Algú
proper, que ha començat a treballar per a una universitat
nord-americana després d'anys de relació amb la universitat espanyola,
ens plantejava fa poc la següent reflexió: "¿saps quin ha estat el
principal canvi de cultura organitzativa entre una universitat –o una
empresa o una administració pública- d'allà i una d'aquí? Doncs que cada
vegada que en l'organització espanyola plantejava una idea nova em
trobava amb una reacció reticent il·lustrada per frases com "no ho veig
clar", "què difícil", "per què canviar-ho ara", "impossible
implementar-ho", "no ens ho van a aprovar"; mentre, en l'organització
nord-americana la reacció inicial era justament la contrària: "moltes
gràcies", "què bé que plantegis idees noves", "engeguem-ho per
provar-ho", "quan creus que podrem començar". Els expliquem aquesta
anècdota perquè una nova iniciativa al debat públic del qual desitgem
contribuir ha estat recentment presentada per la plataforma Democràcia
Real Ja. Aquest tipus de propostes solen ser rebudes per endavant a
Espanya amb grans dosis d'escepticisme i fins i tot de sarcasme. Els
convidem a no deixar-se portar pels prejudicis, i a examinar-la
racionalment.
Oferim primer unes breus pinzellades sobre el context. La ciutadania espanyola situa a la classe política i als partits en el tercer lloc de les seves preocupacions (després de l'atur i la crisi econòmica, segons per exemple el baròmetre del CIS del mes de juny). Aquesta és una realitat que no podem desconèixer. El fenomen de la desconfiança de la ciutadania cap als seus representants i les seves causes és molt complex, però no hi ha dubte que evidencia un progressiu i significatiu distanciament entre la classe política i la ciutadania en general. Cap democràcia pot funcionar adequadament si aquells que ocupen el poder perden la capacitat de representar a la seva ciutadania. Quan això ocorre, la democràcia deixa de ser real per convertir-se en aparent, és a dir, en buida, en democràcia només formal o nominal. Aquest és un procés de deterioració de la democràcia, que de continuar pot suposar la mort de la mateixa, com la teoria política i en concret la teoria de la democràcia i de la representació política ens porta temps alertant.
Entre els molts ciutadans preocupats per aquesta deterioració de la democràcia es troben aquells que directa o indirectament han participat en els assentaments, acampades o manifestacions convocades per Democràcia Real Ja, o pel més ampli moviment denominat comunament 15M. A aquests ciutadans se'ls ha anomenat "indignats" per la seva suposada relació amb l'èxit de vendes del pensador francès Stéphane Hessel. Però l'important no és el sentiment d'indignació. Aquest no fa sinó afegir gravetat a l'assumpte. El significatiu és que es tracta d'un moviment integrat per ciutadans crítics que observen amb preocupació la deterioració de la nostra democràcia. D'altra banda, aquest corrent ciutadà mostra insatisfacció pel que fa als partits polítics, però no és cap cas desafecta. Suposen justament un revulsiu davant el que molts, teòrics de la democràcia, politòlegs i fins i tot integrants dels propis partits polítics, havien denunciat com un mal tristament estès en les nostres societats capitalistes i globalitzades: el desinterès i la desafecció d'una part important i creixent de la ciutadania, no ja davant les cuitas de la política partidista, sinó per la política amb majúscules.
Si almenys una de les dimensions de la deterioració de les nostres democràcies radica en el considerable distanciament entre els ciutadans i els seus representants, no hi ha dubte que una forma de pal·liar o revertir aquest procés consisteix precisament a dissenyar nous mecanismes perquè la ciutadania pugui tenir una major implicació en l'activitat dels seus representants, és a dir, per permetre la participació directa com a complement a les estructures representatives ja existents. I és en aquest sentit en el qual s'orienta la proposta realitzada per Democràcia Real Ja, des de Sevilla, sota el suggeridor nom de "Democràcia 4.0". Es tracta d'un projecte que planteja la possibilitat d'utilitzar les noves tecnologies, i sobretot Internet, per permetre una forma de participació directa que interactui amb el funcionament normal de les nostres Corts, i en concret del nostre Congrés dels Diputats.
