que et puc oferir? Enfront de l’intercanvi nosaltres apostem per la reciprocitat. Mentre l’intercanvi es dóna entre persones aïllades que es relacionen a partir d’allò que tenen —tant tens, tant vals— la reciprocitat es dóna en la relació entre qui té quelcom en comú. La reciprocitat permet teixir quelcom col·lectiu ja que quan dónes ho fas de forma incondicional, sense esperar res a canvi i, en alguns casos, sense saber qui ho rebrà; tan sols sabent que és membre d’una comunitat que aposta per aquest tipus de relacions. Senzillament apuntem que si hi ha mercat pot existir un vincle però no necessàriament comunitat, més aviat en dificulta l’existència.
L’explotació autogestionada; treballadores autònomes i cooperatives
(...) Según los requerimientos del mercado, la mano de obra es empleada o arrojada de nuevo a la calle. Dicho de otra manera, se utilizan todos los métodos que le permiten a la empresa hacer frente a sus competidoras en el mercado. Los obreros que forman una cooperativa de producción se ven así con la necesidad de gobernarse con el máximo absolutismo. Se ven obligados a asumir ellos mismos el rol del empresario capitalista, contradicción responsable del fracaso de las cooperativas de producción, que se convierten en empresas puramente capitalistas o, si siguen predominando los intereses obreros, terminan por disolverse.
Reforma o Revolución,
Rosa Luxemburg
Muntar una empresa i esperar que sigui rentable passa per inscriure’s dins la lògica de la competitivitat. Tant si ho fas tu sola com si ho fas amb quatre amigues, és a dir, tant si et fas autònoma com si muntes una cooperativa. Si una empresa no és competitiva mor. L’engany que ens van fer creure a l’època de la reconstrucció capitalista després de la Segona Guerra Mundial —als anys 50 a Europa i a l’Estat espanyol d’ençà la transacció democràtica— és que, de la nit al dia, podíem deixar de ser treballadores per a passar a ser empresàries pel sol fet de lliurar-nos de l’explotació d’un patró, sense adonar-nos que hi ha una altra explotació a la que estem subjectes que és l’explotació del mercat, de la competència. El capitalisme —degut a les pressions de les fortes lluites obreres dels 60 i 70— cedí l’oportunitat a unes quantes treballadores de provar a fer el salt de classe, sempre i quan demostressin que podien oferir beneficis a l’empresa i competitivitat al mercat a base d’explotar-se a elles mateixes, a terceres persones o a les consumidores. En aquest recorregut moltes han estat les que s’han cregut aquesta mentida reforçada per alguns exemples que han ajudat a alimentar aquesta ficció4. Però el fet és que la majoria d’aquelles que van apostar per crear la seva pròpia empresa ho van fer a canvi de vendre no només la seva força física sinó també la seva salut mental així com la de les seves companyes de feina i la d’aquelles que tenien més a prop.
La lògica empresarial s’insereix dins de la mentalitat de la treballadora autònoma arribant, en la majoria de casos, a contractar personal quan hi ha prou beneficis i despatxar-lo quan ja no cal o quan els seus serveis no ofereixen beneficis justificant les seves misèries a partir de recordar tot el que han hagut de lluitar per a aixecar l’empresa —no diem que en molts casos això no sigui veritat. El que succeeix, com en qualsevol altra empresa, és que es socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys. Si no acceptem ser explotadores i no tenir miraments, senzillament, la nostra empresa no tirarà endavant; entre d’altres coses perquè no podrà ser competitiva.
—El proletariat sense enemics
A quantes persones coneixem a les quals van enganyar als anys 80 fent-los creure que si muntaven la seva pròpia empresa deixarien de ser explotades per un jefe. A partir d’ara el meu jefe seré jo!, i no podien tenir més raó. El fet que moltes persones decidissin fer-se autònomes provocà una aparent absència d’enemigues. La treballadora autònoma només pot acusar dels seus mals a una ens abstracte com és el mercat en comptes de la treballadora clàssica que podia responsabilitzar dels seus mals econòmics a aquella que la contractava i l’explotava. En aquesta absència de responsabilitat externa l’autònoma només pot auto-responsabilitzar-se i lluitar per fer-se més desitjable per al mercat, és a dir, fer-se més competitiva. Voilà!... el miracle del capitalisme, aconseguir que siguin els seus propis súbdits els que decideixin explotar-se.
