Maria Mas i Toni Verger
Els interessos econòmics passen per damunt dels interessos de la gent que viu al barri; l'urbanisme no sempre té en compte l'ús que en fa la gent dels espais ni les relacions socials que en aquests espais s'estableixen.
Els interessos econòmics passen per damunt dels interessos de la gent que viu al barri; l'urbanisme no sempre té en compte l'ús que en fa la gent dels espais ni les relacions socials que en aquests espais s'estableixen.
Però el treball en xarxa i en la capacitat de refer els vincles que el capital pretén trencar; la capacitat de resposta col·lectiva a les nostres problemàtiques.
INTRODUCCIÓ
Les ciutats, al llarg del temps, s'han configurat amb els fluxos de
la població, motivats normalment per necessitats econòmiques. Arran
d'aquests fluxos s'han anat formant les ciutats i configurant tot un
teixit social i de relacions humanes. Al segle XV es dóna un gran flux
migratori de camperols que abandonen el camp a causa d'un any de males
collites. La migració pagesa té influència justament en la configuració
del teixit humà de la Barcelona Vella.
En el cas del Casc Antic, aquest teixit humà s'ha vist afectat i
escindit, no sempre per la voluntat de la seva gent sinó per factors
aliens. Aquests factors, que com diem són extrínsecs, han condicionat la
seva vida en comunitat. Hi ha tres factors que voldríem destacar i que
corresponen a moments històrics ben diferents. El primer de tots seria
l'assalt i assetjament per part de l'exèrcit borbònic al segle XVIII, el
qual destruí literalment els barris de Santa Maria i de La Ribera. El
segon incident greu consisteix en l'obertura de la Via Laietana,
projectada al segle XIX. I el tercer, el conforma l'actual procés de
reforma urbanística conegut com a Pla Especial de Reforma Interior
(PERI) del sector oriental.
Amb aquest article volem recuperar la memòria històrica i retre
homenatge a la gent que en diferents moments ha trepitjat aquestes
llambordes. Persones que han treballat, viscut i sofert no només el pas
del temps, sinó l'arbitrarietat del poder en el territori que habiten o
habitaven. No es pretén fer una descripció de l'espai del Casc Antic a
l'estil de les guies turístiques o de la documentació patrimonial.
L'objectiu és pensar en la gent que ha viscut o malviscut en aquest
indret abans i, sobretot, en els últims anys.
RECORRENT EL CASC ANTIC
Els barris de Santa Caterina i de Sant Pere destacaven pels oficis
gremials i el comerç, els noms dels carrers en són prou il·lustratius.
Aquests noms ens fan sentir la fressa de la gent, el repic del mall
forjant el ferro, el brogit de la gent mercadejant i regatejant un
millor preu a la plaça de la Llana o a la plaça del Blat. Avui, en
aquests carrers, hi trobem la canalla de les escoles a qui s'intenta
explicar la història del barri. En aquests carrers, avui com ahir, hi ha
moviment, tot i que la gent que es mou sigui una altra. Tal vegada, han
vingut de lluny i tenen trets diferents als de la població de fa uns
anys, però, en tot cas, les persones de classe popular han estat, des de
fa segles, els habitants que predominen en el Casc Antic. En els
negocis de les persones immigrades es troben altres productes, altres
sorolls. Hi ha vida.
Però quan arribem a La Ribera, la cosa canvia; és la zona del Casc
Antic on s'han fet més transformacions. Aquest barri, arran d'un procés
de reforma urbanística i de gentrificació (o «ennobliment» de la seva
població)1, ha esdevingut un gran centre comercial i turístic.
L'activitat comercial de la Ribera estava dirigida al comerç marí.
Aquests barris, el de Santa Caterina, el de Sant Pere i el de La Ribera,
tenien en comú una cosa molt important: les aigües del Rec Comtal. Des
del temps dels romans el Rec va proveir Barcelona d'aigua potable
procedent de les mines de Montcada i del Besòs. La presència de l'aigua
va marcar l'activitat industrial dels barcelonins d'aquest indret. En
testimonien els noms dels carrers, expressió dels oficis i de
l'activitat amb l'aigua del Rec: Carders, Cotoners, Blanquers,
Assaonadors, l'Hort dels Velluters. Les activitats de la gent marquen
les característiques urbanes d'aquests barris de mariners, pescadors,
artesans i comerciants. Es produeix una estratificació en les
construccions amb una doble funcionalitat: a la planta baixa els
obradors i a la primera planta, l'habitatge.
