Innovació educativa per fer-nos ximples?

Tot i que no tothom és conscient d'això, les línies principals de qualsevol política educativa estan directament connectades amb una determinada visió del món, i formen part d'un projecte global que pretén modelar la societat del futur. Aquest llibre pretén examinar la veritable naturalesa de l'actual sistema educatiu, subratllar les seves intencions i denunciar les mancances. 

Ens volen més ximples.
Pilar Carrera, Eduardo Luque, Nos quieren más tontos. La escuela según la economia neoliberal. El Viejo Topo, Barcelona, 2016, 158 pp.

Avui s'ha imposat en la major part del planeta, i molt específicament en el que anomenem Occident, una educació en la qual el coneixement ha quedat relegat davant el que ha vingut a denominar-se "competències". Es tracta d'un model educatiu pensat per a satisfer necessitats empresarials, en el qual, en paraules de Jacques Delors, el "saber fer" ha de substituir al "saber".

Impulsada pel Banc Mundial, recolzada per l'FMI i l'OMC, aquesta política pretén la creació d'una societat del coneixement ... sense coneixement, i sotmesa al mercat, que és qui en el fons estableix tant els continguts com les eines a utilitzar en l'aprenentatge.



Espai de dissidència

La bitàcola de Xavier Diez


Des de fa algunes dècades, la pensadora Susan George ens ve denunciant el creixent segrest del pensament en la societat globalitzada. Bona part dels intel·lectuals i mitjans resten al servei del poder i la seva tasca consisteix a justificar el capitalisme com a ideologia destructiva. En les darreres dècades, el món acadèmic ha accelerat la seva supeditació al sistema econòmic, i darrerament, el camp de la pedagogia sembla haver perdut tot indici d’independència, instal·lant una mena de pensament màgic, adobat per una càrrega de bones intencions, i propugnant amb bones paraules la submissió de l’escola al capitalisme.

Aquesta és la primera constatació que apareix en el llibre dels professors i investigadors Pilar Carrera i Eduardo Luque. En el món de l’educació existeix un pensament únic i cada vegada més jivaritzat, de manera que és d’agrair poder llegir coses que escapin a aquesta hegemonia acadèmica sobre les bondats de les polítiques impulsades per l’OCDE, braç ideològic de l’empresariat transnacional.

De fet, a banda de la precarietat material creixent en els sistemes educatius, que ja comencen a caure en una dinàmica depressiva, el que també sorprèn és la precarietat del debat educatiu. O, potser més enllà, de l’abús de falsos debats educatius que apareixen a uns mitjans de comunicació colonitzats directament per grups corporatius que veuen en l’escola un possible territori verge a ocupar a banda que se n’adonen de la condició estratègica de l’escola en tant que eina que pot servir, com ho ha fet sempre, d’enginyeria social. És aquí on cal entendre alguns dels discursos que avui s’estan posant de moda com les competències bàsiques, determinades metodologies (sense explicitar-les) “innovadores, el creixent pes de les TIC, certa obsessió per fer servir l’anglès com a llegua de comunicació a l’aula, la supressió de les humanitats o la subversió del paper tradicional del professor en la direcció de convertir-lo en una mena de “coach” o “guia”, en què la seva autonomia (i llibertat de càtedra) li és arrabassada per lliurar-la a les direccions. Això que ens és venut com a instruments de modernitat no resulta altra cosa que la supeditació de l’escola al món econòmic, un món econòmic caracteritzat per un tòxic neoliberalisme, que té com a valor l’axioma de ‘The winner takes it all”: reproduir a les classes allò que ja succeeix a l’espai exterior: la polarització i atomització social, la persecució del pensament crític, l’aprenentatge de la impotència a l’hora d’intentar transformar el món en la direcció de la justícia social.

El llibre, sintètic i ben estructurat, tracta de desmuntar i desmantellar el que avui resulta el discurs dominant en el món del debat educatiu. Descriu els mecanismes de colonització de la ideologia (i la pràctica) neoliberal a peu d’aula, fa un repàs a unes polítiques educatius que, no pot ser d’una altra manera, són del tot globals i es repeteixen a Catalunya, a Espanya, al Regne Unit o a Oaxaca, i que es caracteritzen, materialment i filosòfica, en el principi de privatització.

El llibre, que no cau en cap temptació nostàlgica, reivindica una educació humanista (i humanística) que no escamotegi el coneixement a la societat, ni privi el docent d’exercir un paper de lideratge intel·lectual a la classe

Certament els governs locals actuen amb una actitud de submissió respecte els grans impulsors d’aquestes mesures: fonamentalment els organismes internacionals, amb un paper molt destacat de l’OCDE (i en una menor mesura una UNESCO abduïda pel món dels diners). És des de l’OCDE on s’actua a partir d’un paper de “Think Tank”, un laboratori d’idees que impulsa aquesta supeditació i que acaba per eliminar el caràcter meritocràtic i d’igualtat d’oportunitats que havien generat les polítiques econòmiques i educatives keynesianes.

El llibre se situa en el reduït nucli intel·lectual resistent dels pocs pedagogs i pensadors resistents que encara queden respecte el discurs dominant (que té la Fundació Jaume Bofill com a vaixell insígnia), amb noms com Nico Hirtt, Richard Hatcher, José Enrique Díez o alguns altres que no es deixen entabanar fàcilment per allò que en diuen escola nova, i que tanmateix resulta les velles idees desigualitàries de sempre. El llibre, que no cau en cap temptació nostàlgica, reivindica una educació humanista (i humanística) que no escamotegi el coneixement a la societat, ni privi el docent d’exercir un paper de lideratge intel·lectual a la classe, a diferència d’uns principis econòmics en què es tracten de devaluar els sabers i substituir-los per unes competències, que fonamentalment consisteixen a adaptar l’alumne a les necessitats immediates dels empresaris, sense cap rerefons cultural que pugui permetre pensar per compte propi.

Comentaris