Les PAH han aconseguit consolidar-se en més de 140 nuclis arreu de l’Estat, aplegant en molts casos centenars d’activistes i afectats de forma regular; revertint milers de drames familiars i personals en espais plens d’esperança; situant la problemàtica a la primera plana de l’actualitat política de forma sostinguda; acumulant piles de victòries parcials per a molts afectats i convertint la seva proposta de mínims en un clam assumit per una majoria social inqüestionable.
Les PAH són nuclis d’autoorganització popular que transformena través de la praxi desobedient i solidària milers de personesfins ara alienades i dòcils en subjectivitats conscients del seu entorn i amb força per transformar-lo. I ho fan amb una velocitat i una efectivitat mai vistes en dècades.
"És normal que l’esfera financera, autònoma respecte a l’economia real en la mesura que té les seves pròpies lleis, pugui donar lloc, per exemple, a una elevació de les cotitzacions borsàries en un moment particular en què, no obstant això, l’economia es troba estancada. Però aquesta autonomia, per més real que sigui, només pot ser relativa.
Si bé l’alliberament respecte a la llei del valor és possible durant un temps, no pot prolongar-se de manera permanent. Tard o d’hora, l’evolució financera que sembla alimentar-se de si mateixa ha de patir el xoc de les dades reals de l’economia. L’afirmació de la llei del valor a través de la crisi pot ser ajornada, no pot ser evitada."
Louis Gill.Fondements et limites du capitalisme
Si un s’enfronta a la tasca d’esbossar una anàlisi de les particularitats d’un moviment com el de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca —que l’han portat a esdevenir un dels mecanismes d’agregació popular, d’autodefensa i politització més importants de les darreres dues dècades al nostre país— així com de les oportunitats i riscos que li són propis, és honest començar a admetre una certa subjectivitat. Qui escriu aquest article no concep que la problemàtica del dret a l’habitatge al nostre país —o a l’Estat espanyol— tingui causes estrictament contingents, com una legislació especialment injusta o una crisi originada per una mala governança fruit dels excessos d’uns quants banquers avariciosos en diabòlica aliança amb una classe política corrupta i clientelista. Aquest tipus d’explicacions, malgrat que puguin ser certes i resultar útils per sumar complicitats al necessari projecte reformista de modificar la llei hipotecària, per ser epifenomèniques i fàcilment assumibles, han d’anar acompanyades d’altres que cerquin els motius estructurals que han portat centenars de milers de famílies a una situació límit, les conseqüències socials de la qual encara són impredictibles.
Com que per motius d’extensió aquesta tasca escapa a l’objectiu del present article, aquesta prèvia necessitat d’assumpció de subjectivitat m’obliga a assenyalar que tot el que segueix parteix de dos supòsits. El primer és que estem patint una crisi capitalista causada per les pròpies contradiccions del capital, que li són inherents i ocorren inevitablement i de forma cíclica, i no per causes exògenes —jurídiques, legislatives, ètiques…— que podrien ser apedaçades sense impugnar la totalitat del mode capitalista de producció i dominació. El segon és que aquesta convicció ens porta —a mi i a molts altres companys de les PAH— a formar part activa d’aquest moviment amb la mirada posada a empènyer cap a la materialització d’alternatives i escenaris postcapitalistes, i no només a impugnar algunes d’aquestes particulars conseqüències exògenes –i no causes, com pretenen defensar alguns. En definitiva, i exemplificant-ho, si algú pensa que si s’hagués aprovat la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) hipotecària amb les propostes de la PAH hauria arribat el moment de plegar veles i tornar cap a casa, ha de saber que no trobarà reflexions d’interès en aquest text. Sospito que tampoc els que han pensat ingènuament que aquesta reforma s’aprovaria.
Alguns motius de l’èxit
Alguns situen erròniament l’origen de la PAH en el moviment del 15-M, quan de fet va néixer 2 anys abans de l’explosió d’indignació que va omplir les places arreu de l’Estat. Si bé és innegable que el 15-M ha dotat de múscul la PAH i ha permès un creixement dels seus nuclis i més assistència a les seves accions, el meu parer és que la relació ha estat més aviat a la inversa. Diria que, fruit de l’al·lèrgia a l’organicitat del corrent majoritari al 15-M (“tota política és dolenta”, “l’organització i la militància clàssica no té res recuperable”, “no necessitem cap estructura i només xarxes”, l’apologia a les coordinacions laxes a través exclusivament d’internet…), la lluita per un habitatge digne vertebrada a l’entorn de la PAH ha brindat una de les poques —i no l’única— oportunitats de continuïtat del moviment o, com a mínim, dels seus participants, al marge de la viva i vital consolidació d’assemblees de barri i ciutat, les quals han donat i donaran, de ben segur, encara importants fruits.
