La creació només pot ser explotada i recompensada per aquells que el poder assenyala
Quan el 2004, Jon Ronson va explicar en el llibre Los hombres que miraban fijamente a las cabras que l’exèrcit americà portava des dels anys setanta desenvolupant eines psíquiques i psicològiques en coherència a les propostes anomenades New Age per fer del potencial interior dels humans el factor clau per desenvolupar una eficàcia operativa, va ser una idea relativament fàcil de satiritzar. A tothom li va quedar la imatge esperpèntica d’un militar matant una cabra amb el poder de la seva ment. En canvi, és alarmant com aquest corrent s’ha filtrat sense excessiva resistència en les nostres estructures de treball per mitjà d’algunes propostes impulsades des del coaching, la programació neurolingüística (PNL) i la gestalt, tot això sostingut per treballs acadèmics molt qüestionables des del camp de la gestió cultural i les polítiques d’administració pública.
Una de les cristal·litzacions d’aquest ideari es va produir en 2002, quan Richard Florida va publicar La clase creativa (Paidós, 2010), una de les obres capitals a l’hora de definir el que és la creativitat en l’àmbit empresarial i polític. L’autor defensava que tothom és creatiu. Ara bé, només uns quants poden produir beneficis econòmics fent ús de la creativitat. Aquests últims eren els assenyalats a l’hora de transformar el món. Florida imagina aquesta “classe creativa” com gent disposada a tenir horaris flexibles, que vesteix amb roba informal, és resilient i capaç d’adaptar-se a les crisis. En altres paraules, Florida volia implantar la idea que hi ha un component intrínsec en algunes persones que les fa creatives. La seva proposta, en el fons, fa la mateixa segregació biològica que Henri Bergson va exposar en el seu llibre La Evolución Creadora (1907). Un abanderat a Catalunya d’aquest ideari és el prolífer Carles Ramió, qui projectà un futur on les administracions públiques tenen una arquitectura variable o com ell anomena un “esquelet elàstic”, on els treballadors públics fixos s’haurien de reduir a operaris amb contractes del tipus C1 i C2, i a treballs burocràtics d’alt nivell del tipus A2 i A1. Precisament, l’imaginari de Ramió implica treballar a partir de projectes acotats temporalment i conduïts per professionals que atresoren un alt component de creativitat per planificar objectius a curta durada, evitant en tot cas l’establiment en l’organigrama d’aquests treballadors per no produir el que descriu com “inflació orgànica”.
Aquest relat idíl·lic pel marc capitalista que fa Florida i que Ramió prolonga és desmuntat per Oli Mould en Contra la creatividad: Capitalismo y domesticación del talento (Traficantes de sueños, 2019), on l’autor no només analitza com s’amaga la precarització laboral sota la idea del que haurien de ser els treballadors creatius, sinó que denuncia el que subreptíciament sustenta Florida: la creació només pot ser explotada i recompensada per aquells que el poder assenyala. En aquesta mateixa línia, David Harvey en Guia de ‘El Capital’ de Marx (Ediciones Akal, 2010) explica que el disseny progressista i constant del consum en el sistema econòmic actual fa que la creació se centri en el fetitxisme de la mercaderia. Per tant, la creativitat produïda pels assalariats només tindrà cabuda si encaixa en els ideals dels dominants o en forma d’objecte. Mould defineix aquesta disposició com “creatificació”, la qual cosa crea el terreny per una domesticació del talent i es presenta com valuós en nom de les lògiques neoliberals.
Les organitzacions públiques i privades dissenyades pels dominadors, per apropiar-se de l’explotació de la creativitat, han necessitat uns mecanismes. Un engranatge perfecte per aquesta tasca ha sigut el rol que alguns han definit com a líders, els quals han funcionat com el botxí perfecte. Si parem atenció, el concepte de líder ha sigut utilitzat com coartada per legitimar la posició dels individus que manifesten un rang social desitjat a ulls de la cosmovisió dels dominadors, els quals estaran segurs que faran un bon paper com a capatassos de la hisenda. L’accés a segons quins càrrecs no només es relaciona amb el coneixement i al caràcter intrínsec d’aquests, sinó per la seva adequació respecte a la classe, el gènere, l’edat, la ideologia i altres tipus de senyals socials. És per això que en els últims anys s’han vessat rius de tinta per dibuixar innumerables tipologies de lideratges, tot això per blindar la legitimitat d’una selecció de personal que en el fons és esbiaixada.
Un exemple a petita escala en són alguns centres educatius, on han seleccionat líders acòlits del sistema competencial per depurar i explotar la creativitat dels treballadors, tot això gràcies a un poder desorbitat facilitat pel decret de plantilles i a l’autonomia de centres. En una breu etnografia feta durant 2019 en un centre de nova creació en el Maresme vaig poder observar com, sota la bandera de la “transformació pedagògica”, es produïa un empobriment del currículum i una precarització laboral. Encara recordo com explicaven a alumnes de 12 anys les “lleis de la gestalt”, com si fos un coneixement contrastat, o la pressió al professorat amb idees com la de “bé comú” o la “vocació” perquè fessin jornades infinites. Un altre aspecte revelador va sorgir quan es van plantejar fórmules de cotreball, anunciades com a treball cooperatiu que, sota un marc de competitivitat i mèrits, amagaven una individualització radical de la feina.
Més enllà d’aquest breu testimoni, és evident que en aquests tipus d’estructures on no es deixen brotar formes no esperades de creativitat i es pretén treballar per projectes, s’acaba retroalimentant l’statu quo dels dominadors. Tot això mentre que els treballadors retrocedeixen a posicions cada vegada més precàries, ja que se’ls impedeix fer plans de vida a llarg termini i els fa més febles davant de les vulnerabilitats del sistema. Aquestes disposicions volen enviar al subsol de les organitzacions les cures. És així que les estructures com l’esquelet elàstic parteixen de la desconfiança on no hi ha ingerències externes i no des de les potencialitats que poden brotar amb l’estabilitat laboral. No hi ha líder, ni treballador creatiu, ni de qualsevol altra tipologia que pugui matar una cabra amb la ment si no es donen les condicions contextuals necessàries.
