Judit Font | @JuditSalt | Ara.cat. Darrerament Salt ha aparegut en el mapa novament, i aquesta vegada com a ciutat escollida per celebrar-hi una de les concentracions de l’Onze de Setembre, en què simbolitzarà la república de la solidaritat, la diversitat i la convivència.
D’entrada, es tracta d’un fet positiu, ja que posa al centre una realitat perifèrica. Permetrà que gent de les comarques gironines s’acosti a un municipi ferit per l’estigma social i mediàtic que, amb efectes excloents i discriminatoris, afecta directament la vida de persones.
Però, d’altra banda, cal assenyalar que el lema que ha de simbolitzar Salt, si bé és un desig de projecte polític, una il·lusió, no s’adequa a la realitat. No es pot parlar de solidaritat i convivència en un context amb desigualtats diverses. El concepte de convivència només pot funcionar sobre una base d’igualtat, almenys en drets polítics i socials, considerant que oblida la condició socioeconòmica o de classe. En quines condicions es produeix la convivència?
A Salt una de cada tres persones no té dret a vot: no es pot parlar de solidaritat i convivència en un context amb desigualtats diverses
A Salt una de cada tres persones no té dret a vot. S’han donat algunes pràctiques discriminatòries per part de l’administració en processos com l’empadronament o el reagrupament familiar. Existeixen fronteres interiors, físiques i simbòliques, que encasellen cadascú en determinats espais segregats (carrers, barris, equipaments, serveis... ). En aquestes circumstàncies no hi ha convivència, hi ha coexistència.
Aquesta coexistència es manifesta de manera especial en la segregació escolar, una situació ben allunyada de la idea de convivència, quan la comunitat escolar viu la seva escolarització/socialització de manera diferenciada. La segregació a Salt es produeix bàsicament entre l’escola pública (amb fills i filles de famílies immigrades, famílies amb pocs recursos i famílies activistes de l’escola pública) i l’escola concertada, que actua com a espai de la no-convivència amb l’“altre”.
Segons l’informe del Síndic del juliol del 2016, Salt té un 57,6% d’alumnat d’origen estranger a infantil i primària, del qual un 78% s’escolaritza a la pública. A l’ESO es produeix pràcticament la mateixa relació. Com el 2008, Salt segueix sent un dels 20 municipis de més de 10.000 habitants amb més segregació escolar a Catalunya. L’anàlisi de bones pràctiques mostra que “no es pot afirmar que els municipis amb més alumnat d’origen estranger tinguin nivells de segregació més elevats” i explica que factors com el grau de coresponsabilitat del sector privat incideixen, en part, en la segregació escolar. En aquest sentit, Salt té quatre escoles de primària amb més del 70% d’alumnat d’origen estranger, i tres escoles (concertades) amb menys del 20%. Un comportament que es reprodueix en la secundària.
Les polítiques públiques en matèria d’educació i escolarització han fet poc per dignificar l’escola pública
Aquesta situació es dóna, d’una banda, com a resultat de l’elecció de les famílies, evidentment legítima i lliure, però mostra certes pors i inseguretats respecte al model públic i la seva composició social. Però també és causada per unes polítiques públiques en matèria d’educació i escolarització que han fet poc per dignificar l’escola pública, per posar-la en valor com a opció, per generar compromisos a l’escola concertada o per concebre la qüestió educativa com un element de primer ordre en clau comunitària, i no com una qüestió d’opció i sort individual, amb centres que treballen aïlladament.
No obstant aquesta situació, existeixen experiències al municipi en què es treballa per trencar aquesta segregació, espacial, social i escolar, i és precisament en l’àmbit associatiu i sociocultural. S’estan generant accions d’organització social en clau de veïnatge, que, independentment de l’origen i condició, persegueixen trencar les fronteres interiors.
Però de fons, i malgrat aquesta feina diària, Salt no és una ciutat amb convivència. És una ciutat pacificada, amb pressió policial sobre determinats col·lectius, amb espais de vida diferenciats i funcionals, on un terç de la població no té dret a vot i, per tant, la política pública s’orienta a qui sí que vota. Només es pot qualificar de convivència i solidaritat aquesta situació des de la mirada del privilegiat, que gaudeix dels seus drets sense entrar en conflicte amb els que no els tenen, que accepten i callen, i que veu la diversitat en la seva dimensió folklòrica. Aquesta ciutat pacificada de la coexistència manté a l’interior un enorme conflicte, de drets i de desigualtats, i d’exemples de segregació.
Si la nova República no es construeix sobre la base d’una igualtat en drets polítics i socials, aquesta situació es reproduirà, i no serà solidària ni hi haurà convivència.
