Jaume Funes ens proposa a El Diari de l'Educació que esmercem els esforços, intel·lectuals i d’acció, en deixar clar quina és l’escola que volem, l’escola que té sentit, en lloc de posar-nos a discutir sobre la seva escola i caure en paranys absurds (per exemple discutir sobre quantes hores ha de tenir una matèria quan en el que hem de pensar són les formes d’integrar coneixements).
El ministre Wert fa dies que està entre els titulars educatius. La consellera Rigau aconsegueix aparèixer dia si dia no com a heroïna de la defensa de la nostra escola. L’un i l’altre dissimulen, no tenen una visió de l’escola tant diferent, tapen el debat que veritablement ens hauria d’ocupar: pensar i compartir com s’educa avui, en una societat complexa, canviant, mestissa, digital, en xarxa… i profundament desigual. Tot no és la nova llei (tant desfasada en el temps que no podrà aplicar-se), ni tot és l’enèsima intromissió de la justícia en la didàctica i la pedagogia (la “jusrispedagogia” que acabem d’inaugurar a propòsit de la immersió).
Inicio la meva col·laboració periòdica amb El Diari de l’Educació suggerint idees sobre allò que, al meu parer, han de ser les preocupacions sobre l’educació a la segona dècada del segle XXI. Recordant que els professionals de l’educació tenim sempre dos reptes de fons: com mantenir la professionalitat amb una dosi raonable d’entusiasme, d’il·lusió, malgrat els que manen, legislen i retallen; com seguir sent útils en la vida dels infants, especialment d’aquells que potser només tenen un mestre al seu costat.
Proposo que esmercem els esforços, intel·lectuals i d’acció, en deixar clar quina és l’escola que volem, l’escola que té sentit, en lloc de posar-nos a discutir sobre la seva escola i caure en paranys absurds (per exemple discutir sobre quantes hores ha de tenir una matèria quan en el que hem de pensar són les formes d’integrar coneixements).
Abans, però, he de fet dos advertiments. El primer, tenir present que retallar a l’escola sempre té més impacte en qui més necessita l’escola, sempre és privar d’experiències humanitzadores a qui més necessitat en té d’elles. El segon, que tots els canvis legals de l’ultima dècada (inclosa la nostra Llei d’Educació) han anat en la direcció contraria a la de la modernitat, han obviat l’evolució de la complexitat educativa que es dona a l’aula. Han estat retorns a una escola passada i impossible.
L’escola que volíem, l’escola que volem, l’escola que necessitem i en la qual hem de continuar pensant ha de tenir, si més no, aquestes deu característiques (molt resumides):
- Ser una escola que fa possible la infància. No es tracta d’escolaritzar aviat, moltes hores i molts anys, sinó de posar l’escola al servei de la infància de cada territori. Es tracta d’ocupar-se de la infància (0-18) i ubicar l’escola entre les diferents oportunitats educatives.
- Una escola que, quan arriba l’adolescència, acompanya de manera diversa les transicions vitals. Que no es dedica a seleccionar, a educar separadament, a obligar a itineraris i vies mortes sense retorn. Que no està pensada per passar al món laboral ni per seguir estudiant eternament, sinó per fer possible recorreguts personals en els quals continuar aprenent és possible.
- Una escola que crea i manté el desig de saber, que estimula la connexió entre els coneixements i la vida, que fa possible que allò que s’aprèn passi a formar part de la persona. Una escola per a la qual el maleït “esforç” no és una altra cosa que la implicació activa en el descobrir i experimentar.
- Una escola que té sentit perquè construeix oportunitats. Una escola que no està pensada per fer rendir “talents” ni facilitar excel·lències, sinó per esdevenir font d’oportunitats diverses per a cada nen i intentar ser compensatòria de qui, fora, en té poques.
- Una escola participativa. És a dir, que pertany a una comunitat, a un barri, a un territori. Una escola que ella mateixa és una comunitat educativa, en la qual ensenyen i eduquen molts, de dins i de fora. Una escola que crea equips educatius, que educa en equip. Una escola de la qual formen part els seus alumnes, que considera els infants subjectes actius amb sentiments, vivències i opinions sobre la seva pròpia educació.
- Una escola per aprendre a pensar, a viure i a conviure. Una escola sense dogmes (ni religiosos, ni polítics, ni nacionals…) ni catecismes. Una escola que és el lloc del pensament científic.
- Una escola del segle XXI, de la societat informacional, de la societat global online. Una escola que reconeix que la gran crisi és de docència i que ha canviat radicalment la forma com els nois i noies accedeixen al coneixement, pensen, interpreten la realitat, es relacionen.
- Una escola de la diversitat, que rebutja tota atracció pel miratge de la uniformitat (de nivells, de cultures, d’estils d’aprenentatge, d’estils de vida, etc.). Una escola destinada a fer persones que descobreixen a l’altre com a necessari, que té entre els seus objectius fer ciutadans i ciutadanes.
- Una escola d’aquí. Una escola catalana (que no és el mateix que una escola en català), definida com a servei públic, de qualitat, compensadora, arrelada en territori (amb implicació local, no centralitzada).
- Una escola amb rigor professional. Que ensenya i educa d’acord amb la pedagogia i la didàctica. Feta de professionals competents que comparteixen l’entusiasme d’una tasca col·lectiva.
Temo molt que les enormes dificultats en les quals està situada avui la nostra escola ens obligarà a comentar amb molta més intensitat, totes i cadascuna d’aquestes característiques. Tornaré.
