Josep Maria Antentas y Esther Vivas | Público (ed. Catalunya)
La impressionant jornada de manifestacions del passat 19 de juny ha
culminat la primera fase de la “rebel.lió de les i els indignats” oberta
el 15 de maig i marca l’inici d’una de nova, encara per definir. En un
mes el moviment ha experimentat una veritable ampliació quantitativa i
qualitativa. La seva base social s’ha diversificat social i
generacionalment, i s’ha arrelat per tot el territori.
La consistència de la jornada del dia 19 confirma la profunditat del
moviment emergent i del malestar social que reflecteix. No estem davant
d’un fenomen conjuntural, sinó davant el començament d’una previsible
nova onada de mobilitzacions, de la que la manifestació del 15 de maig i
les acampades n’han estat la llançadora i la primera sacsejada. Dos
anys i mig després de l’esclat de la crisi, en els quals l’apatia i la
por han sigut la nota dominant, els fets de les darreres setmanes
confirmen que la protesta social ha tornat per quedar-se. I, com quasi
sempre, ho ha fet reapareixent de forma inesperada, intempestiva i
trencadora, sorprenent a propis i a estranys.
Internet i les xarxes socials, twitter i facebook, han jugat un paper
molt significatiu en el desenvolupament del moviment , no només com a
eina de comunicació, sinó també com a espai de discussió, de
politització i de formació d’una identitat i un patrimoni compartit.
En aquestes darreres setmanes hem assistit a una recuperació de la
confiança col.lectiva en la capacitat de canviar les coses. Anys de
derrotes i retrocessos i la falta de victòries que mostressin la
utilitat de la mobilització han pesat com una llosa en la lenta reacció
davant la crisi. Però les revolucions al món àrab i, també, la victòria
contra banquers i governants a Islàndia han transmès un missatge molt
clar: “Sí, es pot”.
“La indignació és un començament. Un s’indigna, s’aixeca i després ja
veu“, assenyalava el filòsof Daniel Bensaïd. Poc a poc s’ha anat
passant del malestar a la indignació i d’aquesta a la mobilització.
Estem davant d’una veritable “indignació mobilitzada”. Del terratrèmol
de la crisi, n’ha sorgit, finalment, el tsunami de la revolta social.
El moviment en curs expressa la radicalizació social més important,
com a mínim, des de fa més de deu anys quan va irrompre el moviment
“antiglobalització”. Ara, però, la profunditat social i territorial de
la protesta, que es desenvolupa en plena crisi econòmica i social, és
major. Té un doble eix constitutiu indestriable: la crítica a la classe
política i als poders econòmics i financers. A aquests darrers se’ls
assenyala com a responsables de la crisi econòmica, i a la primera
precisament pel seu servilisme i complicitat amb el món dels negocis.
Inspirant-se en la plaça Tahrir, el mètode “ocupació de plaça més
acampada” va servir com a element motriu pel moviment en els seus
inicis. Les acampades i ocupacions de places no han estat un fi en si
mateixes. Han actuat simultàniament com a referent simbòlic i base
d’operacions, de palanca per propulsar mobilitzacions futures, i
d’altaveu per amplificar les presents.
L’èxit del 19 de juliol planteja el repte de com continuar. Quines
són els propers passos? El moviment necessita aprofundir encara més el
seu arrelament territorial i la coordinació d’assemblees de pobles i
barris, fins ara el seu principal assoliment organitzatiu. En paral.lel,
l’assignatura pendent és estrènyer els vincles amb la classe
treballadora i portar la indignació als centres de treball, on encara
domina la por i la resignació, i poder contestar la política de
concertació social que mantenen els sindicats majoritaris, el desconcert
dels quals és evident. Caldrà també seguir treballant per a definir
noves activitats centrals, que permetin unificar des de la pluralitat i
fer convergir objectius, i per a reforçar mobilitzacions concretes, com
ja està passant en el cas dels desnonaments a molts barris.
Des de la seva irrupció, el principal èxit del moviment ha estat el
d’haver posat fi a la passivitat resignada i al desànim social que fins
ara imperava. Aquestes setmanes han marcat un punt d’inflexió. Han estat
dies de temps accelerat i condensat en els que la confortable rutina
dels poders econòmics i polítics s’ha vist sorprenentment alterada per
un nou actor polític i social que encarà té moltes coses per dir.
