En les històries de l’educació del nostre país es tendeix a minimitzar l’aportació de l’experiència de les escoles racionalistes i l’obra educativa llibertària. No és el cas d’aquest llibre, que tracta d’una de les figures més conegudes de la pedagogia llibertària, Joan Puig Elías (Sallent, 1898 – Porto Alegre, 1972), que forja el seu prestigi a l’Escola la Farigola del Clot, i que serà el president del CENU, una mena de superdepartament d’Ensenyament a la Catalunya revolucionària de 1936-1939.
L’experiència del CENU és la que permet materialitzar a gran escala, i per tant, valorar, els principis de l’educació llibertària aplicats en el context revolucionari de la Catalunya de 1936, i que resulta ser la generalització de les experiències atomitzades de tres dècades d’escoles racionalistes. A grans trets, la pedagogia de la Revolució (que té la seva rèplica a València, evocat en un recent llibre de Cristina Escrivà i Rafael Maestre) es caracteritza per la coeducació de sexes i de classe social, una activitat educativa sense premis ni càstigs, fonamentat en el treball cooperatiu, l’autoorganització, les assemblees de classe, la preocupació per l’adquisició de l’alta cultura, combinada amb l’aprenentatge d’oficis manuals o l’estret contacte amb la natura (amb excursions i colònies escolars). Altres aspectes, no menys importants, tenien a veure amb l’exclusió de dogmes religiosos del currículum, o l’habilitació extraordinària de docents autodidactes (en un moment en què la universitat o el segon ensenyament era inabastable per a la classe treballadora) i l’oportunitat d’escolaritzar universalment gràcies a la col·lectivització d’escoles religioses i la incautació d’edificis de la burgesia fugitiva.
El llibre aporta algunes dades biogràfiques desconegudes sobre la trajectòria del Puig Elías anterior i posterior al CENU, especialment sobre el seu paper d’intel·lectual i teòric de referència de la CNT, o el penós exili a França i el Brasil. L’autora del llibre, Valeria Giacomoni, ha fet un gran esforç de documentació, i confessa el seu interès a partir de l’amistat amb l’historiador llibertari Abel Paz (1921-2009, exalumne de La Farigola, i un dels grans reivindicadors de la figura d’un dels pedagogs llibertaris fonamentals del segle XX.
Nota: Ressenya publicada al Setmanari La Directa
