Marinaleda

Al final del franquisme vam tenir un somni: que la terra fora de qui la treballa, donant lloc a la plena ocupació. Aquell somni va ser qualificat pels grans terratenientes i els seus mitjans de comunicació de lunático i desgavellat. A nosaltres no se'ns va encongir l'ànim ni ens va paralitzar el pessimisme i vam començar a construir la utopia, un repte difícil.

En 1977 fundem el Sindicat d'Obrers del Camp que va donar lloc, entorn del problema de l'atur, a una pràctica assembleària que ens permetria discutir i decidir les nostres mobilitzacions. Així, vam engegar la primera ocupació de finques després de la II República i provoquem una vaga de fam contra la fam que va durar tretze dies i va contar amb set-centes persones per a reivindicar millores en el subsidi d'atur i la repoblació forestal de la Serra Sud de Sevilla i de tota Andalusia. Per descomptat , vam ser expulsats a cops per la Guàrdia Civil.

 

Democràcia política. En 1979 aconseguim l'Ajuntament a l'obtenir la majoria absoluta, que vam conservar avui. Ens presentem pel col·lectiu per la Unión dels Treballadors, organització política que creguem perquè no ens agradava cap dels altres partits.

Ja que "el poder no és neutre" i que "el poder que serveix per a oprimir no pot servir per a alliberar", el nostre Ajuntament seria de classe, portaveu dels sense veu, eina de subversió. Per això, ocuparia finques amb els jornalers o establiria un sistema d'impostos –els més barats d'Andalusia- discutits en assemblea.

Participació. Constituïm l'Assemblea General com l'òrgan central de les decisions, ja fossin sindicals o polítiques. En aquestes assemblees –unes cent a l'any- decidim els impostos, el pressupost, el repartiment d'habitatges i les mobilitzacions o ocupacions a realitzar. Les Assemblees Generals s'han convertit en un parlament obrer, un Govern dels treballadors on es fixen les directrius que ens permetin superar els reptes que se'ns presenten. També fem assemblees per barris.

Venim celebrant pressupostos participats des de 1984. Els pressupostos s'escriuen en cartelones que passegem pels carrers per a discutir amb cada veí el que ha de gastar-se. Acabat el recorregut es convoca Assemblea General i qui acudeix té dret a veu i a vot i a aprovar o rebutjar el pressupost.

També són participació pràctica i solidària els diumenges vermells, reunions de veïns que treballen gratis en arranjaments de carrers, neteja de jardins, ajuda a altres veïns que construïxen les seves cases o col·laboració amb les recents cooperatives agrícoles o industrials.

Tots els regidors són elegibles i revocables per l'Assemblea General i han signat un document pel qual es comprometen a" ser els primers a l'hora de la lluita i dels sacrificis i els últims a l'hora del benefici". Cap regidor ni, per descomptat, l'alcalde cobren per exercir les seves funcions.

Democràcia econòmica. Marinaleda fa set anys era un poble de tres mil habitants, jornaler i situat en l'Andalusia profunda on tan solament es treballava un mes o dos en la recollida de l'oliva i la resta del temps la gent havia de viure de l'emigració i del subsidi d'atur, una almoina que dóna el Govern per la ridícula quantitat de 120 euros per persona i mes.

Així, ens vam adonar que la democràcia política no serveix sense democràcia econòmica. El nostre drama estructural era l'atur. Com acabar amb aquest càncer? L'única manera era aconseguir la terra Qui era el qual tenia la terra? El Duc del Infantado, quatre vegades gran d'Espanya i amic de la monarquia borbònica. Què fem? Doncs llevar-li la terra. Perquè la terra no és de ningú. La terra és un do de la naturalesa com l'aigua o l'aire, que no pot ser tinguda per ningú per al seu enriquiment privat o com un botí sinó que ha de ser propietat col·lectiva de qui l'habita i treballa: ens vam anar a ocupar el mas El Humoso centenars de vegades durant més de nou anys. Vaga de fam. Manifestacions. Paralització de l'AVE (tren d'alta velocitat). Ocupacions del Banc d'Espanya i de l'Aeroport Internacional de San Pablo... i quantes accions se'ns vinguessin a la imaginació.