El treball autònom ha estat una eina indispensable per al desenvolupament del capitalisme a les nostres societats durant els darrers temps. Ha possibilitat a les grans empreses un gran ventall de mà d’obra cent per cent disponible a la vegada que ha fet que aquesta es responsabilitzés de tots els costos de gestió, organització i seguretat social. La flexibilitat que ofereix una treballadora autònoma s’adapta perfectament a les necessitats del mercat de mà d’obra.
El que han anomenat externalització de funcions de les grans empreses en el procés de producció, distribució i/o venda del producte o servei no ha significat altra cosa que una disminució del cost per part de la gran empresa. El mercat provoca que aquestes treballadores autònomes que podrien haver estat antigues companyes de feina es converteixin en competidores que es barallen per l’obtenció del contracte amb la gran empresa. Òbviament aquesta rivalitat significa oferir el màxim servei al mínim cost, és a dir l’augment del benefici per al capitalista.
Amb les cooperatives succeeix tres quarts del mateix. La lògica del mercat impregna qualsevol empresa que pretengui estar dins d’aquest i ser competent —i si no pretén ser competent i per tant ser competitiva no podrà sobreviure—; haurà de decidir d’on treu la seva capacitat per ser competitiva i beneficiosa a la mateixa vegada: de les seves treballadores —en aquest cas serien les mateixes cooperativistes les que es rebaixarien el sou, autoexplotant-se—, de les seves clients —és a dir extraient el benefici enganyant-los i supravalorant el producte—, o de l’augment de la producció —explotant-se més a partir de l’augment de l’activitat, enverinant el medi, etc.
De la mateixa manera, i per no menysprear la valuosa activitat desenvolupada per moltes de les nostres companyes en l’elaboració de projectes cooperatius, volem assenyalar que sabem que molts d’aquests projectes funcionen; i funcionen bé. Però ho fan gràcies a l’aposta col·lectiva perquè aquests puguin tirar endavant; ja sigui en el format de biblioteques, casals, distribuïdores... El que diem aquí —i potser de manera massa reiterativa— és que si a més d’oferir-nos un servei aquests projectes pretenen poder donar de menjar a aquelles qui el tiren endavant tard o d’hora hauran de fer-los rentables, i llavors, els esclataran a les mans5. Ara per ara moltes cooperatives tiren endavant gràcies al suport incondicional —nascut des d’una posició ètica— de moltes consumidores. Moltes d’aquestes es poden permetre el luxe de comprar productes biològics, lliures de transgènics o que paguin un sou més decent a les seves treballadores tot i adonar-se que això provoca un increment del preu del producte. El cas és que nosaltres no podem competir amb una empresa que exploti a les treballadores a Indonèsia pagant uns sous vint vegades inferiors als d’aquí. Si volem que la nostra cooperativa funcioni conforme als nostres valors —i això podria ser per exemple no autoexplotant-nos més del que ho farien en una altra empresa qualsevol— haurem de jugar amb la bona voluntat de la gent que decideixi comprar-nos a nosaltres pel doble del preu d’aquest mateix producte al mercat..., i això és, a nivell mercantil, insostenible a llarg plaç. Si muntem, per exemple, una cooperativa-llibreria amb material polític la cosa pot funcionar. Ara bé, si n’apareix una a cada barri, o bé les clientes es reparteixen i enfonsen la viabilitat de cadascuna d’aquestes, o bé es mantenen fidels a una o dues d’elles provocant la impossibilitat de la resta de projectes. Sigui com sigui els criteris del mercat resulten incompatibles amb la posició ètica de la consumidora d’aquestes cooperatives. Que quedi clar que valorem l’esforç i dedicació de la gent que aposta per sacrificar-se en una cooperativa per tal que uns llibres —un contingut— o una bona alimentació —ecològica— puguin estar a l’abast de la gent. Potser sense aquest esforç seria més difícil la difusió de la crítica radical o el manteniment d’un saber agrícola menys agressiu amb el medi ambient, però la pregunta és: fins a on estem disposades a arribar per a mantenir la viabilitat econòmica dels projectes?
