Com un hàmster a la roda

Joana Amorós | Llapis i paper. Anem a fer un joc. Ara transcriuré fragments de textos i vosaltres heu d'intentar aproximar-vos a l'any que van ser redactats. Si més no, a l'època. Comencem.

El primer diu així: “La revolució científica i tècnica, el corrent enorme d'informacions que s'ofereix a les persones, la presència de gran mitjans de comunicació, i altres factor econòmics i socials, han modificat els sistemes tradicionals d'educació, han posat en evidència la debilitat d'algunes formes d'instrucció i la força d'unes altres, i han augmentat el valor de les actituds actives i conscients per l'adquisició de coneixements”.

El segon afirma que “l'activitat educativa es desenvoluparà atenent els principis d'una metodologia activa que asseguri la participació de l'alumnat en els processos d'ensenyament i aprenentatge”.
El darrer assegura que “uns dels principals objectius de l'educació és formar ments que puguin ser crítiques i no acceptar tot allò que se'ls ofereix. El gran perill actual són els lemes, les opinions col·lectives, les tendències formades de pensament”.

Uns moments de reflexió i podeu fer una aproximació. Resolem? Endavant.


El primer text és part de la introducció de l'informe “Aprendre a ser”, de la UNESCO, més conegut com Informe Faure, pel seu director, que va estar presentat l'any 1972. Us heu aproximat? El segon fragment prové de l'article 2.3 de la LOGSE, any 1990. Encert o error? Per últim, la tercera sentència és de Piaget, i se situa a la dècada dels 60. Heu tingut èxit?

Aquest joc introductori només vol demostrar que malgrat el transcurs dels anys, sembla que en qüestió educativa avancem poc o molt poc. Si prenem com a exemple aquestes tres referències, podem veure com no es tracta d'unes excepcions que confirmen la regla, sinó que simplement es corrobora que són la regla més enllà de limitades excepcions. Aspectes tan actuals com els que hem anomenat són alhora llunyans en el temps.

Si prenem com a base aquests exemples, fixem-nos que el Informe Faure parla d'aspectes com posar l'alumne en el centre de l'aprenentatge, l'escola interdisciplinar o la personalització de l'aprenentatge. Per altra banda, la LOGSE basava la seua argumentació en el constructivisme, la significativitat dels aprenentatges i la globalització. Aquests tres aspectes, al mateix temps, provenen, respectivament, d'autors de temps remots: Piaget (1969), Ausubel (1981) i Decroly (1923). Per tant, encara s'aguditza més l'escletxa entre el que alguns estudiosos diuen i el que el sistema educatiu desenvolupa. Les bones intencions de la LOGSE es van quedar en això, ja que el desenvolupament organitzatiu i dels currículums d'aquesta llei (separació per assignatures que dificultava enormement la globalització i cap canvi quant a la formació inicial i permanent del professorat per afrontar els canvis metodològics) va tornar a caure al parany de sempre: manca de temps i recursos. La mateixa LOGSE va ser la primer en incloure l'etapa 0-6 anys com a educativa, i avui, gairebé 30 anys després, tots sabem quina és la situació del 0-3 anys. El propi Piaget, protagonista del tercer fragment del joc introductori de l'article, té en la major part de les seues sentències, arguments aplicables a l'actualitat. Per exemple: “Seria desitjable que el professor deixés de ser un orador, satisfet amb la transmissió de solucions ja preparades. El seu paper hauria de ser el de donar iniciativa i investigació estimulant als mentors”.

Per acabar d'exemplificar un llistat que no tindria fi, tenim l'aprenentatge basat en projectes. Aquesta metodologia, tan present com a innovació en els nostres centres, té més de cent anys de vida. Va ser el pedagog nord-americà William H. Kilpatrick, posant en pràctica idees de John Dewey, que el 1918 va publicar “The Project Method”. Sí, cent anys.

Arribats a aquest punt, quan arriba l'hora dels perquès, sempre entropessem en la mateixa pedra, sempre xoquem contra el mateix mur. Perquè la resposta a aquests perquès està en la distància entre la pedagogia i la política. La llunyania entre les aules i els despatxos. La distància entre el que s'ha de fer i el que convé (a alguns) fer. La mentida entre el que diuen que importa l'educació, i el que realment creuen que importa. Entre el que de veritat importa l'educació i el que econòmicament importa. En definitiva, la falta d'un projecte seriós basat en la pedagogia, lluny d'interessos polítics i econòmics.

Estem, com una hàmster a la seua roda, corrent cap a ningun lloc, tancats a una gàbia, tot perseguint l'oxímoron d'unes innovacions antiquades, fins que el cansament esgoti les nostres forces, i una nova generació aparegui amb l'esperança d'introduir de forma sistemàtica les mateixes innovacions que des de fa més de 100, 50 o 30 anys haurien d'estar present en tots i cadascun dels sistemes educatius del món.

Per arrodonir el joc, acabem com hem començat, i usem la la introducció de Faure a l'informe UNESCO de 1972 per donar un toc de desesperança, i al mateix temps, un toc d'optimisme: “Les polítiques educatives no fan cas sistemàticament ni dels informes dels experts tècnics ni de les peticions de canvi dels docents”. Que on veig l'optimisme? En la recerca de la resposta comenceu un altre joc.

Comentaris