Infància, societat i educació

IMG_3287Clara Salido | El Diari de l'Educació. L’escola del segle XXI hauria de ser concebuda com a espai de vida, on es respecti cada ritme, es doni espai a la identitat personal i es valori el pensament genuí (i, per tant, creatiu) dins la col•lectivitat que ens caracteritza com a éssers socials que som.


M’agradaria compartir una experiència cooperativa a on infants i adults treballen i conviuen des del desig d’aprendre. Una experiència en la construcció i manteniment d’un hort urbà a on, des del meu punt de vista, hi germina la llavor d’una societat centrada en el respecte mutu i el benestar, tant de la persona com del col·lectiu.
Allà s’hi va per plaer, per aprendre, per compartir, per aportar. No importa l’edat ni qualsevol altra condició humana, tan sols el desig d’aprendre i compartir. L’infant, de la mateixa manera que l’adult, aprèn el que necessita quan ho necessita. Cadascú camina al seu ritme, des de la seva manera de fer i de pensar. No hi ha judicis, ni etiquetes, tan sols regna el respecte, l’acompanyament, el temps, la confiança. Sembla que tot flueix i es desprenen aires de goig, satisfacció, però també de suor, de treball, d’esforç. No hi ha pressions, ni imposicions, ni obligacions “perquè sí”. Són obligacions sorgides del compromís que un decideix adquirir. Eus ací, l’obligació entesa des de la concepció naturalista de Rousseau.
Es pot sentir així que la participació és real i el cooperativisme possible, en un entorn, on l’infant, capaç i competent, portador de drets i cultura (idea d’infància interpretada des de la pedagogia de Loris Malaguzzi), aporta al grup des de la seva experiència, talment com fa l’adult.
D’aquesta manera, es genera un lideratge compartit en funció dels coneixements de les persones que hi són aquell dia. Llavors, hi ha un interessant canvi de rols constant que ajuda a la implicació i a l’empatia, a l’escolta i al respecte mutu.
IMG-20140601-WA0000
Els infants s’impregnen també de tots aquests valors i, més enllà de tots els coneixements i continguts que poden aprendre a l’hort, transmeten felicitat i benestar. Un dia, un infant em va dir que li agradava anar a l’hort perquè allà podia estar molta estona plantant. Penso que va ser la seva forma de dir com arriba a ser d’important per a ells el temps. Aquest temps preuat que sembla que s’està començant a recuperar com a vehicle d’aprenentatge i gaudi, avançant cap a un paradigma que es basi en la bona entesa, el respecte i la confiança en els infants i els seus processos. Freinet en el seu llibre “El método natural de lectura” deia “No intentaremos dar alas ficticias a los pájaros recién nacidos para precipitar su marcha del nido. Dejaremos pacientemente que las plumas surjan y se desarrollen seguros como estamos que las alas se habrán formado indefectiblemente en el momento oportuno, naturales y poderosas”.

És doncs una tasca pendent respectar aquest temps de manera universal. L’escola del segle XXI hauria de ser concebuda com a espai de vida, on es respecti cada ritme, es doni espai a la identitat personal i es valori el pensament genuí (i, per tant, creatiu) dins la col•lectivitat de la qual formem part, com a éssers socials que som. Tal i com diu Jaume Trilla en el llibre “El legado pedagógico del siglo XX para el siglo XXI”, “Las personas deben poder determinar inteligentemente sus objetivos participando, a la vez, libremente y en pie de igualdad en la realización de un destino común. (…) Para Dewey, esto supone incardinar los procesos educativos y escolares en el ámbito de los procesos sociales y de la vida asociativa, es decir, en el seno de la comunidad democrática”.
Així doncs, des de la premissa que l’infant ja és ciutadà, pot participar de la construcció social del moment, del seu entorn més proper, amb la seva manera de veure i entendre el món, aprenent a prendre acords i a dialogar, aprenent, en definitiva, a formar-ne part, mentre l’adult també aprèn de l’infant. M’adono llavors de la riquesa i el tresor que s’amaga darrera d’aquestes pràctiques, al meu entendre bones pràctiques, que avancen cap a un repte que tenim pendent: la inclusió real de la infància en la societat.

Comentaris