La idea és senzilla: per culpa d'una pluralitat de factors –abstenció, vot en blanc, circumscripcions electorals, Llei d'Hondt-, els nostres representants al congrés disten molt de representar proporcionalment la voluntat real dels nostres ciutadans, tant de l'expressada en les urnes, com la no expressada formalment. Però seria senzill permetre al conjunt de la ciutadania espanyola expressar la seva opinió pel que fa a les lleis que s'aproven al Congrés, o almenys pel que fa a algunes d'elles, simplement utilitzant algun sistema de vot electrònic, dels varis existents al mercat suficientment fiables i de cost reduït. Així, quan s'estimi convenient, els ciutadans podrien ser consultats mitjançant una espècie de referèndum electrònic, i la seva opinió podria tenir algun pes en la votació parlamentària. Aquest pes podria ser variable, depenent per exemple del percentatge de participació, i ser equivalent a un nombre determinat d'escons. D'aquesta manera, com més gran fos l'índex de participació ciutadana, major seria el nombre "d'escons" o "vots parlamentaris" atribuïts al resultat majoritari de la consulta, que encara seria únicament complementari al de la resta de vots emesos pels diputats del congrés. Bé podria passar, per tant, que la voluntat majoritària expressada en el referèndum fos derrotada per un nombre suficientment ampli de diputats en contra. Però almenys s'obligaria al congrés a tenir en compte d'una manera directa l'opinió de la ciutadania i, el que és més important, a dialogar amb ella.
Aquesta proposta pot despertar, és clar, alguns recels. D'entrada, és cert que el mecanisme del referèndum dista molt de ser un procés ideal de formació d'una opinió ciutadana informada i sòlida. No obstant això, l'ocasió d'una consulta d'aquest tipus és el millor incentiu perquè es produeixi un necessari debat ciutadà pel que fa a determinades polítiques centrals per a la nostra democràcia. I els nostres representants han de fer l'esforç de contribuir a aquest debat, sabent explicar als ciutadans les seves posicions i els arguments per defensar-les, així com entrant en discussió amb les opcions contràries. Ben dissenyada, aquesta proposta podria suposar una contribució excel·lent al que teòrics de la democràcia tan importants com Jürgen Habermas, John Rawls i molts altres han defensat com a democràcia deliberativa, això és, un model que proposa recuperar els llaços de comunitat, reprendre els ideals d'autogovern desvinculant la noció d'interès públic dels interessos egoistes i de la influència de lobbies i grups de pressió, però que sobretot pretén rescatar la importància de la deliberació pública tant entre ciutadans com entre aquests i els seus representants polítics. És cert que aquest ideal de la democràcia deliberativa xoca entre altres coses amb el sistema actual de mitjans de comunicació, que com succeeix amb el polític, es troba sovint condicionat per un entramat de relacions i interessos de grans conglomerats mediàtics, empreses trasnacionales, banca d'inversió i partits polítics, com també ha estat denunciat per associacions professionals de periodistes, investigadors en comunicació i els ciutadans que han protestat als carrers. I són aquestes les dificultats que han impedit en bona mesura una reforma adequada del sistema, malgrat que són molts els que reclamen canvis en aquest sentit des de fa dècades.
La proposta de Democràcia 4.0 té justament per objectiu trencar amb aquestes dificultats i contribuir a la millora del debat ciutadà, així com de la qualitat representativa, a l'ulterior acostament entre ciutadania i classe política i a un increment de la co-responsabilitat ciutadana. En aquest sentit, ve a aportar aire fresc al terreny polític de les idees des d'un moviment cívic de base, però ho fa en línia amb propostes teòriques i acadèmiques –tant de la teoria política com de l'àmbit de la teoria dels mitjans i del periodisme- ja llargament assentades. Podem estar o no d'acord amb ella, però la nostra primera reacció, el primer que hauríem de dir-los als ciutadans que la defensen, hauria de ser el següent: "Moltes gràcies. ¡Què bé que plantegeu idees noves!", o fins i tot ¿per què no? "Engeguem-ho per provar-ho".