Sigui com sigui, les PAH han aconseguit consolidar-se en més de 140 nuclis arreu de l’Estat, aplegant en molts casos centenars d’activistes i afectats de forma regular; revertint milers de drames familiars i personals en espais plens d’esperança; situant la problemàtica a la primera plana de l’actualitat política de forma sostinguda; acumulant piles de victòries parcials per a molts afectats i convertint la seva proposta de mínims en un clam assumit per una majoria social inqüestionable. Però, més enllà de bombolles mediàtiques que no controlem i que m’atreveixo a avançar que s’aniran desinflant, l’èxit principal cal situar-lo en el fet que les PAHsón nuclis d’autoorganització popular que transformena través de la praxi desobedient i solidària milers de personesfins ara alienades i dòcils en subjectivitats conscients del seu entorn i amb força per transformar-lo. I ho fan amb una velocitat i una efectivitat mai vistes en dècades.[1]Com ha explicat Albert Jiménez de la PAH de Sabadell: «Durant la primera presa de contacte, la identificació predominant sol ser la d’afectat, una peça social inoperant que és violentament sacsejada per forces més enllà de la comprensió individual (forces que únicament prendran sentit quan siguin analitzades des d’una òptica col·lectiva i compartida) per ser finalment rebutjada per mal funcionament i llençada lluny de la maquinària socioeconòmica; en altres paraules, en un primer moment actuem com a individus atomitzats, aïllats i completament subordinats a un procés polític que ens és aliè. En un període de temps relativament breu, es produeix un canvi significatiu mitjançant el qual en l’autoidentificació majoritària conviuen els termes company, militant o activista amb el ja esmentat afectat (en ocasions, fins i tot, acaben substituint aquest últim completament). A través de la participació activa en processos col·lectius i democràtics de decisió que proporcionen resultats materials directes i immediats en la realitat quotidiana dels membres de la PAH, es produeix un canvi d’enfocament sobre el procés polític, i aquest passa de ser considerat una realitat aliena i inalterable a ser entès com un conjunt d’accions i reaccions sobre les quals és perfectament possible exercir una influència decisiva.»[2]
Crec que és oportú desgranar breument què ha fet de la PAH l’estructura idònia per aconseguir-ho, sobretot per tenir-ho en compte a l’hora d’aplicar-ho en altres àmbits de lluita. No com una recepta que s’hagi de calcar de forma rígida, sinó més aviat com un conjunt de factors que es podrien intentar reproduir mutatis mutandis:
A / La PAH ha aportat solucions concretesa milers de famílies que ni els poders públics ni cap negociació individual amb la banca havien aconseguit. Això, tot i que pot resultar evident a aquestes alçades del partit, no hem de deixar de destacar-ho en primer lloc. El detonant de l’assistència massiva a les reunions de les PAH no és evidentment cap inclinació ideològica apriorística dels afectats ni respon en essència a cap virtut comunicativa del moviment —innegable, per altra banda—, sinó que es deu a necessitats objectives d’impossible satisfacció al marge de la PAH. Es tracta de milers de persones que es desmunten impotents davant la inevitable situació de quedar-se sense un lloc per viure, després d’haver recorregut tot el circuit públic d’assistència social i d’adquisició d’habitatge públic o d’emergència i de constatar obertament que cap administració local o autonòmica pot ajudar-los; d’aconseguir dacions en pagament, lloguers socials i recuperacions d’habitatges en desús, exclusivament gràcies a la seva lluita col·lectiva a la PAH. Aquest factor, el de la necessitat objectiva, és un motiu d’èxit inapel·lable i explica en bona part per què altres moviments com el de l’okupació —del qual estic orgullós de procedir— van topar amb obstacles evidents per fer extensives les seves pràctiques. Malauradament, crec que podem afirmar i lamentar que molts dels activistes d’aquest moviment, quan les condicions objectives han estat més que propícies per aconseguir-ho, des de posicions més identitàries i d’autoafirmació que revolucionàries, s’han mantingut al marge de la PAH —però això donaria per escriure un altre article. A més, aquesta és una problemàtica que s’està revertint vigorosament en els darrers temps. Finalment, és important anticipar que és molt probable que l’Estat plantegi a mitjà termini alguns pedaços legislatius o assistencials —com ja ha fet, però amb resultats fins ara poc efectius— que restin pes a aquesta dimensió de la necessitat, i això ens obliga a consolidar-nos organitzativament per evitar un sobtat desinflament del moviment, com ja ha passat en altres ocasions en processos —això sí— de menys envergadura.