Temps enrere, els habitants del barri de La Ribera patiren
l'assetjament i la guerra. Molts moriren en l'assalt de les tropes
borbòniques. Els que quedaren van fugir a les platges fins que al cap
dels anys és construí el barri de la Barceloneta. La nova planificació i
construcció de la Ciutadella i l'obertura del carrer Princesa tenien la
funció de controlar una població rebel que s'oposava a l'invasor.
Actualment, les restes del Born donen fe d'aquells que vivien a La
Ribera. Esperem que la seva restauració es faci amb rigor i respecte
històric, i que no és converteixi en un parc temàtic i turístic.
L'OBERTURA DE LA VIA LAIETANA
A principis del segle XX la gent de Casc Antic entra de ple en la
«modernitat ». Amb el progressiu esgotament de solars a l'Eixample,
reapareix l'interès per la reforma interior. La Llei d'expropiació
forçosa de 1904 obre el camí a la intervenció de grans grups
immobiliaris i financers. L'any següent s'aprova un conveni entre
l'Ajuntament i el Banc Hispano Colonial que queda encarregat com a
contractista, financer i gestor de l'obertura de la Gran Via A del Pla
Baixeres: la Via Laietana.
D'aquesta manera, el cor de la ciutat medieval és destruït per una
gran avinguda de cinc carrils que obre pas a un trànsit infernal.
Comença per al barri un procés de degradació i de fugida dels seus
habitants. No obstant això, no minva la població. Ans al contrari,
augmenta la seva densitat per l'arribada d'un important flux
d'immigrants interns, els quals venen sense diners i s'havien vist
forçats a vendre el poc que tenien per pagar-se el viatge. La proximitat
dels punts d'arribada, el port, l'estació de França i la del Nord,
afavoreixen el fet que el foraster cerqui casa al Casc Antic.
De la destrossa se'n va fer un parc temàtic, una mena de «Pueblo
Español» al que s'anomena Barri Gòtic. En aquesta operació, el Palau
Padellàs (segle XV), per exemple, va ser traslladat pedra a pedra des
del carrer Mercaders al seu emplaçament actual al costat de la plaça del
Rei —avui Museu d'Història de la Ciutat—. Però de la gent que vivia
allà no en sabem res, quin va ser el seu destí? Se'ls va tenir en
compte? Se'ls va indemnitzar? El relat que en fa a les seves memòries un
veí del carrer Mercaders, en Josep Ma de Segarra, reflecteix l'ambient
que es vivia entre els enderrocs: «En aquells dies el nostre barri, tot
enrunat degut als grans arranjaments constituïa una zona inhòspita,
quasi intransitable. Gràcies a l'abandó i a la foscor s'hi improvisaren
barraques de tota mena, la deixada desolació de l'ambient creà nuclis
infectes. Arribar de nit a casa en aquelles condicions no feia cap mena
de gràcia».
Avui sabem també molt bé el que signifiquen els enderrocs i les
reformes urbanístiques. En dóna fe a l'actualitat una veïna afectada:
«Carrers bruts, cases tapiades, també a escales on encara hi ha veïns i
és que, segons diuen, volen "sanejar". Si la degradació exterior del
barri és ben palesa, no cal dir que a l'interior de les cases segueix el
mateix procés. Cal pintar, però aquesta rajola es belluga, la gotera de
l'aixeta... Però pel temps que queda. I així ja hem passat 15 anys».
A partir de l'obertura de l'avinguda de la Catedral es produeix un
estancament en les intervencions urbanístiques sobre la zona, ja que el
capital immobiliari centra la seva atenció en els barris perifèrics, on
hi ha molt per construir. En el període comprés entre els anys 50-55 el
Casc Antic perd població. Els habitants amenaçats d'expropiació per la
possible obertura de l'avinguda Cambó o en recerca d'una millora de casa
es desplaçen als barris dormitori de la perifèria. En aquest procés de
despoblament també hi té a veure el tancament del Mercat del Born que
l'any 1971 es trasllada a la Zona Franca (Mercabarna). El trasllat del
Born porta com a conseqüència la desaparició del comerç a l'engròs i de
molts establiments relacionats directament o indirecta amb el mercat.
PROJECTE DE DEMOLICIÓ DEL CASC ANTIC
El PERI (Pla Especial de Reforma Interior) de Ciutat Vella fou
aprovat el 1985 i contempla diferents sectors: el Raval, la Barceloneta i
el Casc Antic (o sector oriental). Al Barri Gòtic segueixen en vigor
les normatives urbanístiques establertes en el Pla general metropolità
(PGM). Aproximadament el 15% de Ciutat Vella està afectat per algun
PERI. Les expropiacions forçoses i el desplaçament massiu de població
per alliberar sòl reurbanitzable i revalorat han estat una constant.
