Esther Vivas | Público
La
sortida actual a la crisi busca retornar-nos, a les dones, a la llar,
recuperar rols familiars i de gènere retrògrads. Es tracta d’una
ofensiva en tota regla contra drets econòmics, sexuals i reproductius.
Però no ho permetrem. Perquè encara que alguns no els agradi, aquí
nosaltres decidim. Les dones de tornada a la llar? Ni somiar-ho.
Les
dones de tornada a la llar. Això, sembla ser, és el que busquen les
actuals polítiques de sortida a la crisi. Unes polítiques que compten
amb un clar biaix ideològic, tant a nivell econòmic com social.
I
és que en la mesura que es retallen serveis bàsics, com sanitat i
educació, i prestacions socials diverses, com la Llei de Dependència, hi
ha tot un treball de cures, invisible però necessari, que acaba tornant
a recaure, majoritàriament, en les dones. L’atac frontal a un dèbil
Estat del Benestar i la transferència del cost de la crisi als sectors
populars, se sosté sobre les nostres espatlles.
No en va, el
sistema capitalista es perpetua, en gran mesura, a partir del treball
domèstic no assalariat que realitzem sobretot les dones a les llars. Una
quantitat de treball enorme, no remunerat, imprescindible i del qual el
capitalisme necessita per subsistir.
Poc després d’arribar al
govern, el PP va anunciar una retallada de 283 milions d’euros en la ja
molt anèmica Llei de Dependència, arrossegant-la quasi a la desaparició.
Una mesura que, més enllà de deixar a unes 250 mil persones sense ajuda
i gairebé impossibilitar la incorporació de nous beneficiaris, va
augmentar la pressió sobre les dones. El treball de cures que ja no és
assumit per l’administració pública acaba recaient en l’àmbit privat, a
la llar i, en especial, en les mares i filles de persones dependents. El
benestar familiar es manté a costa d’augmentar el treball domèstic.
Si
observem les xifres de les persones inactives, segons l’Institut
Nacional d’Estadística (INE) el 2010, el 96,4% que van declarar no
buscar feina per raons familiars (cuidar nens o nenes, adults malalts,
persones discapacitades, etc.) eren dones. I en la mesura en que
aquestes tenien descendents, la seva taxa d’ocupació disminuïa. Sense
filles ni fills, l’ocupació femenina se situava en un 77% i amb ells en
un 52%. Mentre, la taxa d’ocupació masculina no es veia alterada per
aquest fet i en tot cas augmentava si es tenien descendents. Conclusió:
la conciliació de la vida personal i laboral es porta a terme a costa de
l’exclusió laboral, la precarietat i/o als ritmes de vida frenètics i
insostenibles de moltes dones.
Altres mesures preses pel govern
com la congelació de les pensions i l’ampliació del període de càlcul de
la cotització tenen també conseqüències molt negatives per a nosaltres.
Una major presència en l’economia informal i, sovint, una vida laboral
intermitent, a causa de la cura de tercers, dificulten el poder sumar
una cotització mínima.
Les dones encapçalem el rànquing dels llocs
de treball mal pagats i socialment desvalorats. Del total de contractes
a temps parcial, un 77,6% estan a les nostres mans. I la precarietat de
l’ocupació que fomenta, encara més, l’última reforma laboral, no fa
sinó dificultar la nostra autonomia i conciliació personal i familiar.
Així mateix, és important assenyalar que tots dos sexes no partim en
igualtat de condicions del mercat de treball. Les dones cobrem un 22%
menys de mitjana per any que els nostres companys, segons l’última
Enquesta Anual d’Estructura Salarial publicada el 2009 per l’INE, i
aquesta discriminació salarial augmenta quan major és el nostre nivell
d’estudis.
Més enllà d’aquestes retallades en drets socials i
laborals, enfrontem una creixent ofensiva reaccionària contra drets
sexuals i reproductius. El projecte de reforma de la llei de
l’avortament del PP, que pretén restringir encara més les condicions,
terminis i supòsits per avortar, i que ens fa retrocedir anys enrere en
aquests drets, és només la punta de llança.
Unes polítiques que
busquen imposar un model de sexualitat heterosexual, vinculada a la
reproducció, i controlar la capacitat reproductiva de les dones. No
volen que tinguem dret a decidir sobre els nostres cossos ni les nostres
vides, d’aquí l’amenaça del càstig penal a l’avortament.
Avui 25
de novembre reivindiquem el dia contra la violència masclista per
visibilitzar una violència invisible però quotidiana i persistent contra
les dones, que no fa sinó aguditzar-se en l’actual context de crisi. El
segon trimestre del 2012, les denúncies per violència masclista van
augmentar un 5,9% respecte als tres primers mesos de l’any. I les dones
que pateixen aquestes situacions cada vegada són pitjor ateses, a causa
de la disminució de recursos públics.
CiU ha convocat per avui,
dia 25, eleccions al Parlament de Catalunya i la Junta Electoral ha
prohibit la manifestació que s’havia de celebrar i que, de tota manera,
tirarà endavant. Però, com assenyala la Vocalia de Dones de la Federació
d’Associacions de Veïns de Barcelona: “No és la convocatòria dels
col·lectius feministes la que coincideix amb una cita electoral, sinó la
crida a les urnes la que es produeix un 25 de novembre” . Un fet que
mostra, una vegada més, el nul interès polític per aquesta qüestió.
La
sortida actual a la crisi busca retornar-nos, a les dones, a la llar,
recuperar rols familiars i de gènere retrògrads. Es tracta d’una
ofensiva en tota regla contra drets econòmics, sexuals i reproductius.
Però no ho permetrem. Perquè encara que alguns no els agradi, aquí
nosaltres decidim. Les dones de tornada a la llar? Ni somiar-ho.
*Article publicat a Público, 25/11/2012.
