Des dels anyals de la història, els pobles i ciutats s’ubicaven en indrets on l’entorn immediat proveïa els recursos per sostenir els seus habitants, generalment les planes més fèrtils i irrigades. Avui, en canvi, són les comunicacions, el poder econòmic i el muscle “urbanitzatiu” el que configuren les ciutats, i les allunyen cada cop més de les terres de cultiu. Agreujant aquesta dolosa tendència, en la darrera dècada d’esquizofrènia urbanística pública i privada, la ciutat ha anat fagocitant les darreres parcel•les d’horts marginals que resistien gràcies a l’obstinada dedicació d’horticultors informals.Però no tot és gris en aquesta jungla d’asfalt i ciment armat. En solars i terrenys enrunats per l’avarícia especulativa, la ciutat s’esquerda gràcies a iniciatives col•lectives veïnals. És temps per a l’emergència dels horts urbans comunitaris.
Tant a Barcelona com a la majoria de pobles i ciutats del país, vials, carreteres i polígons industrials, quan no barris prefabricats per al cultiu d’hipoteques o complexos comercials d’estètica texana, sepulten sota tones de formigó les arrels de les últimes hortalisses cultivades fora del model industrial de producció.
Horts marginals sepultats Explica Stefi Fock, en la seva exposició “Horts Urbans. Cultivant la ciutat”, que Barcelona ha perdut en els darrers anys la identitat hortícola de barris, on els horts només sobreviuen a la memòria dels veïns. No fa tants anys que uns mosaics de parcel•les hortícoles lluïen ufanosos pels vessants dels turons de Montjuïc i el Carmel, així com també a Horta i a les riberes dels rius Besòs i Llobregat, on els terrenys immediats de tantes masies agrícoles han estat engolides avui per la ciutat. A la segona meitat del segle XX, la pràctica del barraquisme engegada pels nouvinguts augmentà la capacitat de la ciutat per produir aliments en microparcel•les abillades de somiers i altres elements reciclats. Ho feien de manera anònima, mai reconeguda per les institucions que, després de la Cimera de Rio (1992), van rendibilitzar políticament el discurs sostenible de l’Agenda 21. |
Desempallegada d’aquesta terra fèrtil, la població sobreviu com pot captiva a la producció d’hivernacles llunyans, camions de gran tonatge, cambres frigorífiques immenses, envasos de tots els plàstics possibles...
La ciutat hortícola
La ciutat com a productora d’aliments, com dèiem, és un fenomen històric però que ara es presenta com una resposta útil als reptes que enfronta la humanitat, com són el pic del petroli i el canvi climàtic. La permacultura urbana ja fa una dècada que ofereix eines bàsiques per implantar ambients humans perdurables. Més actual, l’emergència del moviment de les Transition Towns als països anglòfons com a ciutats que es preparen per a la superació d’un model de vida postpetroli, aporta fonaments teòrics a l’horticultura urbana. En el pla institucional, l’Ajuntament de Barcelona ha engegat una dotzena d’horts amb gairebé 300 parcel•les amb el triple objectiu de recuperar zones verdes, proporcionar als jubilats espai de cultiu i entreteniment i acostar les escoles al coneixement de la realitat agrícola. Malgrat això, aquestes experiències no cobreixen ni de bon tros la demanda i no es poden considerar àrees públiques perquè són tancades amb clau.
“Aquí em planto”: la recuperació de solars
Davant la manca d’espai públic, a molts barris de la ciutat, col•lectius de veïns han optat per l’okupació de solars per engegar experiències d’horts comunitaris autogestionats. Com a antecedent cronològic d’aquesta pràctica citarem l’hort de La Vaqueria a l’Hospitalet, casa okupada a principis dels anys 90, o el parc okupat d’un solar veí del Centre Social Okupat Les Naus al barri de Gràcia, la primavera de 1999. Actualment, més d’una dotzena d’horts okupats a diferents barris de Barcelona esdevenen barricades verdes de moviments veïnals autònoms, i s’articulen a través d’una xarxa per enfortir la seva lluita.
S’hi practica una participació social horitzontal i es cultiven no només hortalisses, sinó també les relacions humanes entre les persones del barri. D’entre tots destacarem l’experiència dels Horts Comunitaris de Can Masdeu, per la popularitat i acurada organització, que involucra moltes famílies i grups de Nou Barris; la lluita popular del Forat de la Vergonya, que va paralitzar la construcció d’un pàrquing, i els horts del Raval i del carrer Banyoles (Gràcia) per reokupar un solar creat per les immobiliàries a partir del desallotjament i posterior enderrocament de centres socials consolidats als respectius barris. Si bé la producció d’aquests horts és incipient, aquests horts donen grans fruits en el camí cap a una societat més lliure, humana i perdurable.