María Lamuedra és Professora de teoria de la informació de la Universitat de Sevilla i actualment investiga sobre Periodisme i Democràcia Deliberativa.
José Luis Martí és Professor de dret de la Universitat Pompeu Fabra i autor de La república deliberativa: una teoria de la democràcia (Marcial Pons, 2006).
Oferim primer unes breus pinzellades sobre el context. La ciutadania espanyola situa a la classe política i als partits en el tercer lloc de les seves preocupacions (després de l'atur i la crisi econòmica, segons per exemple el baròmetre del CIS del mes de juny). Aquesta és una realitat que no podem desconèixer. El fenomen de la desconfiança de la ciutadania cap als seus representants i les seves causes és molt complex, però no hi ha dubte que evidencia un progressiu i significatiu distanciament entre la classe política i la ciutadania en general. Cap democràcia pot funcionar adequadament si aquells que ocupen el poder perden la capacitat de representar a la seva ciutadania. Quan això ocorre, la democràcia deixa de ser real per convertir-se en aparent, és a dir, en buida, en democràcia només formal o nominal. Aquest és un procés de deterioració de la democràcia, que de continuar pot suposar la mort de la mateixa, com la teoria política i en concret la teoria de la democràcia i de la representació política ens porta temps alertant.
Entre els molts ciutadans preocupats per aquesta deterioració de la democràcia es troben aquells que directa o indirectament han participat en els assentaments, acampades o manifestacions convocades per Democràcia Real Ja, o pel més ampli moviment denominat comunament 15M. A aquests ciutadans se'ls ha anomenat "indignats" per la seva suposada relació amb l'èxit de vendes del pensador francès Stéphane Hessel. Però l'important no és el sentiment d'indignació. Aquest no fa sinó afegir gravetat a l'assumpte. El significatiu és que es tracta d'un moviment integrat per ciutadans crítics que observen amb preocupació la deterioració de la nostra democràcia. D'altra banda, aquest corrent ciutadà mostra insatisfacció pel que fa als partits polítics, però no és cap cas desafecta. Suposen justament un revulsiu davant el que molts, teòrics de la democràcia, politòlegs i fins i tot integrants dels propis partits polítics, havien denunciat com un mal tristament estès en les nostres societats capitalistes i globalitzades: el desinterès i la desafecció d'una part important i creixent de la ciutadania, no ja davant les cuitas de la política partidista, sinó per la política amb majúscules.
Si almenys una de les dimensions de la deterioració de les nostres democràcies radica en el considerable distanciament entre els ciutadans i els seus representants, no hi ha dubte que una forma de pal·liar o revertir aquest procés consisteix precisament a dissenyar nous mecanismes perquè la ciutadania pugui tenir una major implicació en l'activitat dels seus representants, és a dir, per permetre la participació directa com a complement a les estructures representatives ja existents. I és en aquest sentit en el qual s'orienta la proposta realitzada per Democràcia Real Ja, des de Sevilla, sota el suggeridor nom de "Democràcia 4.0". Es tracta d'un projecte que planteja la possibilitat d'utilitzar les noves tecnologies, i sobretot Internet, per permetre una forma de participació directa que interactui amb el funcionament normal de les nostres Corts, i en concret del nostre Congrés dels Diputats.
