Fernando
Pindado
La participació no
s’improvisa, calen metodologies. No hi ha prou amb dir “veniu-hi!”
cal inventar, crear i experimentar formes, eines i instruments que ho
permetin i la facin eficaç.
És
un dret fonamental protegit per la Constitució
La participació
ciutadana és un dret fonamental de les persones i així ho recull
l’article 23 de la Constitució “els ciutadans tenen el
dret a participar en els assumptes públics, directament
o mitjançant representants lliurement elegits en
eleccions periòdiques per sufragi universal”. En tan que
dret fonamental té la màxima protecció constitucional i la seva
vulneració pot provocar la nul·litat de qualsevol procediment
administratiu o judicial, la reclamació davant qualsevol jutjat
mitjançant procediments especials i sumaris, i l’emparament al
Tribunal Constitucional si s’escau. Si bé, és cert que aquest
Tribunal en una Sentència de l’any 1995 feu una interpretació més
restrictiva d’aquest dret, referint-lo només a la participació
institucional, cal pensar que són possibles altres interpretacions
més àmplies.
És a més un mandat
imperatiu de la Constitució als poders públics, als quals l’article
9 imposa l’obligació de “promoure les
condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i
dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives i
remoure els obstacles que
impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar
la participació de tots els ciutadans en la vida
política, econòmica, cultural i social”.
La Constitució també
diu que els partits polítics “són instrument fonamental per
a la participació política” (article 6). Trobem, doncs,
dues menes de participació, l’anomenada política, a la
qual fa referència l’article 6, i la genèrica de l’article 9.1.
Es podria entendre que
els únics canals de participació política són els partits
polítics tradicionals i així s’ha anat fent a la pràctica, tot i
que cal considerar les “agrupacions d’electors” i
organitzacions polítiques d’àmbit merament local que en algunes
ciutats han obtingut fins i tot bons resultats en les eleccions
municipals. (Per cert, aquests bons resultats acostumen a produir-se
només en les eleccions locals, la qual cosa és una dada a tenir en
compte en el moment de valorar la importància del fet local en
l’aprofundiment de la democràcia.)
Aquí entendrem la
participació política en el seu sentit més ampli, com allò que
afecta el conjunt de la societat, és a dir, “la vida
política, econòmica, cultural i social”.
I
per a això no es pot comptar únicament amb els partits polítics
com a “expressió del pluralisme polític”, que “concorren a la
formació i a la manifestació de la voluntat popular i són
instrument fonamental de la participació política” (article 6 de
la Constitució). Els partits polítics són necessaris, però
insuficients, per canalitzar les inquietuds i les voluntats de la
ciutadania per participar en la “cosa pública”, tal com queda
palès amb l’increment d’associacions i organitzacions no
lucratives que s’ha donat els últims anys. Cal comptar amb altres
formes d’organització ciutadana: els sindicats, els col·legis
professionals, les associacions..., com a instruments de la
participació política en aquest sentit ampli.
De la mateixa manera, la
democràcia representativa, a la qual fa referència l’article 23
de la Constitució és insuficient per canalitzar totes les
possibilitats d’intervenció ciutadana en els assumptes públics.
Participació
ciutadana quelcom més que opinar
Aquí, utilitzarem el
terme participació en el sentit de prendre part (de pars i
capio) en la gestió d’allò col·lectiu, de la cosa
pública. I la cosa pública (res publica) és allò que
afecta la societat en el seu conjunt i li interessa, no és monopoli
exclusiu de l’Estat, tot i que els poders i organitzacions que el
conformen han de vetllar per l’interès general i per l’eficàcia
i eficiència de les actuacions encaminades a assolir-lo.1
El terme gestió
l’emprem com a sinònim d’intervenció, d’interès, de
preocupació, no en el sentit organitzacional del terme. No estem
dient que l’única forma de participació sigui col·laborar
directament amb l’administració pública competent en
l’organització d’un programa o d’una actuació, tot i que és
així com més s’entén darrerament.
Participar no és tan
sols col·laborar, ni opinar sobre una determinada actuació. No és
donar-se per entès, o sentir-se informat, d’allò que fan els
representants. Participar suposa un plus de voluntat, d’intervenció,
un sentiment de pertinença a un col·lectiu, a un grup, a una
ciutat, a un país..., un mínim esbós d’un projecte propi, d’una
finalitat pròpia. La participació ha d’anar encaminada a una
finalitat. No és en si mateixa una finalitat, sinó tan sols el
mitjà per aconseguir-la.
Quan una associació
ciutadana realitza activitats en desenvolupament del seu projecte
propi, està participant en la gestió de la cosa pública, està
intervenint des de la seva parcel·la particular, sectorial, petita,
limitada..., en la vida de la seva ciutat. És des d’aquesta
posició que s’acosta als poders públics per cercar els punts de
contacte i els canals de relació més eficaços per al seu projecte
i per als seus interessos.
