Marc Baskes - Juny de 2011
Des del 15M els i les indignades surten al carrer a fer una primera
assemblea, per plantejar diferents temes dels que es volen canviar dins
el sistema al que vivim. Assisteixen moltes mes persones de les
esperades. S’inicia l'acte amb crits en contra de les retallades, dels
polítics i del sistema. Mes endavant desprès dels problemes tècnics
s'endolla un equip de so i es convida a tothom present a la plaça a
seure per començar l’assemblea. Cadascú va donant la seva opinió i van
sortint representants de diferents col•lectius (sanitat, educació.
Immigrants, persones que no poden pagar la hipoteca, associacions,...).
Es veu clarament el moviment jove (conegut com alternatiu i poc ben
vist per les persones d'alta societat, altrament coneguts com hippies,
punkis o perro-flautas) que volen que el moviment de la indignació no
acabi aquí i segueixi per lluitar, conscienciar a la resta de la ciutat
i de persones que a la ciutat també existeix un moviment viu que vol
canviar l'entorn.
Un cop iniciat el moviment durant els primers dies d'acampada s'esperen les reaccions dels polítics, veïns, policia i ciutadans. Mica en mica es ca omplint la plaça i s'aprofita per crear una organització solida distribuïda en diferents comissions. La policia no hi diu res al respecte però es mantenen a la plaça. En cap moment es creen aldarulls i s'accepta la presencia dels acampats per part d'alguns veïns i veïnes i alguns comerços. Hi ha gent que opina que s’està fent una bona tasca i proporciona aliments, mobiliari, o qualsevol cosa que pugui ser útil. Per altra banda hi han comerços que es queixen que han disminuït les vendes o que no entenen que es el que esta passant.
La comissió de difusió es posa a pintar pancartes per distribuir pels barris de la ciutat, fer samarretes, passejos explicatius en bici, reparteix octaves amb el treball elaborat a l’assemblea... La comissió de comunicació habilita espais a les xarxes socials per fer difussio i mantenir un contacte amb les altres acampades. No entenc exactament com però s’instal•la una xarxa wi-fi a la plaça perque tothom hi pugui tenir accés.
A mida que van passant els dies l'acampada es va fent mes sedentària i apareix un model de cuina una mica mes semblant al que estem acostumats a veure en una casa (amb foc, bastant menjar, neveres, utensilis de cuina...) mes endavant a partir de la necessitat que hi han molts estudiants es crea una zona d'estudi on es respecta el silenci i hi ha connexió elèctrica pels ordinadors, es crea també una biblioteca lliure on pots portar i deixar llibres... i la comissió d'activitats mentrestant va fent la seva feina. S'organitzen tot tipus d'activitats; debats, xerrades, taller de yoga, malabars, serigrafia, ajuda “jurídica”...
L'acampada segueix creixent i creixent fins al punt que no tan sols esta plena la plaça sinó que els carrers i places del voltant també comencen a estar ocupats. La comissió de logística elabora un pla fent un “padró” de tendes, de manera que si tu aquella nit no la utilitzaràs s'hi pugui posar una altra persona.
La meva experiència va durar una setmana de forma continuada amb l'horari habitual; al mati em llevava i marxava a treballar, desprès dinar al tren i anar a l'institut, sortint de l'institut anar a fer les activitats habituals (radio, esplai, casals,...) i desprès un altre cop a dormir a la tenda. He de reconèixer que no es descansa de la mateixa manera dormint al terra que al llit de casa teva. Els dies que no treballava i tenia temps de passar per casa la majoria de vegades m'havia quedat adormit al sofà. Això no es positiu pel meu rendiment acadèmic i crea malestar psicològic (si soc prou adult com per quedar-me a dormir a l'acampada i lluitar pels meus drets, també he de ser prou adult per complir amb les meves obligacions). La maquina humana es pot forçar molt però en el moment en que prefereixes quedar-te a dormir enlloc d'anar a fer un examen tens un problema moral.