El PERI de Ciutat Vella es basa en el Pla Popular (1979) que sorgeix
en oposició al Pla Comarcal que marcava l'obertura de Francesc Cambó i
la prolongació del carrer Méndez Núñez. En el Pla Popular s'estableixen
zones de conservació, que es deixarien en mans de la iniciativa privada,
i zones de remodelació, o sigui d'enderrocs, en què la intervenció
seria pública. Les zones de conservació corresponen a La Ribera i a
Santa Maria del Mar, zona dedicada al comerç de luxe i a l'oci nocturn.
La zona de remodelació correspon al Barri de Santa Caterina on la
intervenció ha estat obra de l'Ajuntament de Barcelona i de l'empresa
PROCIVESA (Promoció Ciutat Vella SA), actualment FOCIVESA (Foment de
Ciutat Vella SA). FOCIVESA és una empresa mixta amb capital públic en un
51%, i és l'organisme executor i promotor de la remodelació.
L'actuació urbanística més destacable és segurament la que afecta el
que durant un segle i mig fou el centre econòmic del barri, el Mercat de
Santa Caterina. Al llarg dels anys s'havia anat teixint al voltant del
mercat una xarxa de petits comerços que tenien la clientela al barri. La
remodelació del mercat prevista pel PERI va ser definida en un estudi
de detall realitzat per l'arquitecte Enric Miralles, i va ser aprovada
l'any 2000. Aquest projecte preveia la conservació parcial de la façana
del mercat, la construcció a la part posterior de blocs d'habitatges
públics amb 40 unitats, la realització d'un aparcament subterrani de
diverses plantes i la construcció d'una gran estructura d'acer i vidre
per sobre del mercat a la part de l'avinguda Cambó. Aquest projecte va
trobar l'oposició de la Generalitat de Catalunya. Com a resultat de la
negociació entre les dues administracions, es va pactar que els
habitatges de la part posterior del mercat serien habitatges assistits
per a gent gran i persones discapacitades. Sembla clar que l'objectiu
era reduir l'alarma social causada per les obres que, per altra banda,
van patir un llarg retard a causa del descobriment de restes
arqueològiques durant les excavacions prèvies a la construcció de
l'aparcament. A part de les esperades ruïnes del convent dels dominics
(església, sala capitular i dos claustres), es van trobar uns monuments
funeraris de l'època romana i una capella romànica. Les excavacions
arqueològiques al mercat de Santa Caterina van acabar la primavera de
2001; part de les peces trobades es guarden al Museu d'Història de la
Ciutat, mentre que les restes dels edificis religiosos van desaparèixer
amb les obres de l'aparcament. L'impacte social per les obres del mercat
fou notable; quan van iniciar-se els enderrocs les parades van ser
traslladades a una carpa provisional al passeig de Lluís Companys.
Amb la desaparició del mercat va morir de mica en mica tota la vida
comercial de l'entorn, i es va donar pas a l'extinció del que havia
estat el motor econòmic del barri durant dècades: el petit comerç.
L'execució del PERI ha estat una estratègia perfecta del poder polític
municipal per tal de dispersar, o millor dit expulsar del barri, la seva
població tradicional. S'han vist desplaçats 2.000 veïns, 1.078
habitatges enderrocats i 13 cases catalogades dins el Patrimoni
Històric. Aquest PERI, en tant que procés de gentrificació, ha comportat
l'afebliment de la cohesió i la solidaritat grupal de barris populars.
Així entesa, la gentrificació sembla part d'una estratègia de «revenja»
dels sectors dominants, que opten per atacar i desplaçar als pobres per
haver agosarat ocupar i habitar el centre de la ciutat. Les classes
altes volen recuperar els centres de les ciutats, en ocasions per
habitar-los i en d'altres per a fer negoci a diferents nivells:
hostaleria, oficines, finances, turisme, etc.
