El 19, a la calle, pero...
No aturarem les retallades amb les tímides mobilitzacions que defensa la direcció de CCOO i UGT i cal anar molt més enllà. La concertació social no és la solució. La lluita és l’únic camí.
-Manifestació a Barcelona: 19.30h, Ronda Sant Pere cantonada amb plaça Urquinaona.
Tal com estava escrit, el guió es va desenvolupant de manera esperpèntica i dolorosa per a tots els col·lectius que pateixen les seves conseqüències, especialment la classe treballadora.
Després d’haver mentit a consciència i de manera repetida sobre els efectes que anava a tenir el rescat europeu de la banca espanyola, Mariano Rajoy ha hagut d’admetre davant el ple del Congrés que “Espanya està tutelada, sense mans lliures, sense autonomia”, que "hem arribat a un punt que no podem triar entre quedar-nos com estem o fer sacrificis” o que "No disposem de més llei ni de més criteri que el qual la necessitat ens imposa. Fem el que no ens queda més remei que fer, tant si ens agrada com si no”. Era evident, encara que la “sinceritat” actual del President és només aparent perquè ni és l’Estat espanyol en general, ni és tampoc tota la seva ciutadania la que sofrirà les brutals retallades anunciades: aquestes afecten a la majoria de la població però no a la minoria privilegiada. Els banquers i les i els posseïdors de grans fortunes són justament els beneficiaris de les actuals polítiques i per això és del tot incorrecte emmascarar aquesta realitat amb al·lusions als interessos d’“Espanya” i dels “espanyols”, xom fa Rajoy o de “Catalunya” i els “catalans” com fa Artur Mas. La imatge de les i els diputats del PP aplaudint d’allò les retallades al Parlament o els insults als desocupats i desocupades, com va fer des del seu seient la diputada Andrea Fabra amb el ja famós “que es fotin”, mostra clarament el tarannà del govern del PP. Aquesta és la dreta cavernícola que ens governa.
La bateria de mesures imposades per a reduir la despesa pública en 65.000 milions d’euros en dos anys i mig és ja de sobres coneguda. Les conseqüències també:
pèrdua salvatge del poder adquisitiu de la classe treballadora, pèrdua de drets laborals, indefensió de les persones en atur, empitjorament de les condicions dels i les pensionistes... Tot per a salvar a la banca i mantenir els beneficis dels que han provocat la crisi i amb un horitzó que, inevitablement, ens duu al seu empitjorament, a la més negra depressió econòmica. Aquests retallades s’afegeixen a les que a Catalunya el govern de CiU ve aplicant des de fa temps.
Urgeix, ara més que mai, engegar un gran front social de lluita contra les mesures imposades pels grans poders econòmics europeus i acatades pel govern.
Urgeix coordinar les lluites en curs, algunes d’elles exemplars, com la dels miners. Urgeix traçar un pla a mitjà i a llarg termini- que inclogui una agenda de mobilitzacions i mesures alternatives -per a plantar cara a una agressió que no té límits ni fi. Les experiències de lluita s’han anat acumulant: el 15M; les lluites en educació, sanitat i dels funcionaris en defensa de les seves condicions laborals i pels serveis públics; el combat de la mineria que ara mateix es desenvolupa; les mobilitzacions contra l’Eurovegas i en defensa del Parc Agrari del Baix Llobregat... Les mobilitzacions no han de romandre aïllades unes d’unes altres, s’han d’enllaçar, articular i donar-se forces mútuament. Així mateix, aquestes mobilitzacions s’enfrontaran a una repressió cada vegada més dura per part del Govern, com ja hem vist als darrers mesos. Enfront d’aquesta repressió, serà també de crucial importància organitzar campanyes antirrepressives el més unitàries possibles.
Les forces sindicals, en particular les majoritàries CCOO i UGT, tenen una gran responsabilitat en tot el que succeeixi i no tenen excuses per quedar-se de nou aturades.
Les circumstàncies exigeixen a crits l’abandó definitiu dels intents de reeditar la concertació social i l’adopció de plans coherents de lluita que incloguin mobilitzacions i vagues generals estatals, accions sectorials ben enllaçades entre si i un propòsit ferm d’anar desenvolupant tot tipus d’iniciatives encaminades a mantenir una lluita llarga i sostinguda en la qual s’ha de confluir amb les mobilitzacions d’altres països d’Europa, començant per Grècia. En aquest sentit, la proposta de CCOO i UGT que ja s’ha fet pública i que inclou la celebració de manifestacions unitàries dimecres vinent 19 de juliol, constitueix un primer pas, encara que es queda molt curt, al no traçar-se un pla ben definit de la suposada “mobilització sostinguda contra les retallades” que tots dos sindicats diuen defensar, ni fer-se referència tampoc a les mesures alternatives que s’haurien d’adoptar per enfrontar la situació. Definir tals aspectes resulta necessari per aspirar a fer front a aquest intent d’involució històrica i de fer pagar a la majoria de la ciutadania el cost de la crisi. No aturarem les retallades amb les tímides mobilitzacions que defensa la direcció de CCOO i UGT i cal anar molt més enllà.
La concertació social no és la solució. La lluita és l’únic camí. En aquesta situació des dels moviments socials i el sindicalisme alternatiu cal impulsar una resposta unitària social i ciutadana als plans del govern el més ràpid possible i fer que aquestes noves retallades no quedin impunes. Aquest estiu ha de ser ben calent, i no només pel clima!, i ha de servir per anar preparant una tardor plena de mobilitzacions socials contra les tisores de Rajoy, Mas i la Troika.