B / El procés d’execució hipotecària —des del primer impagament de quotes fins a l’hipotètic llançament— dura molts mesos i, en la majoria dels casos, anys. Això facilita la vinculació efectiva d’aquest procés i la consegüent conscienciació de les persones afectades, les quals, en primera instància, arriben a la PAH per solucionar la seva problemàtica individual, però viuen una transformació personal catalitzada pel degoteig constant de victòries assolides per altres famílies que fa temps que lluiten a mercè de la implicació de tothom. Relativitzar la importància de la propietat i allunyar-se del victimisme —que, entre moltes altres coses, poc després de la primera presa de contacte amb la PAH, és imprescindible afrontar— són processos objectius i pràctics i, com a tals, requereixen temps. La lògica discursiva i comunicativa pot ser un dispositiu que animi les persones a organitzar-se, però només la pràctica consolida les posicions. En aquest punt m’agradaria anotar que és evident que aquesta exigència es materialitza en assemblees interminables i en una vinculació afectiva entre centenars de persones, que fa de la militància a la PAH un exercici de compromís que no entén ni d’horaris ni de caps de setmana. Un exercici que té poc a veure amb els espais de proximitat ideològica i reciprocitat en els quals l’esquerra anticapitalista estava massa acomodada a treballar, majoritàriament les darreres dues dècades; i aquest és un altre paral·lelisme amb el que va succeir a les places. No voldria que això és llegís com una crítica entre línies a bona part de la militància anticapitalista, sinó que voldria que es llegís com una crítica directa i sense contemplacions.
C / La proposta de mínims que origina l’eclosió de la PAH basada en tres demandes (dació en pagament retroactiva, lloguers socials i moratòria en els desnonaments) és clara, entenedora i reformista quant als continguts. Això darrer no ha demostrat ser en absolut un problema, sinó més aviat una innegable virtut. Socialitzar perspectives revolucionàries i totalitzadores mitjançant una comprensió i una crítica de la realitat no s’aconsegueix a través d’un discurs tancat, identitari i preestablert —que, per altra banda, hauríem de posar en dubte si som capaços d’oferir i si és convenient intentar-ho—, sinó a partir de vinculacions en lluites parcials i, en primera instància, reformistes, però que poden posar en escac el sistema en l’àmbit de la seva legitimació. Això passa quan els seus integrants s’adonen que aquest sistema és incapaç de donar sortida a les seves demandes i, més encara, quan són necessitats socials bàsiques com ara l’habitatge. No és tan important què és ara la PAH i el seu discurs, sinó què no és però és capaç d’esdevenir negant dialècticament allò que és ara com ara.
Així, una minoria tenaç i estudiosa pot estar molt convençuda de múltiples conviccions que impugnen el capitalisme, com ara que per reproduir el capital no és important quines mercaderies es generin o si satisfan o no necessitats humanes, sinó si generen beneficis als seus propietaris. Això, en el cas de l’habitatge a l’Estat espanyol, on hi ha 3 milions d’habitatges buits i milers de persones expulsades de casa seva, és mostrat amb una cruesa inqüestionable. Ara bé, es tracta que aquestes conclusions siguin majoritàries. I, per a això, calen portes d’entrada com la proposta de mínims d’aquest moviment. En definitiva, penso que només a partir de les lluites parcials i pràctiques s’obren vies de comprensió de contradiccions generals i més profundes.
