Un altre món és possible... perquè aquest és una merda.
Jordi Martí Font | Pobleviu.cat
La S. se’n va. Se’n va a viure fora de Reus. Dimarts em va preguntar quan tardaven a fer marxar la gent quan els rifaven el pis. Sense casa i en silenci, en aquest cas no caldrà fer resistència passiva davant un altre desnonament. No acusaran ningú d’”gressió a l’autoritat” quan els mossos es trobin persones solidàries assegudes a l’entrada de la casa d’on faran fora qui hi viu per tal que faci cap a una subhasta o directament al banc.
Jordi Martí Font | Pobleviu.cat
La S. se’n va. Se’n va a viure fora de Reus. Dimarts em va preguntar quan tardaven a fer marxar la gent quan els rifaven el pis. Sense casa i en silenci, en aquest cas no caldrà fer resistència passiva davant un altre desnonament. No acusaran ningú d’”gressió a l’autoritat” quan els mossos es trobin persones solidàries assegudes a l’entrada de la casa d’on faran fora qui hi viu per tal que faci cap a una subhasta o directament al banc.
La
S. és una de les alumnes més treballadores de tota la classe de què sóc
tutor. Petita de cos, es guanya l’estima de tothom rient i deixant anar
alegria per tot arreu. Dimarts no reia. Li havien explicat, a ella i
als seus pares, que aquí estudiant, treballant i sent “bona persona” es
podia arribar dalt de tot, o sobreviure, que ja era suficient. I s’ho
havien cregut. I era mentida, tan mentida com ho ha estat sempre. Ara
els fan fora de casa i han de marxar amb la cua entre els cames i amb
una frustració silenciosa…
Ells se’n
van en silenci, però els amos ja han preparat les lleis per reprimir qui
no ho faci, una repressió que passarà a equiparar la resistència
passiva a l’”agressió a l’autoritat”, per tant: presó. Els “aldarulls de
Barcelona” han estat la imatge que els tertulians habituals
(d’Intereconomia a Catalunya Ràdio) han llençat contra milions de
persones pobres per dir-los que el que cal fer és el silenci, callar,
obeir i marxar. O això o la presó, on també només hi van els pobres. I
és que ja ho deia ma padrina: si et poses a robar, que sigui molt,
perquè de rics mai no n’agafen cap. I han passat trenta anys de la meva
vida conscient i els fets que jo he viscut corroboren dia sí i dia també
les seves paraules. Camps, Millet, Undargarin…
Sí,
podem morir-nos en silenci. Sí, podem morir-nos de por, que és la mort
més trista. Sí, podem callar i mirar cap a un altre lloc. Sí, podem
parlar de les vacances que hem fet i que “s’han d’aprofitar perquè
potser són les últimes”. Sí, podem deixar-nos matar o que ens treguin un
ull amb una pilota de goma democràticament… Sí, podem acceptar que ens
robin els estalvis de tota la vida. Sí, podem acceptar que la “crisi”
existeix i no és cap robatori organitzat…
Tot
això ho podem fer. Gràcies pels consells. Però no ho farem. Som
persones, no trossos de carn, malgrat alguns cops tinguem la sensació
que de trossos de carn amb cap de suro cada cop n’hi hagi més… Som
persones i volem viure plenament.
La
S. Té dret a viure a una casa, a la casa que pacientment han pagat mes
rere mes fins que tots els membres de la seva família han estat
expulsats del sistema, capitalisme en diuen i cal recordar-ho. Ella i
els seus, que són els meus. Mentre els Borbons, que no són els meus, es
foten ‘tiros’ amb escopeta i dels altres. Mentre els polítics parlen de
llibertat i no paren de fer normes per prohibir-la. Mentre els banquers
no diuen res però no paren de robar. Mentre la bona gent és perseguida,
agredida, assassinada… per la gent d’ordre.
Un
altre món és possible i imprescindible. Perquè aquest és una merda; i
no utilitzo cap figura literària per dir-ho. Una merda. Un món on les
persones com la S. i milions més puguin ser felices, on la violència (la
legal i l’estructural, que ara mateix són les principals i les més
lesives) no siguin els centres al voltant dels quals giri tot. On viure
valgui la pena i no calgui sobreviure per existir. És possible, però cal
lluitar-lo.
