Reconstruir el Comunal enfront el col·lapse

Reconstruir el comunal estrena nova secció: «Reflexions». Complementa la secció que hi havia fins ara: «Història». La primera reflexió, sobre el sentit de Reconstruir el Comunal i les perspectives actuals de col·lapse de les nostres societats.

«La progressiva desaparició de l’Imperi Romà fa que s’ensorrin tots els mecanismes econòmics que el sustentaven. (…) Al segle III, sobretot a partir del segle V, hi ha una sèrie de canvis molt dràstics en l’economia. (…) Es torna a una economia de subsistència, serà la base de tota l’activitat econòmica. La producció d’aliments tornarà a ser la prioritat de les comunitats pageses. (…) En el model imperial els aliments es produïen sobretot per mantenir l’aparell burocràtic i l’exèrcit.»

(Meritxell Bru, «Pagesos sense senyors»)

«Quan cau l’Imperi Romà –i es podria fer un paral·lelisme amb la situació actual del capitalisme, que pot caure de la nit al dia–, qui pitjor ho passa són les ciutats. Les ciutats cauen perquè les infraestructures necessiten de tot el sistema que hi havia fins aleshores i la gent va sortint de les ciutats i es va instal·lant als llocs més salvatges.»

(Itziar Madina, presentació de «Comunidades sin Estado en la Montaña Vasca»)

«La comunitat rural catalana té els seus orígens a l’Alta Edat Mitjana, arran l’enfonsament de les restes de l’Imperi Romà d’Occident, formalment dissolt el 476. La desestructuració del sistema esclavista i la desintegració parcial de l’Estat, de la fiscalitat, dels grans latifundis conreats per esclaus i de la ciutat antiga, van permetre la recomposició de l’economia camperola amb elevats nivells d’autonomia entorn la cèl·lula familiar conjugal, possibilitant l’extensió dels conreus i l’artigament de terres.»

(Joan Carles Gelabertó, «Història de la revolta a Catalunya»)

«Tot sembla indicar, o així ho afirmen diferents historiadors, que l’Alta Edat Mitjana va estar caracteritzada per un buit de poder hegemònic. La pagesia europea va poder conèixer els seus millors dies. Sense carregar el pes que les elits dominants anirien acumulant a les seves esquenes amb el pas dels segles.»

(Marc Badal, «Vidas a la intemperie»)

«La principal debilitat de l’Estat fossilista* és que és massa complex per sostenir-se en un entorn d’energia disponible en declivi. Com hem vist, les organitzacions sociopolítiques dominadores complexes (que són grans consumidores d’energia i recursos) acaben trobant creixents problemes simplement per conservar l’statu quo, i majors inversions en mantenir la complexitat deriven en costos creixents i immanejables. És la llei de rendiments decreixents aplicada a les estructures institucionals.»

(Ramón Fernández Durán i Luis González Reyes, «En la espiral de energía»)

[* d’energies fòssils: petroli, carbó i gas natural]

❀

L’impuls de Reconstruir el Comunal d’estudiar i fer divulgació sobre «el comunalisme» en la nostra història i en la d’altres pobles no es deu principalment a la intenció de fer un exercici intel·lectual o historiogràfic.

L’impuls sorgeix sobretot de la voluntat de fer una aportació útil al desenvolupament d’una consciència a favor d’una transformació profunda positiva de l’actual ordre social i de l’actual sistema de valors i creences.

La victòria de l’Estat i el Capitalisme sobre el poble –consolidada al nostre territori amb les grans desamortitzacions de terres comunals del segle XIX [1], el triomf de l’aixecament militar de 1936 i la consolidació del Parlamentarisme i l’«Estat del benestar»– ens ha dut a un escenari molt fosc.

Un escenari turbulent que es preveu que entri en crisis encara molt més fortes. Cada cop més veus apunten que afrontem en el futur proper un període de col·lapse de les societats occidentals [2] tal com les coneixem. Dos grans factors que el causarien són la crisi energètica i de recursos i la crisi ecològica. Un altre a tenir en compte seria la crisi humana –deixem aquest per més endavant–. La causa última d’aquests factors són les dinàmiques del sistema actual.

Hi ha dues persones que són referents molt interessants tractant les perspectives de col·lapse en base als dos primers factors mencionats. Perquè s’expliquen bé i fan una bona feina de divulgació, perquè aborden les qüestions amb rigor i en profunditat i perquè sembla que prefereixen dir el que pensen que és veritat i no el que l’oient o el poder vol escoltar. Són Antonio Turiel i Carlos Taibo. El primer, autor del bloc «The Oil Crash» i del llibre «Petrocalipsis. Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar». El segon, autor dels llibres «Colapso: capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo», «Ante el colapso. Por la autogestión y por el apoyo mutuo» i «Iberia vaciada. Despoblación, decrecimiento, colapso».