Cal tenir en compte que, més enllà del terreny discursiu, pel que fa també a l’àmbit de les relacions amb les entitats financeres o amb les administracions, hem sostingut una pràctica que basculava entre la negociació i la mobilització, entre el diàleg i l’enfrontament. Pel que fa a les administracions, malgrat que des de posicions esquerranoses s’hagi pogut criticar que ens hàgim assegut amb totes les que existeixen per traslladar les nostres propostes i exigir solucions, això ens ha permès constatar i comunicar públicament la seva incapacitat —o falta de voluntat— política de sotmetre el poder financer i el capital amb la finalitat d’afavorir els interessos de la majoria. Si algú ha interpretat les nostres accions esperançadorament ingènues perquè ens solucionessin la papereta, crec que s’equivocava. En relació amb el combat amb les entitats, ha estat un encert modular l’estratègia de confrontar i d’assenyalar, així com també la de la negociació, perquè això ens ha brindat moltes victòries, les conseqüències de les quals ja he exposat anteriorment.
Hi ha moltes més particularitats a tenir en compte que també podríem considerar clau a l’hora d’avaluar l’èxit de les PAH, com ara una estratègia comunicativa de masses que no ha obviat la importància de les esquerdes als principals mitjans de comunicació del poder. I moltes més. Crec, però, que els tres punts anteriors configuren el conjunt de quines poden ser les exigències per a ulteriors processos en altres àmbits de lluita. Així, en resum: la desalienació i politització i la felicitat que genera, la presa en consideració de (a) necessitats objectives realitzables almenys parcialment, la necessitat d’obligar a recuperar (b) temps per consolidar els processos i la incorporació de (c) reivindicacions reformistes i parcials sempre que tinguem present la necessitat de vincular i fer apuntar les lluites cap a un horitzó en el qual, plegades, dibuixin un imprescindible i preciós imaginari postcapitalista a aquesta crisi.
Boniques oportunitats
Després d’aquest sintètic —i potser, per això, barroer— esforç per abstreure les claus de l’èxit del moviment de les PAH, m’agradaria assenyalar a partir d’aquí algunes de les oportunitats que l’encara laxa estructura general del moviment i la consolidació dels seus nuclis ens ofereix a partir d’ara, si som capaços de superar alguns obstacles i riscos que esmentaré al final. A ningú se li escapa que el cop de porta als nassos que ha rebut l’ILP per part de la dreta espanyola —garantida d’antuvi a través de préstecs, portes giratòries, prebendes i interessos de classe comuns— és un punt d’inflexió que requereix replantejar pràctiques i discursos. Abans, però, m’agradaria fer alguna consideració prèvia: per començar, cal adonar-se que la PAH està sent el cordó sanitari més eficaç per contenir les propostes populistes de caràcter xenòfob i feixistaque en altres països d’Europa estan trobant una oportunitat per créixer notablement, davant la dramàtica situació social generada per la crisi capitalista. Aquí, la dimensió de la pràctica torna a agafar un pes vital; no és amb discursos molt ideologitzats que es combat el feixisme, sinó amb la vinculació dels sectors socials més proclius a sumar-s’hi, en organitzacions que integren gent de múltiples procedències com la PAH, dins la qual les persones afectades reafirmen la seva identitat de classe i identifiquen un adversari comú. En més de dos anys llargs d’experiència, el col·lectiu no ha hagut d’esforçar-se mai a l’assemblea per reforçar aquestes posicions perquè la realitat, podríem dir, ens ha posat les coses fàcils.
Estirant aquest fil, crec que, més enllà de la problemàtica hipotecària concreta, la PAH és un espai de retrobament popular que ha aparegut en un context de desintegració creixent envers els mecanismes gregaris tradicionals de classe com, per exemple, els sindicats, que en la seva forma més burocràtica i pactista han estat subsumits en una lògica de diàleg i entesa amb el poder que els ha portat a encaixar derrotes i desencisos a parts iguals. A Sabadell, de forma no diré espontània però sí força natural, moltes de les famílies que formen part de la PAH s’han integrat en altres col·lectius com els de defensa de la sanitat pública o l’assemblea d’aturats de recent creació, i han arribat, fins i tot, a prendre part en plataformes unitàries anticapitalistes com la coordinadora Sabadell Lluitant, amb la qual el nostre nucli té gairebé un vincle orgànic.