En aquest moment vaig decidir abandonar l'acampada com a lloc on dormir però seguir participant de les activitats i informant-me del moviment. Mica en mica he anat veient les dues cares de la moneda: la opinió des de dins, som molt útils aquí a la plaça, estem fent una revolució que no passarà mai mes, el pueblo unido jamas sera vencido, sembla que anem molt a poc a poc però es que anem molt lluny,... i l'altra cara de la moneda que te una opinió totalment diferent; son perro-flautas que no aconseguiran res, ara m'indigno i no respiro, aquesta gent no saben el que volen, es un col•lectiu molt tancat.
I ara que ve al cas em prenc la llibertat de parlar d'aquesta última frase (m'estic tirant pedres a sobre el meu discurs sociocultural però seria qüestió d'intentar millorar-ho). Es un col•lectiu molt tancat: cert, encara que pensem que no, que som molt oberts i que volem que qualsevol persona sense diferenciar sexe, edat, lloc de procedència, estatus social o professió s'indigni i surti al carrer a l'acampada de Terrassa es veu clarament que els participants que van quedant son els joves de sempre (moviments socials, ateneus, esplais, caus...) i la resta de ciutadans potser demanen les mateixes coses però no els agrada pintar cartells, fer un taller de circ, asseure’s al terra... i totes aquestes coses que identifiquen al moviment hippie. Em deien l'altre dia “jo no qualificaré a ningú perque porti rastes però jo no me les faré i se que aquesta persona si que em qualificarà a mi pel fet de portar una samarreta de marca” esta clar que aquesta expressió es un tòpic i que només es a tall d'exemple perque depèn de la persona, igualment també podria succeir al revés. El que si que es demostrable es que sense voler el moviment es tanca mica en mica.
Desprès d'aquest llarg parèntesi em disposo a seguir parlant de l'acampada durant els últims dies que no he viscut plenament: s'ha creat dins de les comissions de treball un Agora, que es una web amb diferents fòrums de debat on es parlen tots els temes de l'acampada, es penjen les actes... a partir d'aquest moment es comencen a crear alguns mals ambients a la zona d'acampada amb certes persones que confonen la protesta amb una festa i es dediquen a beure cerveses i fumar porros. En aquestes zones pots preguntar que es el que s’està fent i hi ha veritablement gent que no sap perque es allà. Aquests petits problemes s'han parlat amb aquestes persones i s'ha explicat que no es el lloc adequat per fer una festa i sembla que mes o menys ho han entès.
Per altra banda existeix el fet de la manifestació que es va fer el dia que proclamaven el nou ajuntament; potser no m'he acabat d'informar be del tot o simplement no comparteixo al 100% la queixa d'un ajuntament que ha estat escollit democràticament i on la majoria de polítics son força propers. La manifestació va ser totalment pacifica. Es van construir uns murs simbòlics amb caixes de cartró per “frenar” l'entrada dels polítics. En el moment que van entrar els regidors tot anava be fins que va entrar el regidor del partit popular i algú li va escopir. Aquest acte va ser molt mal vist a l’assemblea ja que era una activitat pacifica. S'ha publicat qui va ser l'agressor i s'ha parlat amb ell.
Ara mateix l'acampada de la plaça de l'ajuntament s'ha fet una mica mes petita ja que alguns acampats s'han traslladat a davant de l'hospital, uns altres de la mútua i alguns han anat fent petites acampades en altres zones. Com es el meu cas segueixo informat de que esta passant pero degut a les obligacions diverses ja no hi puc ser.
Només em manca dir que sincerament desitjo que tot acabi realment be i es produeixi un canvi a l'entorn per tal de fer-lo mes participatiu. Que al cap i a la fi es el que un animador sociocultural desitja, un medi apte on tothom sigui conscient del seu propi desenvolupament.
Tindria moltes mes coses per explicar, anècdotes, opinions del moment... però no crec que m'hagi d’entendre molt mes. Gràcies per llegir-me i força!
Marc Baskes - Juny de 2011