—La identificació amb l’empresa
El cooperativisme podria ser un paradigma sobre el que s’afiança el toyotisme6. En molts processos cooperatius el que s’aconsegueix és que, gràcies a la solidaritat entre les treballadores, la feina —que d’altra manera no es podria aconseguir— acabi efectuant-se. En la majoria de les feines actuals la governabilitat de l’empresa tendeix a la cessió de responsabilitats cap a les treballadores, i això provoca un sentiment de participació en el projecte de l’empresària. Al cap i a la fi, del que es tracta és d’un procés paral·lel al que utilitza la gestió democràtica ciutadanista. Gràcies a la col·laboració amb el projecte empresarial —també vàlid per l’empresa Barcelona— s’eviten vagues i exigències de millores salarials així com s’arriba a justificar l’empitjorament de condicions laborals per la salvaguarda del projecte. Les cooperatives o el treball autònom, en tot cas, ajuden a desconflictivitzar el projecte expansiu de la gran empresa capitalista. Allò que d’altra manera no assumiríem, sent nosaltres mateixes la nostra pròpia empresa ho acabem assumint.
—La mitificació de la recuperació de fàbriques, el fantasma de l’«argentinitis»
Quantes de nosaltres hem sentit fer apologia de l’autogestió obrera a partir de l’experiència de les recuperacions de fàbriques a l’Argentina (Zanón, p.e.), als 70 i 80 a l’Estat espanyol (Numax, p.e.7) o al període de descolonització —relativa— d’Algèria? Les fàbriques recuperades són fàbriques que han estat deixades per les capitalistes justament perquè no eren rentables per a aquestes. L’experiència de l’Argentina ens demostra que aquestes fàbriques han pogut tornar a ser rentables per al mercat a partir de tornar-se competitives al preu d’autoexplotar-se i funcionar dins la mateixa lògica empresarial que abans. Que apuntem contra la mitificació de les recuperacions del lloc de treball no vol dir que menyspreem el que suposen: la gent pot mantenir un treball per poder sobreviure, es dóna un procés col·lectiu que pot fer emergir quelcom de comú i si hi ha beneficis aquests es socialitzen.
En aquests casos podem veure que malgrat haver certa lluita darrere d’aquestes recuperacions, si la direcció de l’empresa ha marxat no ha sigut per la pressió de les treballadores sinó per altres motius —recessió econòmica, delictes econòmics, etc.—. Per tant, l’empresa sota control de les treballadores en realitat vol dir que les treballadores estan sota el control de l’empresa, és a dir, que la lògica de la competència continuarà condicionant la producció, independentment de qui la gestioni. Si l’autogestió ha de fer que les nostres condicions materials millorin, llavors apostem per aquest procés. Si no, només es queda al camp de la crítica a com s’hauria de gestionar el capital, i per tant a argumentar que podria existir un capitalisme igualitari si aquest es gestionés correctament. És a dir, si l’expropiació al capitalista es fa per redirigir la producció cap a la satisfacció de les necessitats, llavors és l’autogestió que defensem. Per contra, si es tracta de tornar a la feina, produir el mateix i vendre les mercaderies però sense la direcció del patró llavors és autoexplotació.
Evidentment, la realitat no és blanca o negra, i com la lluita de classes beu de les contradiccions que dóna aquesta realitat, «l’autogestió» en abstracte tampoc la podem refusar. Malgrat que l’autogestió no és l’alternativa al capitalisme sí que ens pot ajudar a fer passos per superar-lo, ja que la lluita per la gestió col·lectiva de les productores pot fer-nos veure la coincidència d’interessos com a explotades, pot ajudar-nos a trencar amb l’aïllament i l’individualisme del «campi qui pugui» i, el que és més important, el fet de passar per l’autogestió del nostre espai d’explotació pot permetre adonar-nos que això no soluciona l’explotació en si. No cal passar individualment per aquest procés per adonar-nos d’aquest parany contrarrevolucionari, però segurament a un nivell col·lectiu alguna gent apostarà per la fòrmula autogestionària abans no se n’adoni que la satisfacció de les necessitats de tota la societat no passa per canviar les formes, de qui gestiona què, sinó d’un canvi profund de la totalitat de les relacions socials.