Si «en el capitalisme assistim de forma permanent a una tensió entre la tendència decreixent de la taxa de guany i els intents dels capitalistes per recuperar-la»,[3]hem de tenir en compte que és molt probable que la sortida de la crisi, des del punt de vista dels interessos del capital, s’emmarqui en una cronificació de les taxes d’atur tan elevades com les que patim actualment que permetin als capitalistes recuperar aquesta taxa de guany sense tenir en compte —i no és la seva funció— quina és la misèria i el patiment que aquesta recuperació(del benefici) genera. És per això que hem de deixar de concebre espais com ara la PAH o altres moviments de defensa dels drets socials com a llocs conjunturals d’autodefensa i començar a pensar-los com a col·lectius que han vingut per quedar-se, sempre que sapiguem adaptar-los als canvis de la lluita que afrontem i comencem a complementar els nostres reeixits fulls de ruta tàctics i a curt termini amb estratègies de més llarg recorregut.
L’oportunitat històrica és vincular la lluita per l’habitatge amb altres lluites, no per configurar una realitat política i social fragmentada —tancant-se cada batalla en si mateixa—, sinó per seguir avançant en la construcció d’un moviment més ampli que sigui capaç de plantejar alternatives globals i perdi la por a l’organicitat i a un relat comú alternatiu al capitalisme. Però, per fer-ho, cal identificar aquest model de producció com el responsable dels problemes que afrontem i explicar algunes coses.
Causes estructurals que no admeten pedaços
Cal poder explicar i recordar, per exemple, que l’origen de la present crisi de l’habitatge a l’Estat espanyol, més enllà de qüestions importants però contingents com la liberalització del sòl o la llei hipotecària, neix d’una puntada de peu cap endavant del capital com a forma d’escapatòria de la darrera crisi dels anys 70, amb una aposta decidida pel crèdit. Aquesta és la posició d’economistes com el brasiler Reinaldo Carcanholo, que, com ens explica Xabier Gracia,[4]recuperant la categoria marxista de capital fictici i desenvolupant la de capital especulatiu parasitari, sostenen que gran part dels guanys capitalistes dels últims anys no han estat reals. Recolzant-se en la tendència decreixent de la taxa de guany, Carcanholo afirma que, després de la crisi estructural dels anys 70, la finançarització de l’economia va ser la conseqüència de la fugida dels capitals productius i comercials cap a l’especulació, en enfrontar-se amb la contracció dels seus guanys i dels espais rendibles d’inversió per als capitals.
Així doncs, el que s’ha presentat com una sobtada gana de crèdit en les masses assalariades no ha estat fruit de decisions lliures i autònomes dels consumidors, sinó del desenvolupament del consum en massa —i consegüent submissió social via crèdit— amb l’únic objectiu de recuperar la taxa de guany per part dels capitalistes. En el cas immobiliari espanyol, el capital financer interioritza una contradicció que no li és pròpia quan, després d’haver finançat immobiliàries i constructores en una desmesurada orgia constructora, ha hagut de sostenir al mateix temps el consum dels assalariats perquè aquests poguessin comprar els habitatges i es pogués així realitzar l’esmentat guany, el que Marx anomenà el salt mortal; el salt que han de fer totes les mercaderies de la producció a la circulació.[5]
El subconsum[6] és conseqüència del doble paper dels treballadors assalariats com a productors de plusvàlua i com a consumidors, tot i que «no és causa de la crisi, sinó un condició de l’acumulació» [7]i el sistema financer ha interioritzat aquesta contradicció jugant tots els papers de l’auca capitalista. Aquesta interiorització, però, no ens ha de portar a l’error d’identificar com a únic responsable de la situació el sistema bancari de forma aïllada, com si fent neteja i empresonant uns quants banquers el problema pogués esfumar-se, sinó que cal entendre que aquesta pròpia contradicció és irresoluble en el capitalisme, sigui com sigui que es manifesti. Com exposa Hildferding:[8]
«Encara que hàgim vist que la indústria cau en una dependència cada vegada més gran del capital bancari, això no vol dir que els magnats de la indústria depenguin dels magnats bancaris. A mesura que el capital mateix, en el grau superior, es converteix en capital financer, el magnat del capital, el capitalista financer, va reunint en si la disposició de tot el capital nacional en forma de domini del capital bancari. La unió personal també hi juga un paper important.»
