Les cròniques d'aquells moments expliquen que el moviment antiglobalització no va néixer sota els gasos lacrimògens a Seattle, sinó en els boscos humits de Chiapas. Parlem de tot just fa 20 anys.
Rebeca Febrer a Xarxanet
1 de gener de 1994: quan tot esclata
Llavors es produïa l'alçament zapatista a la regió de Chiapas, al sud de Mèxic. La rebel·lió va ser una resposta de bona part de la població indígena a dècades d’assetjament i violacions de drets humans: presa il·legal de terres, tortures, execucions, desplaçaments forçats, militarització del territori, i fraus electorals.
Tot això conflueix més o menys en el temps amb l’entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (Mèxic, Estats Units i Canadà), que donava via lliure a l'explotació i comercialització dels recursos naturals de la regió. Les demandes del moviment zapatista, escenificades en l’alçament de l'1 de gener de 1994 del “Ejército Zapatista de Liberación Nacional” (EZLN) són, a grans trets:
- La defensa dels drets dels pobles indígenes, especialment del seu dret a la terra
- La construcció d’un nou model de nació basat en la democràcia, la llibertat i la justícia
- La lluita contra un model neoliberal, a partir de la idea que “un altre món és possible”
Chiapas, el sud del Sud
Si bé tradicionalment la població indígena ha patit i pateix la discriminació i l’assetjament a tota Amèrica del Sud i Central, diversos factors expliquen perquè un esclat revolucionari com el zapatista es produeix finalment a Chiapas i no en una altra regió.
Chiapas escenifica tots els greuges que afecten la població indígena i camperola. D’una banda, la manca d’accés als sistemes educatiu i de salut, que provoquen realitats cròniques com l’analfabetisme o l’alta mortalitat infantil.
D’altra banda, tot i que Chiapas és el territori que concentra els principals recursos naturals i energètics del país (aigua superficial, força hidroelèctrica, mines, reserves de petroli i gas...), la majoria de les famílies indígenes no tenen accés a l’electricitat o l’aigua canalitzada.
Finalment, les terres “ejidales” -de propietat col·lectiva- estan sent expropiades des de fa dècades per a la seva explotació per part de la indústria alimentària o turística, entre d’altres.
De les armes al moviment social
Al llarg dels seus vint anys d’història, el moviment zapatista ha evolucionat, transformant-se des d’un grup guerriller en un moviment social que aglutina diferents sensibilitats, sempre sota la base de reclamar el dret a la terra per als indígenes i denunciar pràctiques d'oligarquia, tant polítiques com empresarials.
Especialment a partir de 2003, quan neixen els cinc “Caracoles” (municipis zapatistes autogestionats, amb las “Juntas del Buen Gobierno” com a seu central), la seva tasca es focalitza en la construcció de formes alternatives d’organització civil. Així, per exemple, el projecte ”Escuelas Autónomas Zapatistas” (Escuelitas) pretén demostrar que és possible una educació allunyada de les pràctiques oficialistes, i que doni veu a les minories.
Paral·lelament, apareixen a tot el territori actius centres culturals i socials, que realitzen una tasca de difusió dels principis zapatistes, i de denúncia de violacions dels drets humans. Alguns exemples són la Universidad de la Tierra - Cideci, elCentro de Derechos Humanos Fray Bartolomé de las Casas o la Red Contra la Represión y por la Solidaridad. Aquestes iniciatives fomenten, a més, l’intercanvi del pensament zapatista arreu del continent i més enllà.
La dona a Chiapas
“Les dones són el prototip de la resistència zapatista” (Ana Esther Ceceña, investigadora de l’Institut d’Investigacions Econòmiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic).
Les dones indígenes s’enfronten des de sempre a una doble discriminació, ètnica i de gènere, que les ha portat a viure situacions de molta precarietat i exclusió. El moviment zapatista va voler donar des dels seus inicis un paper propi a les dones, reivindicant el seu dret a l’expressió política, l’accés a la propietat de la terra i a la seva organització. Van tenir un protagonisme destacat en la primera fase de lluita.
Així, poc després de l’alçament de 1994, es va començar a aplicar la “Ley Revolucionaria de Mujeres Zapatistas”, que volia incorporar la dona a la lluita revolucionària en igualtat de condicions que els homes i posar els fonaments per garantir els seus drets en educació, salut, alimentació o maternitat.
Què en queda avui, de la lluita zapatista?
“El moviment antiglobalització no va néixer sota els gasos lacrimògens a Seattle, sinó en els boscos humits de Chiapas”
Segons Herman Bellinghausen, escriptor i periodista coneixedor del conflicte, durant aquests vint anys la població indígena de Chiapas ha millorat considerablement la seva situació, demostrant que pot ser autosuficient en salut, educació i sobirania alimentària: “Són on sempre van ser. I tenen unes condicions més bones de les que tenien abans“, assegura. No obstant, altres fonts mantenen el contrari, que la situació ha empitjorat: que hi ha més pobresa, més falta d’aliments i major subdesenvolupament social.
En tot cas, el que és cert és que, tot i haver-se allunyat del focus mediàtic(molt concentrat als inicis del “conflicte” en la figura del Subcomandante Marcos), la lluita zapatista continua. De fet mai es va apagar, i així ho demostren recents concentracions multitudinàries a Mèxic.
Les idees que proclama el moviment zapatista les trobem al germen de molts moviments socials posteriors, basats en la lluita contra la pobresa i la desigualtat, la corrupció política i certs poders financers i econòmics.
És el cas d’altres moviments de defensa dels indígenes a Amèrica del Sud i del moviment antiglobalització o altermundialista, que va tenir el seu esclat en les manifestacions a Seattle contra les polítiques de l’Organització Mundial del Comerç (1999) o en els diferents Fòrums Socials mundials, regionals, nacionals i locals que van seguir. A Catalunya hi ha també molts exemples d’iniciatives per construir noves propostes de societat. Els moviments socials ja fa dies que han passat de la protesta a la proposta.
