Per inflexio
Vam néixer a un món que s’esmicola. Vam néixer i créixer a un món, el
dels nostres pares i mares i germans grans, i fins i tot el de les
nostres pròpies infàncies, governat per un pacte social ben especial: a
nosaltres, les classes treballadores, se’ns garantien certs nivells de
seguretat socioeconòmica; a canvi, però, se’ns exigia que renunciéssim a
tota pretensió de fer-nos amb el control de la producció. Era, per
tant, un pacte que, d’una banda, ens protegia, però que, de l’altra, ens
limitava. El capitalisme se civilitzava i, fent-ho, allunyava el
fantasma de la transformació social.
En particular, aquest pacte
es concretava en una equació senzilla: la seguretat en els ingressos
venia donada per la seguretat en l’ocupació. Els mercats laborals
oferien, sobretot a la població masculina, llocs de treball estables que
garantien la continuïtat dels ingressos familiars. Les centrals
sindicals, que representaven una població treballadora marcadament
homogènia ubicada en centres de treball clarament identificables,
vetllaven perquè això fos així i, fins i tot, perquè les condicions
laborals experimentessin certs processos de millora. A més, hi havia
tota una colla de mecanismes de benestar –salut, educació, polítiques
assistencials de diverses menes– que acabaven de cimentar tota una xarxa
de seguretat que, sempre dins del marc d’un ordre social que no es
tocava, ens permetia viure sense angoixes excessives.
Avui aquest
consens ha estat trencat. De fet, s’està fent miques. I no hem estat
nosaltres, precisament, els causants de la seva demolició. Les grans
oligarquies econòmiques, unes oligarquies disposades fins i tot a trair
els interessos de l’empresariat que aspira a invertir en l’economia
productiva, porten anys carregant contra un pacte que, per moltes raons,
veuen innecessari i estimen excessivament onerós. Aquest fet, unit a
canvis importants en l’estructura productiva de les nostres societats
–processos d’innovació estalviadors de mà d’obra, flexibilització de les
condicions de treball, formes de divisió internacional del treball que
resulten en processos d’abast global de pauperització de les classes
treballadores– obliga a replantejar-nos anàlisis i objectius.
En
primer lloc, la participació als mercats de treball ja no és garantia de
seguretat en els ingressos: com és sabut, el nombre de persones que
ratllen –i creuen– el llindar de la pobresa tot i comptar amb un lloc de
treball remunerat està creixent vertiginosament. En segon lloc, aquests
mateixos mercats de treball s’estan convertint en espais cada dia més
excloents: els nivells de l’atur estructural i la volatilitat dels llocs
de treball existents, que condueix a una gran majoria social a
contínues entrades i sortides dels mercats laborals, impedeix mantenir
la vella equació que equiparava participació a l’esfera del treball
remunerat a seguretat socioeconòmica. Finalment, l’ofensiva oligàrquica
contra l’estructura de drets socials bàsics dels règims de benestar no
fa sinó incrementar la precarietat de les nostres vides i, per tant, les
dificultats de controlar-les i de fer-les veritablement nostres,
construint-les d’acord amb allò que som i volem ser.
El món en què
vam néixer i créixer s’esmicola. I això ens planteja una gran pregunta:
què ens obliga a acceptar els límits i constrenyiments del vell pacte,
el del món dels nostres pares i mares, quan resulta que no som
nosaltres, sinó les oligarquies, qui l’ha trencat de forma unilateral?
Per què no desbordem els vells i els nous camins que tracten
d’imposar-nos i en construïm de nostres? Les classes treballadores
comptem amb formes noves, arrelades en lluites concretes d’homes i dones
organitzades de maneres ben diverses, de controlar la producció,
d’organitzar-nos lliurement per construir les nostres vides. Les
nostres, no les seves. Les classes treballadores podem i volem aspirar a
garantir incondicionalment el dret a l’existència, un dret a
l’existència que sabem que és condició de possibilitat de la llibertat i
de l’autodeterminació individual i col•lectiva. Perquè volem accedir al
món del treball des de la força i el poder que dóna el viure amb
l’existència garantida. Per què aspirar a menys?