El subconsum es produeix perquè allò que cada capital necessita en l’àmbit de la producció (reduir salaris i revolucionar els mitjans de producció per poder reduir costos i, si és necessari, acomiadar treballadors) per poder competir amb altres capitals perjudica la classe capitalista en el seu conjunt en l’àmbit de la circulació (on es realitza efectivament el guany) perquè disminueix la capacitat de compra de la massa assalariada empobrida. Aquesta condició de la crisi de sobreproducció (què són, si no, 4 milions d’habitatges buits?) i el fet que sigui interioritzada pel mateix actor en el cas espanyol (la banca) no impugna que ens trobem davant d’una contradicció inevitable del capital com a relació social general, i no d’un sistema bancari concret més o menys ben gestionat. En definitiva, no patim el resultat d’un particular capitalisme de tall neoliberal que necessita maquillatge i bona fe. Patim capitalisme i punt. Un mode de producció, per cert, que pressuposa la separació de la majoria de població de les seves condicions materials de treball, fet que «constitueix per si mateix el fonament de la radical incompatibilitat entre capitalisme i ciutadania»,[9]i, per tant, entre capitalisme i democràcia.
Sense poder entrar en més detall en aquest tema, vegi’s com una breu pinzellada des del convenciment que cal desemmascarar la visió general —pel fet de ser més digerible i més fàcil de transmetre—, i puntualment potenciada erròniament des d’àmbits plurals com la PAH, que aquesta crisi és producte dels excessos d’un capitalisme financer no regulat (o per ser més exactes, no només) i que és possible una tornada enrere cap a un capitalisme més “productiu” i de rostre humà, un cop s’hagin depurat responsabilitats subjectives i noves cares més “honestes” irrompin en la política per “posar ordre”. Aquestes reivindicacions pluralistes i sovint ciutadanes, que en pro d’una suposada transversalitat i creixement sense condicions dels nostres moviments aposten per abandonar anàlisis rigoroses de la realitat social i econòmica, són alguns dels riscos als quals hem de fer front.
Alertes i perills
Ni totes les PAH compten amb prou gent amb bagatge organitzatiu i teòric per fer realitat molts dels reptes plantejats fins aquí, ni cap d’elles està al marge de dinàmiques que penso que poden ser un xic nocives i que hem d’evitar en la mesura de les nostres possibilitats. Aquí deixo un parell d’exemples per acabar l’article:
A / Assistencialisme. Si bé formalment en totes les PAH assumim l’assessorament col·lectiu com una eina indispensable per vincular els afectats, un procés espontani en el qual tots ens podem veure immersos és el de reforçar dinàmiques de lideratges verticals que impedeixin l’apoderament dels afectats i acabin reproduint un esquema pseudoassistencial que no serveixi en absolut per a cap dels objectius que hem esmentat. A l’assemblea del col·lectiu s’hi han de discutir tots els temes que tenen a veure amb el moviment, entre totes les persones activistes i afectades —i abolir progressivament la diferència entre els uns i els altres—, malgrat que pugui semblar molt més fàcil i eficient constituir un grup de coordinació per a cada nucli local que prengui les decisions importants i deixar per a les reunions amb els afectats els temes que tinguin a veure amb els seus respectius casos particulars.
B / Transversalitat o indefinició en l’eix esquerra-dreta. Quan aquest text vegi la llum, és possible que ja hàgim tingut aquest debat a la trobada de PAH catalanes. Un té la sensació que aquest debat, en el desert teòric i formatiu en el qual naveguem des de fa anys en aquest país, és més semàntic que polític. Però la idea que aquí el problema no ha estat entre explotadors i explotats, entre capital i treball, entre dreta i esquerra, entre els de dalt i els de baix —es digui com es vulgui—, sinó que tots som personesi les propostes de la PAH no s’ubiquen en cap polaritat política perquè no són senzillament de sentit comúi transversalsa tot l’espectre polític i social, no és només un discurs fals i escèptic. És una traïció a les moltes lluites veïnals i democràtiques, al moviment obrer i a alguna esquerra política històrica. Em temo que, per alguns, això ha estat producte del nostre objectiu irrenunciable —compartit— de no voler fer extensible als partits la PAH, identificant el binomi esquerra-dreta amb el PSOE-PP en clau estatal. Ningú amb dos dits de front pot identificar el PSOE amb cap esquerra transformadora i compromesa. Per d’altres, potser és resultat del relat postmodern de l’extinció del subjecte i de la incapacitat de bastir alternatives viables, pel que fa a l’al·lèrgia a tot tipus de poder. Sigui com sigui, és un error des del meu punt de vista.