Els dos tenen, a més, moltes xerrades i ponències disponibles a Youtube. Suggereix Taibo, a l’inici d’una: «Imagineu que esteu a un port i voleu anar a una illa i heu de pujar a un vaixell i algú us diu que aquell vaixell té un risc del 7% d’enfonsar-se en el transcurs del viatge. Sospito que ningú pujaria al vaixell a menys que tingués una necessitat inexorable d’arribar a l’illa. Jo parteixo de la ferma convicció que el risc d’un col·lapse general del sistema està molt per sobre del 7% i, no obstant això, cada dia seguim pujant en aquest vaixell del sistema.» Doneu un cop d’ull als vídeos de més avall, doncs, no entrem aquí en matèria.

Afrontar les greus realitats de la crisi energètica i de recursos i la crisi ecològica pot generar sentiments de por o angoixa, pel que pugui venir. El patiment que poden causar les conseqüències dels esdeveniments és la part negativa més evident de la qüestió –que realment pot ser terrible–. La part positiva és que un període de crisi profunda del sistema podria permetre el ressorgiment de formes d’organització i valors molt millors. També sembla una bona notícia que els nivells de consum de certs productes trobin un fre: si el fenomen dels smartphones i el consum de masses de «noves tecnologies» no trobés un topall, voldríem veure com serien els nostres besnéts? A mi la idea m’espanta. La fi dels xips barats té el seu encant [3].

Salvant les distàncies –mil cinc-cents anys– i agafant-ho amb pinces, es podria comparar el període que sembla que està per venir amb la caiguda de l’Imperi Romà occidental? Es va tornar a una economia de subsistència, però es va deixar enrere l’esclavitud. Es van abandonar massivament les ciutats i es va repoblar el món rural, fundant nous assentaments poblacionals. Aquests es van basar en moltíssims casos en un dret consuetudinari popular local, diferent del dret romà, que instaurava l’assemblea veïnal, els béns comunals i els treballs col·lectius com a bases socials [4]. Després del patriarcat extrem romà, les dones van conèixer una època molt millor a l’Alta Edat Mitjana: participaven en les assemblees veïnals, rebien les herències a parts iguals amb els seus germans masculins, tenien molts drets civils… –a la Baixa Edat Mitjana la seva condició començaria a patir un retrocés a partir de la feudalització de la societat i el renaixement del món urbà– [5].

Tenim al davant la mateixa tasca: fer que la crisi del sistema sigui un auge de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Que sigui una represa d’aquest «fil comunal» de formes de viure, de treballar, de relacionar-nos, d’organitzar-nos i de ser. Una revolució popular democràtica, una reconstrucció civilitzatòria.

El sistema actual no dóna a conèixer la nostra història més digna. No vol que estudiem els seus crims contra aquesta història. Vol que pensem que «qualsevol passat va ser pitjor» i donem així gràcies pel que tenim –el que ens imposa–. Vol que pensem que «no hi ha alternativa» a les formes estatals i capitalistes d’organització social. Ens vol enfonsats i paralitzats en la misantropia, l’auto-odi: «l’ésser humà és i ha estat sempre una merda».

Per això nosaltres sí que l’estudiarem. Perquè la humanitat –en general i als nostres territoris– s’ha organitzat durant molts períodes llargs de maneres molt més lliures, descentralitzades, sobiranes i dignes que les que actualment coneixem. Connectant amb les millors creacions i gestes de la nostra espècie guanyarem estima pel potencial bo que tenim com a humans, i aquesta estima ens donarà el sentit i els motius pels que lluitar. Si durant segles els nostres avantpassats es van organitzar en veritable democràcia (directa, de base local), van establir i conservar béns i drets comunals, van treballar junts, van ajudar-se i van conviure… Nosaltres també ho farem, lluitarem per fer-ho.

Si el col·lapse del sistema succeeix –ja sigui més progressiu o més sobtat–, ens portarà a situacions on estarà en joc la nostra supervivència, la de moltíssima gent. En la lluita per sobreviure, haurem d’escollir sobreviure amb els altres i no contra ni sobre els altres. En aquest camí de la supervivència individual i col·lectiva, procurant no deixar ningú enrere, assentarem les bases d’una societat més justa i lliure. La confrontació amb les elits de la societat actual, que concentren una acumulació de riquesa i poder sense precedents, serà inevitable. Haurem de plantar cara.

Una dona de la PAH a qui el banc va prendre la casa va dir, seriosa i sincera, que «al perdre-ho tot, va guanyar-ho tot», referint-se a allò guanyat descobrint una dimensió de la vida de caliu comunitari, suport mutu i mobilització contra la injustícia. Sense menystenir, com deia abans, el patiment que pot esperar-se del col·lapse, tenim molt a guanyar.

Pol Font

❀