Avui el duc ja s'ha marxat a empentes i les terres són dels jornalers en atur de Marinaleda. Què ha significat que els jornalers posseeixin el mitjà de producció terra? Que ja no depenem dels terratenientes per a poder menjar, que hem acabat amb l'atur, passant a la plena ocupació, que hem acabat amb el tren terrible de l'emigració, que la riquesa que creguem els obrers amb el nostre treball torna a les mans col·lectives dels obrers: un alliberament de segles.

Aviat ens vam adonar que tenir terra no era suficient i tirem mà a la indústria. Hem creat indústria agroalimentaria de pebrot de piquillo, de carxofa, faves, oli i olives. Això ens ha permès quedar-nos amb el valor afegit, crear més ocupació i altre somni: "la indústria per a qui la treballa".

Les 1.200 hectàrees que explotem i les seves corresponents indústries funcionen colectivista i solidàriament: no hi ha repartiment individual de beneficis, que es reinvierten a crear més ocupació per a la comunitat treballadora de Marinaleda i la comarca, perquè la nostra aposta va cap a la comuna.

Democràcia social. Però ens vam adonar que teníem altres necessitats: havia habitatges en el nostre poble on vivien dos i fins a tres generacions. Calia construir habitatges però no disposàvem de sòls. Municipalizamos, expropiem i comprem sòl. Ens mobilitzem i aconseguim el projecte urbanístic que volíem. Hem fet 350 habitatges de autoconstrucción en les quals l'Ajuntament cedeix gratuïtament el sòl al autoconstructor, li regala els materials i li posa els paletes gratis i el autoconstructor posa el seu treball. Els autoconstructores codeciden amb els arquitectes el model d'habitatge. Després es reuneixen en assemblea cada quinze dies per a anar corregint errors o rectificant aspectes que no els agradin del seu habitatge. Són també els autoconstructores els quals, reunits en assemblea, es reparteixen els habitatges i fixen la taxa mínima, que en les últimes cases ha estat de 15 euros al mes.

També és important el servei a domicili per als nostres ancians. Un grup de deu dones visita i atén, de manera gratuïta, a les persones majors que viuen soles o estan malaltes per a fer-los el menjar, la neteja de la casa o donar-los companyia perquè vam pensar que una comunitat si és ètica ha de tenir respecte als més ancians o febles.

També són significatives les festes, a la fi de juliol. La fira s'aborda de manera autogestionaria. Dos-cents cambrers i cambreres i dos-cents cuiners i cuineres treballen gratuïtament dues dels quatre dies que duren les nostres festes perquè l'alegria sigui un dret efectiu també per als quals no tenen diners. L'entrada és gratuïta i les actuacions poden gaudir-les tots sense distinció. Des d'aquesta generositat col·lectiva s'anuncia l'ésser humà nou que pretenia el Ché.

Quant a l'oci, hem apostat per l'ecologia amb un ampli parc natural, l'esport amb instal·lacions per a futbol, tennis, gimnàs, bàsquet i natació i zones d'esplai amb dues llars per a pensionistes.

Conclusions. La utopia no és una quimera. Mitjançant la mobilització popular podem i hem de convertir-la en realitat. Les reivindicacions obreres han d'anar per l'accés dels treballadors als mitjans de producció, ja que la plusvàlua en empreses del poble és l'única força real per a crear llocs de treball. La participació activa i recuperar poder polític per part del poble és imprescindible per a enfrontar-se al procés de globalització que ens deixa més indefensos als expropiats d'aquest planeta. L'esquerra ha de ser optimista i situar-se a l'esquerra del possible per a tenir l'audàcia d'anunciar resultats pràctics d'experiències concretes que visualitzin la societat que volem per a demà passat. Només els pobles que somien veuran convertits els seus somnis en realitats tangibles que facin possible que els drets humans estiguin en les butxaques i ànimes dels més pobres.

(') Alcalde de Marinaleda
25/08/02.
 