En menor mesura, als dos punts exposats anteriorment crec que també hi hauríem d’afegir C/ no deixar-nos portar pel ritme frenètic que imposen els mitjans de comunicació de masses i exigeixen per a l’elaboració dels seus productes informatius o d’entreteniment, tenint en compte que ara ja ens hi hem fet un espai que ens ha de permetre recuperar un efecte mediàtic més vinculat a les nostres necessitats que a les necessitats de les corporacions informatives; D/ reforçar l’estructura del moviment i socialitzar els lideratges; E/ no tancar la porta a cap problemàtica no estrictament hipotecària com els lloguers i les ocupacions individuals de famílies que s’estan multiplicant al marge de la PAH, i F/ —i potser el més important— posar tots els esforços a estendre la campanya “Obra Social la PAH”per recuperar immobles propietat dels bancs. Si somiem un món on poder retornar la centralitat al valor d’ús de les mercaderies, res millor que començar a assajar-lo amb un parc de milions d’habitatges buits que, a més, no ho oblidem, han estat construïts amb el treball social combinat de la nostra classe i apropiat per aquells que tenen el monopoli dels mitjans de producció i consum. Deixem de demanar a cap gestor que ens solucioni la papereta i prenem allò que hauria de ser nostre de dret.
Per acabar, voldria fer un agraïment a totes les persones que, des de la capital catalana, van tenir l’audàcia d’inventar una eina com la PAH i navegar a contracorrent en un mar d’escepticisme; i m’agradaria també donar les gràcies als camarades de Sabadell que, igual que en molts altres indrets del país, han sabut fer seva aquesta eina i tensar-la en la direcció que els (ens) ha semblat coherent i quan els (ens) ha semblat convenient.
[1] La xarxa de PAH és vasta i heterogènia i els meus apunts es refereixen, per ser exactes, a la praxi de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. Tant des del punt de vista organitzatiu com pels plantejaments tàctics i estratègics, aquests poden no respondre —i de fet no responen— amb exactitud al que ocorre en altres nuclis del país o de l’Estat.
[2] “La PAH o el somni de Gramsci”, article publicat a www.rotekeil.com.
[3] Busqueta, J. M. (2013) L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada, Lleida: Edicions El Jonc.
[4] "Su crisis y nuestra crisis", article publicat a www.kaosenlared.net.
[5] Tot i que no sigui imprescindible per entendre la reflexió, no és sobrer anotar que l’origen dels interessos bancaris en el cas del crèdit de les constructores i dels consumidors d’habitatges és de diferent naturalesa: el capital productiu en funcions és aquí el de les empreses constructores, el guany de les quals es fonamenta en la plusvàlua extreta als seus treballadors, i l’interès que rep el capital financer és una part d’aquesta plusvàlua pel préstec de diner que funciona com a capital. En canvi, el finançament del consum de les classes populars també produeix interessos però aquests són una deducció del consum, en la mesura que una part gens menyspreable del salari ha de pagar el servei del deute. Per a més injustícia, amb qui s’ha mostrat més inflexible a l’hora de condonar deute el capital financer ha estat amb els segons.
[6] És el decalatge que es produeix entre la capacitat de consumir d’una població amb salaris cada vegada menors i la quantitat creixent de mercaderies que es produeixen.
[7] Gill, L. (2009) "En el origen de las crisis, ¿sobreproducción o subconsumo?",Carré Rouge. Sense possibilitat d’aprofundir en el tema, en aquest article l’autor rebutja que el subconsum es produeixi només en temps de crisi i el situa com una condició de la contradicció principal: la sobreproducció (de béns de consum però també de mitjans de producció), l’origen de la qual es troba en el nivell de la producció de la plusvàlua i, per tant, en la proporció entre treball i plustreball.
[8] Hilferding R. (1985) El capital financiero,Barcelona: Técnos, p. 247-249.
[9] Fernández Liria, C. i Alegre Zahonero, L. (2010) El orden de El Capital,Barcelona: Akal.