Sortim al carrer
per afirmar que no aspirem a menys. Sortim al carrer perquè podem i
volem democratitzar la vida econòmica i social tota i, així, lluitar per
re-apropiar-nos de les nostres vides. Sortim al carrer perquè les
nostres vides no estan en venda. Perquè les nostres vides han de ser
nostres. Sortim al carrer perquè som el 99%, perquè som la immensa
majoria que vol emprendre camins productius i vitals propis i que no
està disposada a permetre que quedin bloquejats per la voracitat
desposseïdora d’una minoria rendista.
Sortim al carrer per una
renda bàsica de ciutadania, universal i incondicional. Perquè sabem que
els mercats de treball actuals, precaris i excloents, en cap cas ens
garanteixen la seguretat en els ingressos. I sortim al carrer per una
renda bàsica universal i incondicional perquè, ben mirat, tampoc
voldríem tornar al passat. No volem que treballar sigui posar-nos
necessàriament a les ordres dels altres. No volem que treballar sigui
convertir-nos en instruments de tercers. Volem el poder de negociació
necessari per oposar-nos a allò que els actuals mercats de treball ens
ofereixen. Volem el poder de negociació necessari per construir formes
de treball basades en el control col•lectiu de l’activitat que duem a
terme. Volem el poder de negociació necessari per controlar la
producció.
Sortim al carrer per uns serveis públics de qualitat,
d’accés també universal i incondicional, que contribueixin a fer-nos
autònoms, que ens ajudin a viure al marge de xantatges. Sortim al carrer
pel dret a l’habitatge. Perquè sabem que la primera funció de la
propietat, també la immobiliària, ha de ser la de garantir les bases
materials de les nostres vides. Sortim al carrer per una reforma fiscal
que permeti distribuir de forma justa la riquesa que produïm entre tots i
totes, i perquè sense recursos públics no hi ha llibertat possible.
Sortim al carrer per reclamar el control públic de les institucions
financeres: tampoc hi ha llibertat ni democràcia quan l’espai social i
econòmic on despleguem les nostres vides es degrada a mans de
l’especulació financera. El dret a l’existència exigeix la fi del
rendisme.
Sortim al carrer per construir el comú. Som el 99% i ens
correspon construir i gaudir un conjunt col•lectiu de recursos que
siguin irreductiblement nostres. No volem viure en la despossessió, sinó
en el dret a l’existència. Volem contradir la dinàmica expropiadora del
món en què vivim i fer-nos amb béns comuns que facilitin la
proliferació de formes de vida comunes. Volem imaginar, fer plans. Volem
ser nosaltres.
Sortim al carrer i no ho fem sols. Som el 99% i, a
més, comptem amb organitzacions socials i polítiques de naturaleses ben
diverses que comparteixen una mateixa voluntat de construir unitat a
partir de l’actual heterogeneïtat de les classes treballadores. Els
treballadors i treballadores més o menys estables; els treballadors i
treballadores precàries; els autònoms i autònomes; els aturats i
aturades i els exclosos i excloses; aquelles persones que aspiren a
emprendre projectes productius propis: tots, el 99%, sabem que ens hi
juguem molt i que hi tenim molt a guanyar. Que la força que es deriva
del dret a l’existència ens ha de permetre construir un món
veritablement nostre, de tots i totes. I que això exigeix mesures
concretes encaminades a la dispersió de la riquesa i a un repartiment
equilibrat dels recursos i les oportunitats.
Vivim en un món que
s’esmicola. I no volem que ens l’esmicolin. Ben mirat, volem
esmicolar-lo nosaltres. Perquè tenim alternatives i aspirem a tot: volem
el control de les nostres vides.
A través dels següents enllaços, podeu accedir a dos vídeos de la iniciativa Vagadel99%, a la qual s’ha adherit Inflexió:
