Municipalització vs externalització

Albert Boada | Crida per Sabadell. Els últims dies han aparegut una sèrie d’articles (J. Serrano, I. soler, M. Larrossa) a la premsa local obrint el debat de la municipalització de serveis. D’entrada m’alegro molt que el debat estigui sobre la taula i que se’n comenci a parlar. En el seu article M. Larrossa demanava un debat públic sobre el tema. Aprofito aquest article per entomar el repte i procurar ben aviat organitzar conjuntament un debat sobre la qüestió. Evidentment el tema dóna per molt i hi ha aspectes molt tècnics. Intentaré no aprofundir molt sinó fer una pinzellada del moment on crec que ens trobem.

Entrant en matèria. Els articles de M. Larrosa, “Municipalització universal?” (isabadell) i de J. Serrano “Municipalitzem-ho tot” (DS) partien de la premissa que l’actual equip de govern proposa municipalitzar tots els serveis de manera uniforme. Res més lluny de la realitat. En l’acord de govern fet públic per la Crida i ERC, entre d’altres punts que aborden la qüestió hi diu: “ Pla per a la remunicipalització, tot avaluant les actuals concessions i valorant les vies de municipalització o gestió per part de l’economia social i cooperativa.” Sembla una perspectiva força oberta a matisos i models. Però anem endarrere. Com hem arribat aquí?
Els Ajuntaments tenen delegades unes competències sobre determinats serveis públics (urbanisme, subministrament d’aigua, neteja viària, transport de viatgers, …) que en funció del seu tamany estan obligats a proveir i altres que el municipi pot decidir oferir. El procés de construcció dels serveis públics d’un estat del benestar a l’Estat espanyol li va arribar tard, així que en el mateix procés de creació dels serveis ja va començar a aparèixer amb força la idea de l’externalització de la gestió cap a empreses privades. L’externalització va agafar molta força als anys 90 amb l’onada de la teoria econòmica neoliberal.
Els principis sobre els que es basava la idea d’externalitzar els serveis públics a empreses privades són prou coneguts: millorarien l’eficiència del servei, es produiria un estalvi en la provisió, incrementaria l’especialització i tecnificació, es produiria competència al sector privat i es descarregaria l’administració d’una gestió feixuga. La realitat no ha fet més que desmentir-los sistemàticament.
Contràriament, després de més de 25 anys de serveis externalitzats també s’han pogut constatar una sèrie de conseqüències molt negatives i contràries als interessos de les classes populars. En termes generals podem concloure que han suposat un important increment del cost, una orientació al benefici i no a l’usuari, una disminució de la qualitat del servei, una falta d’incentiu en la reinversió, una pèrdua de control per part de l’Administració i una greu precarització dels llocs de treball. Aquest fet s’agreuja si l’empresa concessionària és una multinacional amb centres de decisió molt allunyats dels municipis.
Avui ens trobem en un moment en el que es fa més necessari que mai replantejar la gestió dels serveis públics. Cal tornar a orientar els serveis cap als ciutadans, cal tornar a invertir en les infraestructures necessàries, cal fer els estudis de costos i estalviar intermediaris i impostos innecessaris. Cal garantir les condicions de treball dels treballadors i treballadores d’aquests serveis.
A nivell global també hi ha hagut una evolució. Primer va venir el gran fracàs en les externalitzacions imposades als països de Sudamèrica. Després de moltes lluites (exemple de la guerra de l’aigua a Bolívia) molts serveis han tornat a mans públiques. Ara mateix la tendència a Europa és molt clara. Les administracions estan seguint processos de remunicipalització de serveis, com l’aigua. Des del 2000, més de 200 casos d’èxit. En el cas de Paris es va produir un estalvi de 30 milions d’euros i una baixada d’un 8% en els preus. En el cas de Berlín es va aconseguir després d’una consulta popular.
El model a seguir en els processos no pot ser uniforme. En funció de cada cas, s’estudien les següents alternatives. Internalització, gestió directa per part de l’Ajuntament amb personal propi. Gestió a través d’una empresa pública. Concessió a empreses de l’economia social i solidària, que aporten un component de proximitat i valor social al servei. Fins i tot en alguns casos serà necessari comptar amb serveis d’empreses externes per l’elevat grau tecnològic o les economies d’escala (serveis de telecomunicacions, informàtica,…).
L’objectiu ha de ser molt clar, caminem cap una societat amb serveis públics universals, de qualitat i en els que tots els recursos es dediquin al servei i no al benefici. Amb uns llocs de treball amb drets i condicions. Les vies per arribar-hi seran moltes, la lluita per aconseguir-ho llarga, però la necessitat ho fa imprescindible.

Comentaris