Rubén Toro. Aquest article neix tant de l’experiència pròpia com de les visites realitzades durant els darrers anys a diversos espais juvenils de Catalunya. De l’observació directa, de les converses amb equips educatius i amb les mateixes joves, i de la constatació compartida que els processos de transformació no només són possibles, sinó que ja estan en marxa en molts municipis del país.
Durant anys, molts espais juvenils han estat, de manera més o menys explícita, espais fortament masculinitzats. Les activitats centrals, futbolí, PlayStation, ping-pong, no són en si mateixes excloents, però quan esdevenen hegemòniques i ocupen simbòlicament i físicament el centre de l’espai, acaben configurant un entorn poc amable per a moltes noies i per a joves amb identitats dissidents.
Aquest no és un fenomen aïllat ni casual. Els espais de participació no són neutres: reprodueixen, o poden transformar, les desigualtats de gènere existents a la societat. I els espais juvenils no en són una excepció.
De fet, diversos estudis com els impulsats per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS, 2025) han observat dinàmiques reveladores quan es generen espais diferenciats de reflexió. En termes generals, les noies tendeixen a compartir experiències pròpies, a teixir vincles a partir del que han viscut i a descobrir realitats que sovint desconeixien fins i tot entre elles mateixes. Expressen la necessitat de continuar parlant, d’aprofundir i de posar paraules a situacions que habitualment han silenciat.
En canvi, en alguns grups de nois, el focus s’ha desplaçat cap al malestar que els genera el feminisme actual: la percepció de ser assenyalats, d’ocupar el lloc de “l’enemic” o de sentir-se injustament acusats. En aquests espais entre iguals, sovint emergeix una certa comoditat compartida que, en alguns casos, facilita un gir discursiu ràpid cap a l’autopercepció de víctima. Aquest desplaçament del centre ,de les desigualtats estructurals cap al greuge sentit, és una dinàmica que cal saber llegir pedagògicament si realment volem revertir la situació.
D’un passat masculinitzat a una transformació valenta
Venim d’una etapa en què molts equips educatius van rebre indicacions per equilibrar la participació, i de fet, una de les demandes que més rebien per part en aquests assessoraments realitzats arreu de Catalunya era la següent: Què podem fer perquè l’espai jove sigui atractiu per a les noies? No ens venen noies, no volen entrar perque només hi ha nois. Les dades parlaven per si soles: una presència majoritària de nois amb rols fortament heteronormatius, una ocupació intensiva dels espais centrals per part seva i una infrarepresentació de noies, especialment en la presa de decisions i en la definició de les activitats.
En aquest context, alguns serveis juvenils van fer un pas endavant important: van apostar per processos de cocreació amb noies i van impulsar espais no mixtos, partint de les demandes d’aquestes. Lluny de ser una mesura excloent, aquests espais han esdevingut laboratoris de participació, seguretat i apoderament. Espais on moltes noies han pogut experimentar, proposar i liderar sense haver de competir constantment per la paraula o el reconeixement.
Els resultats han estat clars: augment de la participació femenina, més diversitat d’activitats, major presència de referents diversos i una transformació progressiva de les dinàmiques internes.
Les resistències: quan perdre privilegis es viu com una injustícia
Aquest camí, però, no ha estat exempt de tensions. En alguns casos, la creació d’espais no mixtos per a noies va generar reaccions de boicot o incomoditat per part d’alguns nois. Aquestes reaccions no es poden banalitzar ni dramatitzar en excés: són un clar símptoma d’un procés de transformació que interpel·la totes les parts implicades.
Des de la teoria de la identitat social formulada per Henri Tajfel, sabem que les persones tendeixen a protegir el prestigi i els beneficis associats al grup al qual pertanyen. Quan un col·lectiu ha ocupat històricament una posició central, qualsevol redistribució de poder o de visibilitat pot ser percebuda com una amenaça. Així, mesures orientades a corregir desigualtats poden ser interpretades subjectivament com una pèrdua, encara que objectivament cerquin ampliar drets i oportunitats.
Pierre Bourdieu (1998) va descriure com les jerarquies socials es naturalitzen a través del que anomena “violència simbòlica”: un mecanisme pel qual determinades posicions de poder es perceben com a normals, legítimes i invisibles. Quan aquestes posicions es qüestionen i es fan explícites, emergeix sovint una sensació d’injustícia per part de qui veu alterada la seva centralitat. No es tracta només d’una reacció individual, sinó de l’efecte d’un ordre social interioritzat.