En en esta sociedad aun podemos encontrar islas de utopía.
Otro mundo es posible.

En el año 80 Marinaleda protagonizó una huelga de hambre masiva durante trece días y con la participación de 700 personas. Era una hualga de hambre contra el hambre y el motivo era reivindicar más dinero y una regulación más exacta del antiguo Empleo Comunitario.

La huelga se saldó con éxito. A partir de ahí comenzaron la lucha por la tierra y las ocupaciones de fincas que nos llevarían a hacer realidad la vieja consigna revolucionaria de la tierra para el que la trabaja.

Para ello en el año 84 ocupamos el pantano de Cordobilla con una consigna, agua para regar la tierra y con una intención, conseguir que se pusieran en riego el cortijo de los Humosos propiedad del duque del Infantado porque este era el único resquicio que dejaba la ley para poder expropiarle la finca a este gran terrateniente. Estuvimos 30 días, el grado interno de solidaridad, convivencia y compañerismo sería el cimiento de las luchas que a continuación tendrían que darse para conseguir el viejo sueño de la tierra.

A partir del año 85 se comienzan una serie de ocupaciones (más de 100) que nos llevaran a realizar todo tipo de acciones pero siempre centrados en la tierra llegando incluso a permanecer en la finca durante 90 días y 90 noches. Ni que decir tiene que la Guardia Civil nos expulsaba a diario y que tuvimos infinidad de procesos judiciales por estas luchas.

En el año 91 nos notifican que tendremos por fin la tierra. Serán 1200 Has. de tierra conquistados tras muchos años de lucha y por primera vez en 5000 años de la historia de Andalucía.

En el 92 y en el 94 las luchas contra las peonadas y por un puesto de trabajo llevan a una serie de acciones radicales como la ocupación del Banco de España, la paralización del AVE en varias ocasiones, del aeropuerto internacional de San Pablo o las ocupaciones de el Palacio de San Telmo, Canal Sur Radio TV así como manifestaciones todos los días por las distintas calles de Sevilla. Al final las peonadas se reducirían de 60 a 35 no sin antes sufrir el engaño de la delegada del gobierno en Andalucía Dña. Amparo Rubiales.

En el año 1997 comenzamos a poner en marcha el Humoso una vez que ya tenemos instalado de riego toda la finca. A partir de ahora ya no se oirá la voz del amo sino la de los jornaleros que a partir de ahora serán los propietarios colectivos para crear y repartir la riqueza que ellos mismos producen.

En 1999 comienza a funcionar la primera industria en Marinaleda que también será propiedad colectiva de los obreros y que vienen a multiplicar el empleo y a dar un salto cualitativo y en la apropiación colectiva de los medios de producción.

Cuando llegamos al año 2000 con la tierra y con la industria del pimiento de piquillo, la haba, la alcachofa y la aceituna estamos muy cercanos a alcanzar el pleno empleo.

En el año 2001 nuestro sindicato convoca una huelga general en el campo sevillano con participación de piquetes masivos de nuestro pueblo en los que cada día han participado más de 100 personas por la conquista de un convenio justo. En La Rinconada ese día fuimos tiroteados por un terrateniente sin que la justicia hiciera otra cosa que como tantas veces hacer "la vista gorda".

En el año 2002 se celebra en Marinaleda un encuentro estatal del movimiento antiglobalización ya que Sevilla y sus autoridades (Diputación y Ayuntamiento) habían negado las instalaciones para este evento debido al miedo que produce la criminalización interesada del mismo.

Para nosotros esta celebración ha sido un honor ya que llevamos años luchando por la construcción de la utopía desde un presupuesto básico que hoy defiende el movimiento antiglobalización como es la soberanía alimentaria, el derecho a la tierra al agua y a las semillas por parte de los pueblos porque estamos cansados de la presencia destructiva y opresiva de los terratenientes, los aguatenientes y los semillatenientes que son las grandes multinacionales.

Fuente: Vídeo de RTVE sacado de Youtube

Historia: Sacada de página web oficial de Marinaleda