@espaicomuSBD És l’hora de bastir projectes col·lectius en què puguem realitzar-nos humanament, contra la seva ciutat morta i el seu món de mercaderies. Cal que deixem enrere aquesta sordidesa eixuta, que fem una passa endavant i construïm, entre totes, els barris que somniem: els d’una ciutat alegre, justa i comuna: alçada, caminada i riguda per tothom, dels més joves als més vells, nascuts aquí o a una altra banda. “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
Signa el manifest
Vivim temps de grans transformacions. Qualsevol que recordi Sabadell uns anys enrere ho pot comprovar fàcilment: poca cosa hi queda idèntica. Les velles places de llambordes han estat substituïdes per una capa seca d’asfaltat. Bona part del comerç tradicional ha cedit l’espai a seus d’empreses multinacionals. Models com el dels centres comercials o el de la Zona Hermètica, que devoren els espais del vell esbarjo col·lectiu, fan més fonda l’alienació allà on se suposa que havien de superar-la. Hem presenciat, amb la boca oberta, com cada cop més esferes de la societat han anat caient sota el poder dels interessos privats: el dret col·lectiu a la salut, a l’educació, al treball digne, a la ciutat, semblen resultar secundaris en relació al dret de quatre butxaques d’engreixar-se cada dia més. Vivim temps de grans transformacions, és innegable. Cada cop més dimensions de la vida són arrabassades de les mans de les classes populars, i entregades als poderosos.
No tot, però, és negatiu. Hi ha qui diu que quan es tanca una porta s’obre una finestra, i també qui planteja que tot esdeveniment porta en el seu si el seu contrari: Ells han fet fora de casa milers de famílies, i nosaltres hem creat xarxes per impedir desnonaments i ocupar espais per les persones confinades al carrer. Ells privatitzen l’educació pública, i nosaltres creem universitats populars i tallers d’oficis al servei de tothom. Ells ens han dit que no podíem divertir-nos al marge del mercat, i nosaltres hem fet foc i alçat castells i fet vessar la plaça.
La qüestió és ben simple: entre els interessos dels poderosos i els interessos de la majoria hi ha una contradicció oberta. On els primers volen ciutats de ciment i quadrícula, farcides de blocs dormitori i carrers de ningú, el poble vol barris vius, verds i alegres, de què cap persona sigui exclosa. Mentre ells, els poderosos, inauguren grans complexos comercials que només beneficien una minoria, el poble basteix projectes d’horts urbans comunitaris. On ells veuen la sucursal d’una multinacional, que aconsegueix la seva riquesa tot explotant éssers humans arreu del món, nosaltres imaginem una cooperativa, que produeixi democràticament els béns i serveis necessaris. Podem il·lustrar-ho amb mil imatges, que sempre anem a parar al mateix lloc: mentre els interessos dels poderosos tenen a veure amb allò privat, restringit, al servei només d’uns pocs, els interessos de la majoria tenen a veure amb allò comú, compartit i col·lectiu.
És l’hora de bastir projectes col·lectius en què puguem realitzar-nos humanament, contra la seva ciutat morta i el seu món de mercaderies. Cal que deixem enrere aquesta sordidesa eixuta, que fem una passa endavant i construïm, entre totes, els barris que somniem: els d’una ciutat alegre, justa i comuna: alçada, caminada i riguda per tothom, dels més joves als més vells, nascuts aquí o a una altra banda. “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, deia Joan Fuster. Tota possibilitat de construir una vida digna i una societat democràtica, en què tots els afers de la societat siguin plantejats, discutits i resolts per tots els seus membres, depèn només de nosaltres. Som nosaltres i només nosaltres, les classes populars, la majoria, qui hem de recuperar els espais comuns per tal de construir les alternatives al seu món absurd, a la seva urbanística grisa, a les seves estructures de poder totalitàries. Partint de les estructures del comú construirem la ciutat que volem viure, perquè la seva ja l’hem viscuda, i no ho volem seguir fent.
Recuperem l’espai comú!
