24 de novembre de 2016

Comitè Invisible. De hackers, comunes i insurreccions

Josep Maria Casasús | Revista Catalunya. A tall de presentació, sols un nom: Comitè Invisible. I les seves diverses publicacions, que segueixen un fil subterrani, gairebé clandestí, que enllaça amb la Internacional Situacionista i la crítica de la societat de l’espectacle; la darrera és Als nostres amics (2014).

La seva fama mundial la degueren a La insurrecció que ve (2007); a partir d’ella, muntatges policials i polemistes mediàtics van intentar encolomar-los l’identificador «subjecte terrorista».


«La crisi no és un fet econòmic, sinó una tècnica política de govern». A les tècniques de govern semblaria que merament hi oposarien —en una lectura superficial (diguem-ne periodística) de les obres esmentades— un elogi de la insurrecció per l’amor a la insurrecció. Efectivament, els diversos capítols d’Als nostres amics van encapçalats per indrets i dates de revoltes: Atenes 2008, Oakland 2013, Istanbul 2013... i, és clar, també les places del 15M. Les insurreccions contemporànies, diuen, «ens introdueixen a una vida comuna en principi, a una existència inseparada, que no té consideracions per a les parets il·lusòries del nostre Jo».

Fixem-nos en la tonalitat «existencial» del seu plantejament. A la prosa vibrant del Comitè Invisible hi batega un fons vitalista. No ens parlen de política (com a esfera separada, amb les seves pràctiques i tècniques pròpies, els seus experts), sinó de la vida menyscabada, disminuïda, que ja és aquí. «La crisi ho és primerament de la presència». Vida quotidiana d’absència i buidor, aquella que gravita a l’entorn dels smartphones.

Per això la crítica de les tècniques de govern (les crisis, les catàstrofes presents o anunciades) ha d’anar acompanyada de la denúncia del «subjecte cibernètic», l’individu sense interioritat que el que sap de si mateix ho sap gràcies a les estadístiques de l’Apple Watch... El gegant Google també s’integra, és clar, a l’elenc de tècniques de govern: «Mai no es cartografia sinó allò que hom medita ensenyorir-se’n».

A les revoltes, diuen, «la potència col·lectiva condemna el poder a la impotència». Així doncs, no es tracta de canviar el poder, ni de col·locar-hi una altra figura. El Comitè Invisible es distancia, i fins i tot fa befa, de l’assemblea («lloc d’intercanvi, no de decisió»), així com de la ficció del poder constituent («tot poder s’institueix per un cop de força»). I arriben a afirmar que cal «renunciar a la pròpia legitimitat». Vivim, de facto, en un estat d’excepció permanent (fórmula de Walter Benjamin, recollida avui dia pel filòsof italià Agamben); el que cal fer és tornar-lo contra el poder mateix. Això és una insurrecció.

«Habitar plenament, heus ací tot el que es pot oposar al paradigma de govern». La crisi de la presència, la incomunicació, són la marca dels nostres temps, ja que el poder crea el buit en què es mourien i interactuarien, com a «àtoms lliures», els «individus». Lliures? Una altra ficció que s’ha de bandejar és la dels «individus lliures». I els conceptes fetitxes que s’hi adhereixen, encara que siguin llaminers en alguns entorns «revolucionaris»: connexió, xarxa, autoorganització. Veritablement revolucionari és senzillament habitar; això és: ocupar les places, viure els vincles, crear mons. Les insurreccions clamen, enfront del poder, que no hi ha buit, que tot està habitat. Declaren la Comuna (que no és ni institució ni cercle autàrquic autònom ni forma de govern o d’autogovern). «Declarar la Comuna és consentir a vincular-se, és establir un pacte per confrontar junts el món». Un veritable pas del Jo al Nosaltres (radicalment diferent del de Transicions i Consensos pacificadors), és a dir, plantar-nos en comú a la vida, a l’existència inseparada.

Ens trobem, diuen, en una veritable guerra civil, la qual es lliura majoritàriament amb mitjans pacífics. (La figura del «radical» assedegat d’accions violentes és una altra de les ficcions que s’ha d’eradicar, car es limita a «una cursa cap a una radicalitat que es basta a si mateixa».) Dues figures s’encaren en aquest combat. L’una és l’enginyer, «figura trista i serva», que «propaga pertot arreu la seva pròpia absència de món». Ens expropia les tècniques amb què creem mons diversos i les transforma en «tecnologia», és a dir, en el dispositiu capitalista de la pura eficiència que erosiona els mons. L’altra figura és el hacker. De fet, Als nostres amics està dedicat a J. Hammond, condemnat a presó per hackejar i filtrar dades d’una gran corporació de seguretat. El hacker es reapropia de les tècniques, les desarticula, les explora, per cercar els errors del sistema, per experimentar, per donar-ne uns usos diferents (subversius). Les allibera i genera mons, vincles, vida comuna.

«És real allò que resisteix», com, posem per cas, un hacker, una comuna, una insurrecció.

* Article publicat al núm. 185 de la revista Catalunya

Nota: si en algun moment hem optat per l'ús del masculí genèric, ho fem de molt mala gana, per no afegir pesadesa a les entrades, però sense que això suposi en cap cas que acata aquesta negació quotidiana de la presència de les dones en l'esdevenir del món.