En l’actual context, autores com Neus Alberich i Pastora Filigrana han assenyalat com part del malestar masculí davant les polítiques d’igualtat s’explica per la percepció que el feminisme “treu” drets, quan en realitat qüestiona privilegis. Aquesta confusió entre dret i privilegi és clau per entendre certes resistències: allò que fins ara s’havia viscut com a neutre es revela com a desigual.
Garantir espais específics per compensar desigualtats estructurals no és discriminar; és aplicar criteris d’equitat. Quan les condicions de partida no són iguals, tractar tothom exactament igual pot perpetuar la desigualtat. Les resistències, en aquest sentit, no són un fracàs del procés, sinó una oportunitat pedagògica per fer visibles els mecanismes que sostenen els privilegis i per avançar cap a una convivència més justa.
I els nois? Treballar-hi, també i sobretot
Posar el focus en l’augment de la participació de les noies no implica desatendre els nois. Al contrari: el repte educatiu és majúscul i ineludible. Les polítiques d’equitat no poden limitar-se a empoderar les noies; han d’incloure un treball conscient amb els nois sobre el poder, la responsabilitat i els privilegis.
Cal treballar amb ells perquè entenguin que entrar en un espai juvenil no els atorga centralitat pel sol fet de ser nois o d’identificar-se com a tal. Que la participació és un dret compartit, no una competició per l’hegemonia. Que conviure en igualtat implica revisar actituds, maneres d’ocupar l’espai, formes de lideratge i expectatives sovint naturalitzades.
Des d’una perspectiva interseccional, tal com defensa Filigrana (2020), les desigualtats no operen de manera aïllada: el gènere es creua amb la classe, l’origen, la racialització o la cultura. Educar en igualtat, per tant, no és només equilibrar presències, sinó qüestionar les estructures que situen alguns cossos i veus al centre i d’altres als marges. Aquesta mirada ajuda a desindividualitzar el conflicte: no es tracta d’acusar nois concrets, sinó d’analitzar com el sistema socialitza els nois en una determinada relació amb el poder.
Educar en la interseccionalitat va molt més enllà de comptar quantes noies i quants nois hi ha en un espai. Implica incorporar valors com el respecte, la corresponsabilitat, l’escolta activa, el reconeixement de les diversitats i la consciència dels propis privilegis. I encara avui, molts nois no han estat socialitzats per participar en igualtat de condicions, en part per haver estat educats sota el mandat del patriarcat. No cal redundar molt en aquest aspecte, pero sí tenir-ho en compte, Bordieu (2006) citat a Filigrana i Alberich (2023) ressalta que encara avui dia, aquest ordre de privilegis es naturalitza, deixant que les dones i altres identitats estan menys valorades i tenen mes dificultat per accedir als ben i els drets.
Això no és un retret individual, sinó una constatació sistèmica. Precisament per això, el treball educatiu amb els nois no és accessori: és central si volem transformar les dinàmiques i no només compensar-ne els efectes.
Ampliar el focus per transformar de veritat
Un fet que passa sovint és com i des d’on s’aborda. El debat s’ha formulat en termes simplistes: “ara només es treballa amb les noies” o “s’està excloent els nois”. Però aquesta mirada parcial invisibilitza el punt de partida desigual.
Ampliar el focus vol dir entendre que la transformació real passa per revisar les estructures, no només les activitats. Vol dir deixar d’enfocar sempre cap a una sola banda i assumir que l’equitat requereix mesures específiques, pedagogia constant i equips educatius valents.
Els serveis juvenils que han incrementat significativament la participació de les noies i han cocreat espais no mixtos no han fet un pas enrere en inclusió; han fet un pas endavant en justícia educativa.
I això, lluny de ser una amenaça, és una oportunitat col·lectiva.
Rubèn Toro Àlvarez, abril 2026.
Bibliografia
ICPS 2025 AAFF_Quadern_Joves i Feminisme_CAT.indd
Tajfel, H., & Turner, J. C. (1979). An integrative theory of intergroup conflict. A W. G. Austin & S. Worchel (Eds.), The social psychology of intergroup relations (pp. 33–47). Brooks/Cole.
Bourdieu, P. (1998). La domination masculine. Éditions du Seuil.
(Ed. castellana recomanable: Bourdieu, P. (2000). La dominación masculina. Anagrama.)
Filigrana García, P. (Pastora) i Alberich González, N. (Neus) (2023) La construcció de les desigualtats. El capitalisme, les estructures de classes racial-colonial i el patriarcat.
Filigrana, P. (2020). El pueblo gitano contra el sistema-mundo: Reflexiones desde una militancia feminista y anticapitalista. Akal.
