Mural al territori zapatista d'Oventic / Marc Font Ribas
L'any
1994, els indígenes de Chiapas van aixecar-se per dir prou a la
discriminació que patien des de la conquesta espanyola, i van ocupar una
trentena de municipis que encara avui resten autònoms. En extramurs.cat
Segons l’Enciclopèdia Catalana una revolució és un canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una
societat. El darrer any i mig hem sentit a parlar constantment de
revolucions. L’anomenada Primavera Àrab, l’onada de revoltes al Magreb i
a l’Orient Mitjà que va començar el desembre de 2010 a Tunísia amb la
immolació del venedor Mohammad Bouazizi, s’ha volgut vendre com un seguit de revolucions.
20
mesos després de l’inici d’un canvi històric en el món àrab, és cert
que l’onada de revoltes -algunes molt més espontànies que d’altres, tot
s’ha de dir- ha comportat el derrocament de les dictadures de Ben Ali
(Tunísia), Mubàrak (Egipte), Saleh (Iemen) i Gadafi (Líbia), a banda de
l’actual guerra civil a Síria i de canvis, més o menys estètics, a gran
part dels altres països de la regió. De moment, però, crec que no podem parlar ni de revolució tunisiana, ni d’egípcia, ni, òbviament, de líbia.
Hi ha hagut canvis de règims, de governs, però de moment els canvis en
profunditats i globals que ens farien parlar de revolució no existeixen.
Es mantenen els models econòmics, les elits són similars, les estructures socials no han variat…
Una revolució és quelcom molt més profund, que va molt més enllà.
I precisament des de fa algunes setmanes passejo per un territori on
des de fa gairebé dues dècades s’hi viu una revolució. Potser no global,
potser no acceptada per a tota la població, potser oblidada per a bona
part dels mitjans, però real. És la revolució zapatista, que els
indígenes de Chiapas van posar en marxa -amb l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) com a catalitzador- l’1 de gener de 1994. Una acció preparada amb mesos i mesos d’antelació va provocar l’ocupació de part del territori de Chiapas i de San Cristóbal de las Casas
-la segona ciutat de l’Estat i on m’allotjo en el moment d’escriure
aquestes línies- per part de l’EZLN. La reacció del Govern federal
mexicà no es va fer esperar i hi va enviar l’exèrcit federal. Resultat: un conflicte bèl·lic que va durar 12 dies i que es va aturar amb la signatura d’un alto el foc que només els zapatistes han respectat des d’aleshores.
Converses
de pau, acords que s’incompleixen i repressió se succeïren tot seguit.
Però les coses ja havien començat a canviar. I per sempre. Els indígenes s’havien aixecat per dir prou a una política de discriminació que patien des de la conquesta espanyola,
500 anys enrere. A l’educació, a la sanitat i en l’àmbit laboral, per
citar només tres àmbits fonamentals, el menyspreu i el maltractament que
rebien -quan eren atesos, fet que sovint no es donava en els centres
mèdics públics- eren constants. L’aixecament, que s’havia començat a
idear a mitjan de la dècada dels vuitanta a la recòndita Selva Lacandona
-on sis persones, tres mestissos (un d’ells el futur subcomandant
Marcos) i tres indígenes, van fundar l’EZLN el 1983-, posava punt i
final a l’etapa de demanar serveis a l’administració, ja fos local,
estatal o federal. S’estrenava el moment d’exigir.
Naixement dels territoris autònoms
Els Acords de San Andrés de 1996
havien de permetre que bona part de les demandes dels alçats fossin
ateses i que certa justícia social i igualtat arribés a Chiapas. El
govern mexicà, aleshores encapçalat per Ernesto Zedillo, els va trencar i
els zapatistes van decidir passar a una nova fase. A partir de 1997
s’inicia la tercera etapa, després de les de demanar i exigir. Ja es tractava, directament, d’exercir. Això va comportar l’aparició dels municipis autònoms zapatistes -una trentena, tot i que hi ha moltes més comunitats amb presència de les anomenades bases de suport a l’EZLN, les BAEZLN-, territoris on l’administració local, estatal o federal no hi tenia cap presència ni competència.
Malgrat
els reiterats intents per acabar amb aquesta realitat autònoma per part
dels diferents governs mexicans, ja sigui a través de l’actuació de
l’exèrcit, afavorint l’aparició de grups paramilitars o intentant -i
aconseguint-ho sovint- dividir les comunitats zapatistes oferint
prebendes a la població que abandoni el zapatisme, la realitat és que l’autonomia indígena s’ha anat consolidant. Què significa això? Que els territoris governats pels zapatistes compten ara amb uns sistemes d’educació, salut i govern propis,
que no reben cap tipus de finançament governamental, però on la
discriminació cap a la població indígena, lògicament, ha desaparegut.
15
anys després és evident que queda molt per fer, però la qualitat dels
serveis zapatistes no ha deixat d’augmentar i avui l’atenció sanitària
és prou destacable. Malalties que el 1993 eren mortals pels indígenes,
com diarrees, ja no ho són, i als Caracoles -les capçaleres de les 5 regions en què els zapatistes estructuren el territori de Chiapas-
les clíniques s’han convertit en hospitals on s’hi atén no només les
persones que donen suport al projecte de l’EZLN, sinó també als
residents a les comunitats que han estat cooptats pels partits
tradicionals mexicans, ja sigui el PRI, el PAN, el PRD,…L’educació bilingüe ha deixat de ser una utopia
i en les escoles es combina el castellà amb la llengua de la regió, ja
sigui tseltal, tzotsil, o qualsevol altra. El que va començar amb
escoles primàries ara ja arriba a la secundària i el model, pel que expliquen els promotors d’educació -l’equivalent als nostres professors- és força diferent al tradicional.
Els títols que dóna no són oficials -entesa com la que dóna el govern
mexicà- però la cosmovisió indígena hi és present i la història que s’hi
aprèn és molt més respectuosa amb la constant presència indígena en un
territori que no va aparèixer de sobte fa poc més de 500 anys.
| Seu de la Junta de Buen Gobierno d’Oventic. |
La democràcia és totalment representativa i les autoritats escollides, que no cobren mentre exerceixen el seu càrrec, han de seguir la doctrina del mandar obedeciendo. Les Juntas de Buen Gobierno (JBG), n’hi ha 5 -tantes com Caracoles-, són la principal autoritat
i tot i l’existència de certa coordinació són autònomes entre elles.
Això fa que no sempre resolguin les qüestions de la mateixa manera. “No hi ha un model zapatista, n’hi ha diversos.
És molt difícil fer-ne una síntesi”, em detallava una activista
zapatista, que era el meu contacte previ amb aquesta revolució. El
funcionament del govern zapatista l’ampliaré en un proper post, però
m’agradaria reiterar que a Chiapas s’hi va viure i s’hi viu una revolució.
Perquè les coses van canviar radicalment, de baix a dalt, i res és com
abans. Òbviament el capitalisme no hi té cap presència en territori
zapatista i la protecció del medi ambient -el respecte a la mare terra
és un puntal a qualsevol cultura indígena- és fonamental. Tot, però,
intentaré anar-ho explicant pausadament.
