Guillermo Altarriba | Diari de Sabadell. Un bon professor pot marcar la diferència a la vida d’un alumne o fer-li descobrir una vocació. Cal valorar la tasca dels docents, i per això vam engegar aquesta sèrie d’entrevistes encadenades en què cada protagonista ens recomanarà el següent. Fa dos mesos, en l’entrevista que li vam fer, Víctor López ens va dirigir cap a José Luis González: professor del grau superior d’Animació Sociocultural i Turística a l’institut Ribot i Serra. González és pare representant al Consell Escolar Municipal, delegat sindical i ferm defensor del moviment #edupunk.
Quan un busca el seu perfil a Twitter, el primer que apareix és l’etiqueta d’‘edupunk’. Què significa?
L'edupunk és un enfocament de l'educació que prové de la ideologia del do it yourself (fes-ho tu mateix). Aquest terme descriu un procés d'ensenyament-aprenentatge inventiu i creatiu. The New York Times el defineix com:
« una forma d'ensenyar que evita les eines tradicionals, com el Powerpoint i la pissarra, i que, en lloc d'això, té com a objectiu dur a l'aula una actitud de rebel·lia i l'esperit de fes-ho tu mateix de grups dels setanta com The Clash.
És un moviment pedagògic que propugna que no existeix una única metodologia correcta per ensenyar. Els integrants han escrit una sèrie de regles col·lectives –com “educació sense col·laboració és ficció”–, però la darrera és la més important: “Destrueix aquestes regles, fes les teves i destrueix-les també”.
Ha creat les seves?
Sí, i una d’elles és aconseguir convertir la classe en una reunió, perquè és allà on aprenem de veritat: al voltant d’una taula, amb amics o família, compartint menjar i passant-ho bé. No pot ser que alumnat i porfessorat passem tantes hores a l’institut i només estiguem esperant que soni el timbre. per marxar i fer les coses que realment volem fer. Hem de transformar l’aula en un lloc on la gent vulgui venir a formar-se i fer coses juntes.
No sembla fàcil, com ho fa?
En el meu cas, vaig començar un projecte de tutoria anomenat Hackeaelaula, en el qual amb l'alumnat analitzàvem els diferents elements de l’aula i del nostre procés d'ensenyament aprenentatge i ens preguntàvem “el per què de tot plegat?”. Deixem la porta oberta o la tanquem? Per què no podem menjar a l’aula? I si canviem les cadires per coixins? Els exàmens són el millor instrument d’avaluació? La clau és cedir el protagonisme a l'alumnat i buscar aquestes respostes juntes.
És important comptar amb el punt de vista de l'alumnat, fer-los partícips i protagonistes del procés d'aprenentatge.
És fonamental! Si no preguntes als joves, no podràs fer projectes que els impliquin realment: a mi em poden agradar molt els Manel, però de què em servirà utilitzar-los a classe si l'alumnat escolta trap? Ho vaig veure clar en adonar-me d’una paradoxa.
Quina?
Al grau superior d’Animació Sociocultural i Turística formem els estudiants perquè puguin desenvolupar projectes d’intervenció socioeducativa a una comunitat, i em vaig adonar que –pel fet d’ensenyar això– jo estava fent una intervenció socioeducativa! Era absurd que jo els digués que havien de provar metodologies diferents, plantejar assemblees… si jo no era el primer a fer-ho.
Mirant cap endavant, quins reptes demanen solucions més urgents avui?
Uf! N’hi ha molts, com el de revertir les retallades en educació o –a Sabadell– eliminar la bretxa de recursos oberta entre les escoles del centre i dels barris; recuperar la democràcia als centres educatius... Tot i això, el repte fonamental és l’abandonament escolar prematur: un de cada quatre alumnes no acaben l’educació obligatòria. Està molt bé tenir plans a llarg termini, però, com a professor, jo a classe he de fer alguna cosa perquè això no passi. És la nostra feina.
. . . . . . . . . . . . . . . .
Per últim, a qui li fem la propera entrevista?
A Lola Pérez, que actualment fa classes d’anglès a l’escola La Trama.