Pretendre reduir la
participació en la cosa pública a allò que permeten els canals
dissenyats pels poders públics és desconèixer la importància de
l’activitat associativa a les ciutats i limitar la idea de
participació a l’emissió d’opinions respecte de les actuacions
administratives.
Què
és l’interès general?
Quan es considera que una
associació està defensant l’interès general? Es pot definir
objectivament l’interès general o és quelcom que està en
permanent definició i es concreta segons la correlació de forces
existent a cada moment? Els ajuntaments, les administracions
públiques, sempre defensen l’interès general? Quan la Generalitat
esmena la plana a un ajuntament per un pla d’urbanisme que ha estat
aprovat pel plenari municipal amb tots els requisits formals, està
defensant l’interès general? Hi ha un interès general diferent
segons que es miri des del govern autonòmic, central o local? Hi ha
un interès general diferent des de les associacions ciutadanes? Es
pot reglamentar l’interès general?
Des del punt de vista
formal, l’interès general seria allò que l’òrgan administratiu
amb competència defineix com a tal; així per exemple, és d’interès
general (o social) l’expropiació d’uns terrenys per construir-hi
un parc d’atraccions.
Des d’una perspectiva
menys formal i més àmplia, l’interès general seria allò que
afecta una “generalitat” de persones, sense determinació
individual de l’interès particular. Existeixen, doncs, tants
“interessos generals” com col·lectius o conjunts d’interessos
puguem trobar: la pràctica de determinat esport, la lluita contra
les agressions al medi ambient, la millora de la xarxa viària, la
realització d’activitats culturals, l’acollida a la infància o
la joventut, l’atenció als malalts de sida o d’Alzheimer...
És en el camí de
realització d’aquests interessos generals, des d’òptiques
diferents, sovint contradictòries entre si, plurals i diverses, que
es va gestionant la cosa pública. No hi ha un únic camí, una única
manera, un únic agent interventor. Les administracions públiques
coincideixen amb les organitzacions ciutadanes en aquestes
finalitats, però no són els únics agents, cal considerar també el
pes i la importància d’aquestes organitzacions. Igualment cal
tenir en compte la possibilitat d’intervenció directa de la
ciutadania individualment considerada. Es tracta de cercar els canals
adients.
La
competència ciutadana
Els ciutadans i les
ciutadanes, individualment considerats, i enquadrats en
organitzacions, tenen també un àmbit competencial, a més del dret
de vot en les eleccions. Aquest àmbit competencial és
irrenunciable. Així, per exemple, és absurd pensar que l’educació
dels fills i filles es pot deixar únicament a les mans del sistema
educatiu, o la salut, a les mans del sistema sanitari. Hi ha tot un
seguit d’actuacions individuals, com ara en l’educació dels
infants o en les tasques d’educació sanitària i prevenció, que
depenen directament de les persones.
També hi ha altres tipus
d’actuacions que, necessàriament i per tal de ser efectives, s’han
de fer de forma col·lectiva, com és el seguiment i control de les
actuacions públiques i del funcionament dels serveis públics, de la
discussió i elaboració de polítiques i programes dirigits a
millorar les condicions de vida en la societat, i per fer efectiva la
llibertat, la igualtat, i impulsar la solidaritat i altres valors
democràtics.
Quan demanem més poder a
la ciutadania, més àmbits competencials a les seves organitzacions,
no estem demanant la dissolució de l’Estat, ans al contrari, estem
postulant la necessitat d’un Estat social i democràtic, prestador
de serveis, garant de l’accés de tothom a aquests serveis, amb
independència de quines siguin les formes de gestionar-los. Estem
demanant uns serveis públics eficaços i controlats, sempre, pels
poders públics per tal d’assegurar que es presten en les millors
condicions possibles i amb la màxima eficàcia i eficiència, tenint
com a paràmetre avaluador no tan sols el cost econòmic sinó la
rendibilitat social.
L’educació, la salut,
la cobertura de les situacions de desocupació, les jubilacions, el
dret a l’habitatge i al treball..., són qüestions que reclamen
intervencions clares i decidides des dels poders públics, per tal
que s’elaborin i s’executin polítiques tendents a millorar la
situació de les persones que pateixen aquestes situacions. Però,
insistim, en la seva elaboració i execució cal tenir en compte la
participació de la ciutadania.
És sobre la base de
considerar una esfera competencial en l’àmbit de la ciutadania que
ens plantegem la participació ciutadana en la gestió de la cosa
pública en dos aspectes:
- Respecte de la seva relació amb els òrgans polítics i administratius dels quals depèn la prestació dels serveis públics, per tal de controlar-ne l’efectivitat i demanar-ne de nous
- Respecte de les iniciatives ciutadanes, individuals o col·lectives, dirigides a l’assoliment dels interessos generals.