Si aquest debat ens sembla massa abstracte fixem-nos en el que ens pot succeir si ens deixem enlluernar per la paraula autogestió. L’ estiu de l’any passat a algunes ens va sorprendre l’anunci del tancament de l’Hospital Dos de Maig. El primer dia de mobilitzacions érem unes quantes les que se’ns va fer la boca aigua quan vàrem escoltar, en boca d’algunes treballadores, parlar de l’autogestió de l’hospital. Però, què significava realment l’autogestió d’un hospital? Només té tres maneres de finançar-se: per part de l’Estat, de forma privada a partir dels seus socis/clients, o a partir dels impostos amb una gestió del capital per part d’un grup privat. Si ens fixem detingudament —i finalment sembla que és el que està passant— el que es dóna quan es parla d’autogestió per part de les treballadores és un procés de privatització on, com ja hem assenyalat al llarg del text, una empresa que no és rentable amb un format clàssic passa a ser-ho en el format d’una cooperativa de treballadores. L’Estat d’aquesta manera mata dos pardals d’un tret: d’una banda evita el conflicte laboral a l’hora de retallar pressupostos, desplaçant-lo cap a la mobilització de les treballadores en la salvaguarda dels seus llocs de treball, i d’altra banda aconsegueix que el servei que anteriorment estava oferint segueixi donant-se evitant així el malestar de les usuàries. Temps al temps però si no ja ho veurem, el copagament serà introduït en aquest tipus d’assajos i no serà de la mà de l’Institut Català de la Salut, sinó per part de les treballadores de l’hospital apel·lant a la solidaritat amb un servei pretesament indispensable.
La maleïda costum de dir-li a les coses pel seu nom8
Som treballadores, tant si ens agrada com si no. No és una qüestió ètica, moral o política o perquè ens vulguem entestar a conservar paraules que algunes ja han abandonat. Som treballadores per una qüestió objectiva: en el món capitalista estem condemnades a haver de passar pel circuit del treball per poder sobreviure. Som desheretades i el fet de tenir un cotxe —o en alguns casos un pis de propietat— no ens lliura d’aquesta xacra. Tant si estem buscant treball com si fem el que sigui per evitar-lo, tant si basem la nostra economia en l’expropiació com demanant almoina a les nostres mares o a l’Estat en la forma de subvencions o beques, la nostra condició és la d’explotades. I només la destrucció del treball i les relacions que d’aquest se’n deriven podria situar-nos en un nou context. Si diem això no és perquè ens agradi el victimisme o perquè no vulguem veure que tot i així hi ha d’altres persones que poden arribar a patir molt més que nosaltres les relacions de producció i reproducció capitalistes. Si ho diem és perquè si en algun moment se’ns oblida podem arribar a caure en la il·lusió tan estesa de que és possible fer un salt en la nostra condició proletària per esdevenir persones que es lliurin de les relacions capitalistes sense haver de passar per una guerra oberta contra el capital, ja sigui muntant la nostra pròpia empresa o treballant per a nosaltres mateixes. I això és mentida.
Amb això no pretenem caure en l’absurditat obrerista de mitificació del subjecte fabril, res més lluny. Que siguem treballadores no vol dir que només siguem treballadores ni, encara menys, que vulguem seguir sent treballadores! El que volem dir és que, tot i que estem travessades per diverses dominacions, la societat de classes segueix més ferma que mai.
Si vis pacem para bellum
En una època de derrota com aquesta, amb pràcticament cap referent polític integral, que fem un text de crítica als intents d’alternativa de moltes pot ser desil·lusionant. No és qüestió de tirar merda sobre les coses que fan les demés, ho sabem, però tampoc podem mirar cap a una altra banda quan amb intencions emancipadores es poden estar construint obstacles per a la lluita anticapitalista.