El sector de la població més perjudicat ha estat la gent gran que
d'un dia per l'altre s'ha vist obligada a deixar la casa de tota la
vida. Tot i que el nou habitatge reunia millors condicions que el que
deixaven, el canvi fou traumàtic per a molta d'aquesta gent gran. Segons
un metge de capçalera del barri, «per a aquestes persones, a les quals
un petit canvi ja suposa per ell mateix un problema, haver d'abandonar
el seu entorn, els seus veïns, els seus records, en definitiva tota la
seva vida, els representa un cop brutal, que sovint té repercussions no
només a nivell psíquic, sinó també físic. Se senten desarrelades,
abandonades, manipulades, inútils, soles, molt sovint, incapaces de fer
front al que suposa per elles començar una nova vida en un entorn
hostil, lluny del que sempre han conegut i on se sentien estimades,
segures i protegides. Per a aquestes persones, en moltes ocasions, només
canviar de carrer ja representa
haver d'abandonar el seu món».
La desarticulació del taller artesà i del petit comerç ha repercutit
enormement en la cohesió social ja que exercien d'eix vertebrador de la
vida del veïnat. Actualment, el tipus de comerç que es promociona no
compleix aquesta funció, ja que està orientat no al consum dels veïns
sinó a una clientela de fort poder adquisitiu aliena al barri: xals
d'importació, joies, sabates de disseny a 600 euros el parell, luxosos
objectes per a decorar la llar. Els propietaris d'aquests negocis no
viuen al barri. És més, generalment són negocis en mans de
multinacionals i/o franquícies que res tenen a veure amb la tradició
comercial del veïnat. Però, en contraposició a aquesta tendència
d'elititzar els nostres barris, també arriben al Casc Antic persones
estrangeres amb una situació econòmica ben precària. El comerç que
estableixen les persones immigrades no té res a veure amb el que poden
trobar a La Ribera. Les seves botigues poden ser llocs d'intercanvi i de
relació entre els veïns i, a més, hi poden accedir persones amb un
poder adquisitiu més modest.
EL MOVIMENT VEÏNAL
La desarticulació de la població al Casc Antic també es veu
reflectida en el teixit associatiu. L'Associació de Veïns del Casc
Antic, la primera associació de veïns de Barcelona, es va fundar l'any
1974. En una primera etapa, va desenvolupar una vigorosa tasca
reivindicativa en defensa dels drets dels veïns i exigint millores al
barri. Però l'associació passà per diferents etapes i escissions que
donen lloc a la dispersió i pèrdua de força davant dels problemes que
calia afrontar. Arribats als 90, el ventall d'associacions veïnals al
Casc Antic és molt ampli. A més de l'AAVV hi actuen al barri entitats
com la Coordinadora de Veïns del Casc Antic, Veïns en Defensa de la
Barcelona Vella o el Pla Integral del Casc Antic (PICA).
L'Associació de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella des dels seus
inicis ha estat molt crítica amb l'aplicació del PERI i amb la
destrucció patrimonial que comporta. En canvi, el PICA, un pretès pla
comunitari del barri, ha participat activament en la legitimació de
l'actual PERI. Quan l'Ajuntament necessitava el suport veïnal per a
rebre finançament de la Unió Europea per executar el PERI2, la comissió
d'urbanisme del Pla va donar el vist i plau. Això es va fer sense
comptar amb l'opinió de la totalitat de les entitats que participaven en
el Pla, motiu pel qual algunes d'elles van deixar de ser membres. Des
de llavors, la relació del PICA amb l'Administració és simbiòtica.
L'Ajuntament troba en el Pla una pantalla veïnal amb la qual obtenir la
legitimitat pertinent davant de determinades actuacions; i les entitats
del PICA obtenen recursos econòmics i infraestructurals municipals amb
els quals implementar els seus projectes. Possiblement, en la
dependència econòmica és trobi la causa primordial de l'actitud acrítica
o els silencis del PICA amb determinades i controvertides polítiques
aplicades en el barri3. El PICA reflecteix clarament la domesticació de
la societat civil a cop de diner públic. La seva actuació política ha
estat fins ara més que controvertida i la defensa dels interessos dels
veïns afectats molt feble. Per exemple, en el període que es produïen
expropiacions fraudulentes, enderrocs descontrolats, destrucció de
patrimoni, etc., des del PICA en lloc d'interessar-se per aquests
problemes, se'ls maquillava amb una campanya d'imatge anomenada «Casc
Antic. Aquí hi ha vida».