No es pot plantejar l’un
sense l’altre.
La gent sap el que vol i,
més o menys, té alguna idea de com li agradaria que fos el seu
futur i com hauria de funcionar la societat. Les seves opinions es
manifesten regularment quan elegeix els seus representats mitjançant
les eleccions, però també quan s’organitza en diferents tipus de
col·lectius i intervé directament en la vida social.
És per això que la
participació en la gestió de la cosa pública, la de tots, no es fa
tan sols des dels poders públics, sinó també des de la ciutadania
organitzada o no, amb voluntat de servei a la col·lectivitat, a
l’interès general.
La
participació és un procés
La intervenció ciutadana
en la gestió dels assumptes públics no es pot entendre de manera
estàtica en un moment determinat o al voltant d’un tema concret.
És més aviat un procés permanent en el que s’ajusta i es creen
nous canals, programes, sistemes i eines que permetin la seva
millora.
En tan que procés
necessita uns punts de partida comuns, compartits per la comunitat
del barri o de la ciutat i uns objectius clars a assolir. És per
això que no n’hi ha prou amb una base normativa que reculli
reglaments i normes que regulin la participació ciutadana sinó que,
tot i essent necessari un mínim ordenament jurídic, calen,
sobretot, estratègies, programes i línies de treball que engresquin
i estimulin la intervenció ciutadana i la millora de la gestió dels
assumptes públics.
Aquest procés ha de
contemplar un mètode de treball que permeti la incorporació del
major nombre de persones i grups tot recollint les propostes,
suggeriments i innovacions que es plantegin per tal de millorar el
propi procés i els objectius a assolir.
Calen
eines, mètodes
La participació no
s’improvisa, calen metodologies. No hi ha prou amb dir “veniu-hi!”
cal inventar, crear i experimentar formes, eines i instruments que ho
permetin i la facin eficaç.
Un dels principals
enemics de la participació ciutadana i que dóna cobertura als
discursos de les persones contraries a afavorir-la és la presumible
manca d’utilitat dels processos participatius. S’emparen els
detractors de la participació en que quan ve molta gent a parlar
sobre un tema o a intervenir en un projecte públic és molt difícil
entendre’s, la gent es cansa i els tècnics no són capaços
d’explicar-se de manera entenedora, la qual cosa, acaben dient,
impedeix una bona gestió pública.
Entre una sardinada i un
grup de treball o una assemblea organitzada hi ha un profund abisme.
No es pot entendre la participació ciutadana com si es tractés
d’organitzar una sardinada o una botifarrada on tothom s’acosta a
la graella a agafar la seva ració sense cap mena d’ordre ni
criteri.
La participació
necessita de metodologies. Una assemblea, un grup de treball, un
taller ciutadà, un Consell de ciutadans i ciutadanes al voltant de
temes territorials o sectorials seran operatius si es fan amb eines i
mitjans que facin d’una banda que el seus resultats siguin
possibles i assolibles i d’altra banda que les persones que hi
intervenen s’ho passin bé i trobin positiva la seva dedicació a
aquest procés.
Per això cal emprar les
metodologies existents i inventar de noves tot experimentant i
modificant en funció dels resultats del procés sense por als errors
ja que en un procés compartit amb la comunitat les possibles
dificultats i les seves solucions han de ser compartides també amb
la comunitat
Per col·laborar en la
realització d’aquesta tasca calen també eines, instruments,
idees, projectes innovadors que vulguin desenvolupar àmpliament les
possibilitats d’intervenció ciutadana en la millora de la ciutat i
dels seus habitants.
La
informació, estadi o requisit de la participació
Sembla evident que sense
informació és difícil que es pugui donar la participació. Si no
se sap sobre què s’ha d’intervenir, difícilment es podrà
cercar la implicació ciutadana. Ara bé, moltes actuacions públiques
basen la seva política de participació només a la informació, en
la creença que així ja s’ha produït la mística participativa.
És per això que caldria
definir la informació, (que cal recordar, és un dret fonamental)
com un requisit necessari per a la participació, com un element que
requereix un adequat tractament per tal que sigui útil al procés
participatiu. Tan negatiu és la manca d’informació com l’excés
difícilment digerible per la ciutadania.
Aprofitant el context
d’aquesta ponència cal recordar també el paper creador de
realitats virtuals que tenen els mitjans de comunicació local quan
amplifiquen determinades situacions o donen veu a grups que no tenen
cap representativitat o legitimació.
1
Pindado (1999) La participació ciutadana a la vida de les ciutats.
Ed.del Serbal