Que quedi clar, llavors, que no critiquem a aquelles que —igual que nosaltres— tenen activitats contradictòries sinó que critiquem el fet que ens intentin convèncer que és possible superar el capitalisme i alhora evitar l’enfrontament amb aquelles que el defensen. Que tothom intenti el que calgui, el que pensi convenient, que no parin les nostres ments de crear i construir, però que ningú intenti convèncer a la resta que la lluita passa per algun lloc diferent al d’acabar amb el capitalisme, és a dir, destruir les relacions que el suporten així com aquelles que el reprodueixen. I això, vulguem o no, implica conflicte, confrontació, violència.
Potser si als nostres entorns se senten aquestes idees és perquè encara hi ha qui creu que el capitalisme és només un sistema econòmic injust que beneficia unes poques persones en perjudici de la resta. La seva versió reformista s’organitzarà per tal d’aconseguir certs canvis institucionals i legislatius que reparteixin d’una manera equitativa la riquesa que la gran majoria produïm. La versió «revolucionària» voldrà fer fora a la minoria parasitària i que organitzem, a partir d’aquí, l’economia d’una forma col·lectiva i igualitària. Ambdues visions creuen que el canvi passa pel qui decideix i pel com es gestiona l’economia. Ambdues visions estan equivocades. El capitalisme no és un petit grup de gent molt rica, aquest grup existeix i són els que més privilegis tenen en aquesta forma de funcionar, però només són una part del problema. El capitalisme tampoc és només una forma d’organitzar l’economia tot i que els seus pilars sorgeixin de com, què i qui produeix en aquesta societat. La forma que pren aquest sistema avui dia ha sortit de l’estret marc del món laboral estenent-se a la resta d’aspectes socials que fins llavors havien tingut cert marge de llibertat. Ara la generació de capital no es limita a la producció sinó que intenta créixer ininterrompudament a partir de la mercantilització dels recursos bàsics -aigua, terres conreables, etc.-; de l’explotació de la Terra, les plantes i la resta d’animals; i de tot allò que produeixi vincle social —comunicació, afectes, coneixements, etc.
Per tot això, veiem que el capitalisme és una relació social que travessa tots els aspectes que ens afecten con a éssers humans i que falsament s’intenten presentar com a compartiments estancs: economia, política, cultura, etc. Si no ens enfrontem a ell en totes les seves formes el capitalisme tornarà a desenvolupar-se. Si no veiem que no és només una relació que s’estableix entre les classes poderoses i la resta sinó que també el reproduïm entre nosaltres, horitzontalment, el capitalisme tornarà a sorgir un cop haguem fet fora les capitalistes del poder. Llavors veiem que si pel que lluitem és per una forma de viure en societat que no estigui basada en l’explotació ni l’opressió, això condiciona inevitablement qui i com es gestionaria cada aspecte d’aquesta societat. No caldrien institucions especialitzades ni especialistes per encarregar-se de l’economia o la política, entre d’altres, ja que formen part d’un tot que és la vida i com un tot les hem de tractar.
Els malabarismes teòrics que fan projectes com la Cooperativa Integral Catalana o Democràcia Inclusiva no resolen la contradicció entre problema genèric i solucions parcials que aquí estem criticant. Malgrat que parlin als seus textos de la necessitat d’una resposta integral aquesta només l’estan materialitzant amb una suma de parcialitats. No entrarem aquí a analitzar detingudament aquests dos projectes; el que volem remarcar és aquell aspecte que es relaciona amb allò de que estem parlant: per molt que hem buscat als seus escrits no hem trobat res sobre l’inevitable conflicte amb les que defensen el capitalisme que abans exposàvem, i això és preocupant. Potser no en parlen perquè creuen que mentre estiguem en un procés creatiu, de generació de contrapoder, l’Estat no ens reprimirà. En aquest cas, aquests projectes s’ensorraran quan sorpreses i incrèdules els vinguin les hòsties legals i il·legals pertot arreu. Potser no parlen de la possible repressió, de la necessària preparació pel conflicte perquè estratègicament no ho volen dir. Potser pensen que no es qüestió d’espantar amb paranoiques idees sobre una futura repressió a la gent que es pot apropar; potser si mirem al nostre voltant veurem que la repressió sempre està on hi ha lluita; potser si no intentem enganyar la gent quan els problemes arribin al nostre projecte estarem preparades per fer-los front.