La idea és senzilla: per culpa d'una pluralitat de factors –abstenció, vot en blanc, circumscripcions electorals, Llei d'Hondt-, els nostres representants al congrés disten molt de representar proporcionalment la voluntat real dels nostres ciutadans, tant de l'expressada en les urnes, com la no expressada formalment. Però seria senzill permetre al conjunt de la ciutadania espanyola expressar la seva opinió pel que fa a les lleis que s'aproven al Congrés, o almenys pel que fa a algunes d'elles, simplement utilitzant algun sistema de vot electrònic, dels varis existents al mercat suficientment fiables i de cost reduït. Així, quan s'estimi convenient, els ciutadans podrien ser consultats mitjançant una espècie de referèndum electrònic, i la seva opinió podria tenir algun pes en la votació parlamentària. Aquest pes podria ser variable, depenent per exemple del percentatge de participació, i ser equivalent a un nombre determinat d'escons. D'aquesta manera, com més gran fos l'índex de participació ciutadana, major seria el nombre "d'escons" o "vots parlamentaris" atribuïts al resultat majoritari de la consulta, que encara seria únicament complementari al de la resta de vots emesos pels diputats del congrés. Bé podria passar, per tant, que la voluntat majoritària expressada en el referèndum fos derrotada per un nombre suficientment ampli de diputats en contra. Però almenys s'obligaria al congrés a tenir en compte d'una manera directa l'opinió de la ciutadania i, el que és més important, a dialogar amb ella.
Aquesta proposta pot despertar, és clar, alguns recels. D'entrada, és cert que el mecanisme del referèndum dista molt de ser un procés ideal de formació d'una opinió ciutadana informada i sòlida. No obstant això, l'ocasió d'una consulta d'aquest tipus és el millor incentiu perquè es produeixi un necessari debat ciutadà pel que fa a determinades polítiques centrals per a la nostra democràcia. I els nostres representants han de fer l'esforç de contribuir a aquest debat, sabent explicar als ciutadans les seves posicions i els arguments per defensar-les, així com entrant en discussió amb les opcions contràries. Ben dissenyada, aquesta proposta podria suposar una contribució excel·lent al que teòrics de la democràcia tan importants com Jürgen Habermas, John Rawls i molts altres han defensat com a democràcia deliberativa, això és, un model que proposa recuperar els llaços de comunitat, reprendre els ideals d'autogovern desvinculant la noció d'interès públic dels interessos egoistes i de la influència de lobbies i grups de pressió, però que sobretot pretén rescatar la importància de la deliberació pública tant entre ciutadans com entre aquests i els seus representants polítics. És cert que aquest ideal de la democràcia deliberativa xoca entre altres coses amb el sistema actual de mitjans de comunicació, que com succeeix amb el polític, es troba sovint condicionat per un entramat de relacions i interessos de grans conglomerats mediàtics, empreses trasnacionales, banca d'inversió i partits polítics, com també ha estat denunciat per associacions professionals de periodistes, investigadors en comunicació i els ciutadans que han protestat als carrers. I són aquestes les dificultats que han impedit en bona mesura una reforma adequada del sistema, malgrat que són molts els que reclamen canvis en aquest sentit des de fa dècades.
La proposta de Democràcia 4.0 té justament per objectiu trencar amb aquestes dificultats i contribuir a la millora del debat ciutadà, així com de la qualitat representativa, a l'ulterior acostament entre ciutadania i classe política i a un increment de la co-responsabilitat ciutadana. En aquest sentit, ve a aportar aire fresc al terreny polític de les idees des d'un moviment cívic de base, però ho fa en línia amb propostes teòriques i acadèmiques –tant de la teoria política com de l'àmbit de la teoria dels mitjans i del periodisme- ja llargament assentades. Podem estar o no d'acord amb ella, però la nostra primera reacció, el primer que hauríem de dir-los als ciutadans que la defensen, hauria de ser el següent: "Moltes gràcies. ¡Què bé que plantegeu idees noves!", o fins i tot ¿per què no? "Engeguem-ho per provar-ho".
María Lamuedra és Professora de teoria de la informació de la Universitat de Sevilla i actualment investiga sobre Periodisme i Democràcia Deliberativa.
José Luis Martí és Professor de dret de la Universitat Pompeu Fabra i autor de La república deliberativa: una teoria de la democràcia (Marcial Pons, 2006).
