Amor líquid i dependències emocionals

Ruben Sánchez | @RobenFawkes | Solidaritat Obrera.  Vivim i ens relacionem en una societat cada cop més individualitzada, fragmentada i més centrada en el patiment propi i, sovint, fins i tot ni això, estem més dissociats/des i anestesiats/des del dolor i des del patiment aliè.

Les relacions socials d’amistat i les sexoafectives haurien de ser un bàlsam, un petit oasi on beure llibertat, on nodrir-nos, on gaudir, compartir alegries i sostenir el dolor…, però, lluny de tot això, tot i que hi ha excepcions…, les interaccions oscil·len entre el malson i el dolç somni idíl·lic de l’amor romàntic. Actualment, l’ambivalència, la intermitència i la reificació (convertir les persones en propietats) són els eixos de les relacions humanes postmodernes.

EL MALEÏT PATRIARCAT CONDICIONA COM A PARADIGMA ÚNIC DE PARELLA L’AMOR ROMÀNTIC, L’ÀNSIA DE POSSEIR LA FAMÍLIA NUCLEAR, L’OBLIGACIÓ DE REPRODUIR-SE I LA DOMINACIÓ COM A FORMA «NORMAL» DE VIURE I DE CONVIURE.

S’entén com a dependència emocional patològica el lligam psicològic amb una persona que és tòxica, on la relació emocional o el vincle amb ella produeix més patiment i dolor intens que no pas moments de pau i de benestar. La ruptura sentimental en moltes ocasions es viu com a fracàs, frustració, por, inseguretat, buidor, soledat, és desaparèixer…, si no és amb aquest altre. Puntualment —o temporalment—, podem experimentar-ho i continuar endavant, no passa res, cicatritzem les ferides emocionals; ara bé, també es pot fer crònic i llavors tot es complica… La dependència emocional està relacionada amb les conductes abusives i la violència, és un factor clau per entendre la dificultat de la ruptura de la relació abusiva. Cal reivindicar el dret a la ruptura, a la desconnexió, a la incomunicació, necessari en molts casos per fer aquest procés de cura, neteja de la infecció i cicatrització, perquè tot allò que no es treballi emocionalment després de la ruptura s’afegirà com a motxilla a la futura relació sexoafectiva…

La cultura del consumisme, fruit del capitalisme més salvatge, condiciona les nostres emocions; sí, condiciona —i molt— la forma d’estimar i de vincular-nos entre nosaltres. De la mateixa manera que el maleït patriarcat condiciona com a paradigma únic de parella l’amor romàntic, l’ànsia de posseir la família nuclear, l’obligació de reproduir-se i la dominació com a forma «normal» de viure i de conviure. La fusió amb l’altre o la dominació semblen ser les dues alternatives possibles davant del conflicte i de la tensió interna viscuda en les relacions sexoafectives. Compte: en moltes ocasions són les mateixes mans que acaronen les que ofeguen.

Vivim en una societat accelerada, en què cal viure a tota velocitat com la tecnologia, i això ens impulsa a la satisfacció immediata, quasi instantània. El desig necessita temps per descobrir, paciència per créixer, esforç per madurar l’aprenentatge de la demora de la satisfacció personal, coratge per gestionar i responsabilitzar-se de la frustració, i crec que cal caminar cap a la satisfacció col·lectiva.

Ara podem observar que, de l’amor, se’n parla en termes econòmics: inversió en la relació sexoafectiva, avaluar l’interès variable de la implicació en la relació…, sembla més la Borsa que una relació entre persones. S’avalua el compromís en relació a la fórmula matemàtica de costos-beneficis, en comptes de valorar-lo en termes de salut, dignitat, llibertat i justícia.

Som éssers socials i històrics, és innegable, busquem i necessitem «el ramat» per trobar suport, coratge, escolta, reconeixement, consol, alegria, plaer i solidaritat.

Però, la moderna societat líquida veu opressió en el compromís…, quan aquesta durabilitat no funciona, pot redimir-nos la rapidesa del canvi…, però, amb conseqüències…, les connexions personals breus i superficials tipus wifi són més econòmiques i fàcils, però no sempre la quantitat omple més que la qualitat.

Un altre perillós mite de l’amor romàntic patriarcal és l’omnipotència de l’amor, és a dir, creure que «l’amor ho pot tot» i la perversió de poder canviar l’altre a través del poder de l’estima i de l’afecte…, construir un clon per no acceptar la riquesa de l’alteritat i la diversitat de l’altre. Cal estimar com vulguis, però des de l’autenticitat, la llibertat, la creativitat i la diversitat.

En la suposada societat de la hipercomunicació —amb més desinformació que mai—, s’ha contaminat el tipus de comunicació dins les relacions sexoafectives, es busca ofegar els silencis amb missatges, la por a connectar amb els pensaments propis i les emocions, amb el dubte i la incertesa. Tornem a la qüestió: resulta més important la quantitat de missatges que el seu contingut i això no pot ser. La compulsió d’apagar la introspecció, l’autocrítica i la reflexió pel vòmit impulsiu i controlador, la interacció frenètica i frívola. El silenci ara pren un nou significat: ara el silenci a les xarxes socials s’interpreta com exclusió social.

Podem construir noves formes d’estimar, amb una economia feminista dels vincles i dels afectes, treballar per la responsabilitat de les conductes i de les seves conseqüències, pel benestar col·lectiu, per la cura de l’altre, i per això necessitem desenvolupar una empatia radical, per teixir relacions sexoafectives lliures i recíproques, per crear comunitats lliures de masclisme, interdependents, on la confiança i el suport mutu siguin l’essència, la construcció de vincles afectius segurs.

Comentaris