Quan intentem buscar maneres que no es basin en els pressupòsits capitalistes o, fins i tot, que intentin ser contràries a aquest hem de tenir en compte que el capitalisme és totalitari, no existeix un «a fora» i això implica que els que el defensen intentaran impedir tot el que el posi en perill. Per tant, la històrica discussió del moviment revolucionari entre procés constructiu/destructiu no pot decantar-se en cap d’aquests suposats contraris. Qualsevol intent de crear una societat paral·lela a l’actual es trobarà, primer de tot, amb la inèrcia de funcionar amb valors explotadors i opressius encara que sigui inconscientment i, més tard, amb l’oposició frontal de les defensores de l’statu quo. Qualsevol intent de destruir l’existent si no té les infraestructures bàsiques per aquest combat i les mínimes per sobreviure socialment a aquest mateix està abocat al fracàs. La necessària relació dialèctica entre construir i destruir ha d’estar inscrita en la nostra praxi revolucionària si realment volem acabar amb tota dominació. Construïm preparant-nos per a l’enfrontament; ens enfrontem per obrir escletxes per a la construcció. Encara que sembli una obvietat: no es pot viure sense capitalisme fins que no acabem amb ell.
__________________________________________
Notes
1 El patriarcat i capitalisme van de la mà i, per tant, un anticapitalisme que plantegi una superació d’aquest només en la seva vessant econòmica —o en qualsevol altra vessant parcial— no és un anticapitalisme complert. També succeeix amb el racisme, l’homofòbia, etc. El capitalisme s’ha nodrit de totes aquestes dominacions per tal de poder-se exercir, i no hagués pogut arribar fins aquí sense aquestes.
2 Us remetem a la pàgina d’unes companyes de Madrid que treballen en contra dels centres de menors, anomenats eufemísticament Centres de Protecció a la Infància:http://www.centrosdemenores.com/?Campana-de-boicot-a-Triodos-Bank. Potser no parlaríem tant d’aquests tipus de banques si no fos perquè han augmentat la seva clientela de manera exponencial arran del fenomen de les ocupacions de places arreu de l’Estat.
3 Respecte a això, bo i sabent que és un tema força complicat i on cadascuna de nosaltres tindrà les seves pròpies particularitats, remetem al treball de recerca dut a terme per les companyes d’insubmissió a les penes multa.
4 Un dels casos més coneguts és el d’Amancio Ortega, màxim accionista d’Inditex (Zara, Massimo Dutti, Pull & Bear, Bershka, etc.). És l’exemple perfecte de mobilitat social: de treballar amb 14 anys a una botiga de roba a ser la 5ª. persona més rica del món, segons la revista Forbes. El que amaguen aquestes fugides de l’origen de classe és que per molt que hi hagi certes persones que puguin passar d’una classe a l’altra les condicions que garanteixen aquests tipus de relacions sempre faran que hi hagi dues classes diferenciades.
5 Booomm!!!
6 El toyotisme ha estat un sistema de producció fabril que desplaçà el taylorisme i el fordisme en la producció en cadena introduint i afavorint, entre d’altres coses, la identificació de les treballadores amb els interessos de la empresa.
7 Recomanem aquí els documentals de Joaquim Jordà, de l’Escola de Barcelona, Numax presenta i 20 años no es nada, sobre el procés de recuperació d’una fàbrica als anys 80 per part de les seves pròpies treballadores.
8 Recomanem els articles apareguts tant a Cuadernos de negación com a Ruptura sobre classes socials. Podreu trobar els articles als següents enllaços:http://gruporuptura.wordpress.com/2010/04/02/las-clases-en-la-sociedad-capitalista/ i també
http://cuadernosdenegacion.blogspot.com/2009/09/nro-2-clases-sociales-o-la-maldita.html