L'ALTERNATIVA DES DE BAIX: L'ESPAI D'ENTESA
En una assemblea veïnal a les Javerianes, on hi participaven
PROCIVESA i altres entitats del barri, s'aconsellava els veïns afectats
acceptar l'oferta de PROCIVESA. En cas de no fer-ho perdrien tot un
seguit d'avantatges. Les mentires i l'ocultació dels drets als veïns
foren des del principi els mecanismes emprats per PROCIVESA per tal
d'accelerar el procés d'expropiació. Els primers afectats acceptaven,
intimidats, l'oferta a la baixa de l'Ajuntament, fins que un grup de
veïns plantaren cara i s'organitzaren per tal de defensar els seus
drets. Aquests veïns varen enfrontar-se a les imposicions de PROCIVESA a
través de l'assessorament d'un equip jurídic i de la lluita al carrer.
La majoria d'ells, després de rebre moltes amenaces, van acabar signant
els contractes, però a cap veí dels que lluitaren se li van poder
vulnerar els drets.
Un grup d'aquests veïns més actius constituïren el Col·lectiu
d'Expropiats del Forat de la Vergonya. Val la pena fer esment del Forat
de la Vergonya, perquè és un espai del barri de gran càrrega simbòlica i
al voltant del qual es va articular la mobilització veïnal al Casc
Antic més important dels darrers anys. A aquest espai se'l denomina
popularment d'aquesta forma arran de l'esbucament d'un illot d'edificis
—prop del Pou de la Figuereta— que l'Ajuntament va realitzar a l'estiu
de 1999. Un cop feta aquesta operació, l'Ajuntament deixà durant
setmanes un gran forat ple de runa i deixalles, fins que els veïns,
farts d'aquesta situació, organitzaren una concorreguda cassolada per
denunciar la situació. L'atenció mediàtica a aquesta situació de
degradació i d'abandonament «en ple centre de Barcelona» va fer que
l'Ajuntament reaccionés ràpidament i cobrís el forat d'asfalt.
El destí inicial del Forat de la Vergonya, segons estipulava el PERI,
havia de ser una zona verda. Però els terrenys es van requalificar per a
què poguessin ser edificables i, després d'un seguit de canvis en els
projectes municipals, l'Ajuntament va decidir que hi construiria un
pàrquing soterrat amb capacitat per a 150 cotxes.
La construcció del pàrquing al Forat fou una problemàtica percebuda
per molts agents del barri com a injusta i, sobretot, com una «presa de
pèl». Així que, per als veïns i veïnes, el Forat, després de tants anys
de destrucció al barri i de trepitjar els seus drets i la seva
paciència, només podia ser una zona verda. Els veïns varen dir prou i el
Forat esdevingué un símbol per al moviment veïnal. Per a molts, el
Forat esdevingué també una excusa per a debatre i plantejar
col·lectivament en quin model de ciutat ens agradaria viure.
URBANISME A GARROTADES
La problemàtica del Forat aglutinà nombroses associacions del barri
que, encara avui dia, segueixen treballant conjuntament en el conegut
«espai d'entesa del Casc Antic». Ens referim a associacions i grups com:
l'Associació de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella, l'Associació de
Veïns del Casc Antic, el Fòrum Veïnal de La Ribera, Col·lectiu de Veïns
del Forat de la Vergonya, RAI (Recursos d'Animació Intercultural),
Ecoconcern, Arquitectes Sense Fronteres, Kasumay4 i els membres
d'algunes cases ocupades del barri. En el seu moment, aquestes entitats
consensuaren els seus plantejaments mitjançant la redacció del manifest
«Per una Ciutat Vella verda i sense especulació».
Així, al voltant del Forat de la Vergonya, s'inicià un procés de
participació popular en defensa i reapropiació de l'espai públic. El
Forat fou ajardinat pels propis veïns i esdevingué un lloc on es
realitzaven activitats infantils, dinars col·lectius, festes i concerts.
No obstant això, el 23 d'octubre de 2002 Katy Carreras, regidora del
districte de Ciutat Vella, va comunicar als veïns que s'havien de
realitzar cates per sondejar el subsòl en previsió de trobar-hi elements
d'importància arqueològica, abans de començar a construir el pàrquing.
No cal dir que aquesta intervenció significava la destrucció del parc
autoconstruït pels veïns, a més de mesos d'obres, soroll, pols i runa.
Quelcom que ja formava part de la quotidianitat dels que vivim al barri.
Aquesta operació es va iniciar el matí del dilluns 18 de novembre amb
un fort dispositiu policial d'antiavalots de la Guàrdia Urbana. Aquests
varen procedir a l'operació de «neteja» del jardí del Forat de la
Vergonya. La intervenció s'inicià a les 8 del matí amb la presència del
gerent del districte Josep M. Luchetti. Quan els veïns intentaren
recuperar els arbres arrencats per la policia començà la brutal,
desproporcionada i vergonyosa càrrega policial. A un dels veïns se'l va
detenir i colpejar brutalment mentre el tenien emmanillat a terra. La
pallissa va continuar dins del furgó policial. Era un avís al moviment
veïnal organitzat.
