Ha sigut ja molta gent qui m'ha preguntat: "Qué ha passat al teu institut?" És simple: No tenim futur. Se l'estan carregant, i cada vegada anem a pijor. Estem sofrint retallades en Educació; potser les retallades no suposaríen un problema si foren justes i iguals per a tots. No ho són. El meu institut, L'IES Lluís Vives, du sense cobrar des de fa un any... UN ANY sense rebre NI UN CÈNTIM!
Concretant un poc més, la meua pròpia classe, té ara mateix dues professores de baixa (clarament sense substituir), però no deixem de tindre la prova de la selectivitat en tres mesos... Mentre, els polítics seguixen rebent sous desmesurats, guardaespatlles, xòfers per a cadascú, dietes, esmorzarots a l'ajuntament, Fòrmules 1...No tan sols són els propis centres educatius els que no cobren. Els professors han sofrit retallades als sous bàrbares... I la gent es pregunta: "Qué vos importa això a vosaltres si podeu seguir anant a classe?" Molt senzill, com ha dit al seu bloc un pofessor de l'institut Enric Iborra: "A mi em retallaran el sou, però al pas que anem els joves no cobraran un sou en la seua vida. A no ser que emigren. O que es revolten."Això decidirem fer: REVOLTAR-NOS. Ferem una assamblea d'estudiant a l'IES Lluís Vives. Comnçàrem amb professors i caps d'estudi a les nostres reunions, però pormpte decidirem desvincular-nos del centre. Nosaltres demanàvem accions més contundents que tot el que cap dins de la legalitat. Més que res perquè actuar dins de la legalitat és actuar dins de les seues permissions, dins del que ells diuen que és la "Llibertat", és a dir, dins de la gàvia on ens deixen campar a les nostres amples.Al principi tallàvem el carrer amb permís de la policía. Sí, demanàvem permís. Però una vegada desvinculats del centre decidírem no tornar-ne a demanar. Cada dimecres tallaríem el carrer en senyal de protesta. Just el dimecres passat, dia 15 de febrer, vaig haver d'anar-me'n un poc abans i no vaig poder quedar-me a la protesta. I em quede curta si dic que vaig bollir d'impotència quan, hores més tard, vaig llegir a Twitter el que els havia ocorregut als meus companys. La nacional havia estat esperant-los a la porta de l'insitut i quan s'assegueren per tallar el carrer, sense diàleg algun, l'empreneren amb patades, agafades de coll i estirons de pèl amb els meus amics... I havien detingut Andreu!Coneixeu ja la resta de la història, no? Gràcies a Twitter la gent es va enterar del que havia passat, de la BARBARITAT que havia ocorregut. El dia 16, centenars de persones van vindre a donar-nos suport als alumnes de l'IES Lluís Vives. Mentre, dins del centre la directiva quasi que no ens deixava tornar-nos a manifestar -per a que després diguen al ABC que ens regalen aprovats si ens manifestem...- No volia que el seu institut es convertira en una icona de revolució, podria traginar-li problemes, i ja ho ha fet. Les agressions policials foren encara més dures aquest dia, i pijors al dia següent, el divendres 17, quan ens conduïren a una trampa, davant de Zapadores. Jo estava allí, a primera fila, amb P. que m'agafava la mà, i em repetia que ell no deixaria que em pegara ningú. Policíes davant i darrere, no m'agradava gens allò, i li vaig dir al meu novio que se n'anàrem. Just 30 segons després d'haver abandonat la multitud trobàrem a una vella amiga que corria junt a unes companyes meues de classe carrer avall. sense pensar-nos-ho, les seguirem. I no creiem la sort que haviem tingut quan al aplegar al final del carrer se n'adonarem que als que s'havien quedat allí els havia cercat la policía. Ja no podien eixir, havien convertit el carrer de Zapadores en una ratera. "I E. i M.!?" preguntava jo. Cridava i no m'agafaven el telèfon... Ningú sabia ni entenia res. S'ecoltaven crits...Vaig cridar molta gent, vaig assegurar-me de qui estava dins i fora del cèrcol d'aquells polis, que damunt de tindre dels nervis a adolescent indefensos entre la muralla humana que havien construït, es burlaven de les xiquetes manant-los besets i trent-los la llengua. La germana d'una amiga, de 13 anys, demanava educadament eixir d'allí, tenia por i volia anar a casa. La resposta d'un policia va ser: "Me chupas la polla". Carregaren contra ells i els identificaren a TOTS. Com autèntics criminals... Els registraren, els tractaren com delinqüents.. I no puc descriure la meua impotència al saber que jo tenia companys de classe allí dins clavats. Els cridava i un d'ells em deia per telèfon: "Ja no hi ha res a fer, Ame, és impossible".
No pensem parar. Que ho sàpiguen i ens escolten! L'ÚNICA ALTERNATIVA ÉS LA REVOLTA! ESTUDIANT: ALÇA'T!