L'operació acabà amb molts veïns ferits i amb el Forat de la Vergonya
rodejat per un mur per tal d'impedir que els veïns interferissin en les
obres. Segons deia el comunicat que des de l'espai d'entesa veïnal es
va fer públic després dels fets: «Malauradament el poder no permet
espais de vida populars, són perillosos pels interessos especulatius i
vingueren de matinada a destruir amb una contundència sense precedents
l'espai de vida que havíem creat. Ens han apallissat, ferit i detingut a
un veí però no han aconseguit matar la il·lusió de seguir lluitant per
dignificar un espai que defensàrem, si més no, amb molta ràbia, encara
que hi aixequin murs, murs que també sabem com enderrocar. Mai més, murs
de vergonya!»
Des de llavors, el Forat va estar sota la vigilància constant, dia i
nit, dels antiavalots de la policia municipal i dels guardes de
seguretat d'una empresa privada. L'assetjament policial al barri era una
constant. Un obrer, que es negà a treballar en aquelles condicions de
tensió i conflicte, fou acomiadat.
El 21 de novembre es va celebrar, al Convent de Sant Agustí, a pocs
metres del Forat, una assemblea per tal de decidir quines serien les
passes a seguir pel moviment veïnal. Algunes de les propostes d'aquella
assemblea foren exigir la dimissió de la regidora Katy Carreras i la
supressió immediata del projecte de pàrquing. Paral·lelament, es va
efectuar una denúncia formal a l'organisme que regula les concessions
d'ajuts financers del Fons de cohesió de la Unió Europea al «Projecte de
regeneració ambiental de Ciutat Vella, Barcelona 1995-98, àrea del Casc
Antic», subratllant que el projecte del pàrquing no respectava els més
elementals criteris mediambientals i, per tant, no podia ser finançat
amb el fons comunitari. Una altra de les propostes fou realitzar una
manifestació de protesta amb la Plataforma contra l'Especulació de
Barcelona
que acabés al mateix Forat de la Vergonya.
Així, divendres 29 de novembre, unes mil persones ens concentràrem a
la plaça de Sant Jaume i caminàrem fins al Forat. Arribades allà, el mur
de la Vergonya era una invitació a expressar el rebuig i la ràbia vers
els plans especulatius i repressius de l'Ajuntament. En només vint
minuts, del mur van quedar, tant sols, uns quants maons. La policia,
present als carrers contigus, no va gosar intervenir.
PER ACABAR
Fins aquí hem fet un breu relat dels fets. Tal vegada és un relat on
la subjectivitat pot semblar que tregui capacitat de transmetre tot el
que la mobilització al voltant del Forat de la Vergonya ha significat
per a tots i totes les que n'hem format part. Com sabreu, amb la
mobilització veïnal s'ha aconseguit suspendre el projecte de pàrquing i
segurament s'ha influït en el fet que Katy Carrera ja no sigui la
regidora del districte. El Forat serà una zona verda i n'hem d'estar
orgullosos, però també hem de ser conscients que ens han donat un
caramel i que la lluita no ha de parar. Entre tots i totes hem de
continuar reflexionant i actuant ja que al Casc Antic l'especulació
continua engolint tot el que troba.
En conclusió, el que hem après durant aquest període de lluita és que:
– Els interessos econòmics passen per damunt dels interessos de la gent que viu al barri.
– L'urbanisme no sempre té en compte l'ús que en fa la gent dels espais ni les relacions socials que en aquests espais s'estableixen.
– El destí del Casc Antic és formar part del centre d'una ciutat de serveis i cosmopolita, motiu pel qual les classes populars que l'habiten han de ser expulsades.
– Els interessos econòmics passen per damunt dels interessos de la gent que viu al barri.
– L'urbanisme no sempre té en compte l'ús que en fa la gent dels espais ni les relacions socials que en aquests espais s'estableixen.
– El destí del Casc Antic és formar part del centre d'una ciutat de serveis i cosmopolita, motiu pel qual les classes populars que l'habiten han de ser expulsades.
Però també hem entès molt bé que en el treball en xarxa i en la
nostra capacitat de refer els vincles que el capital pretén trencar
recau en gran mesura la nostra capacitat de resposta a problemàtiques
com la de l'especulació.
