Pot el municipalisme contribuir a erosionar el sistema patriarcal capitalista?

S’acosten les eleccions municipals a Catalunya i és un bon moment per preguntar-se dues qüestions en relació amb les nostres apostes polítiques. La primera és veure si, des de les candidatures rupturistes, estem assumint el repte d’incorporar de manera efectiva i transversal el gènere en els nostres plantejaments polítics. I la segona és si aquests plantejaments van més enllà de la reforma i contribueixen, o poden contribuir, a erosionar el sistema patriarcal capitalista. En aquest sentit, és imprescindible fer una aproximació a la realitat que comprengui el patriarcat i el capitalisme com a sistemes indestriables i interdependents. Així, l’expressió patriarcat capitalista, d’acord amb Z. Eisenstein (1980) designa “la relació dialèctica, que es reforça mútuament, entre l’estructura de classes capitalista i l’estructuració sexual jerarquitzada”.i

Georgina Monge a EspaiFàbrica (18/05)
 
Pel que fa a la primera qüestió, és important que les nostres candidatures garanteixin que les necessitats diferencials d’homes i dones, derivades de la posició de desigualtat estructural de les dones, es consideren per igual. És a dir, que les nostres propostes, ni directament ni indirecta, tinguin cap impacte diferencial o desigual entre homes i dones. És important (i urgent) que incorporem el gènere, de manera transversal, a tots els processos, àmbits i fases de les polítiques públiques que promoguem.I aquesta transversalitat de gènere no es pot entendre com una estratègia puntual, sinó que l’hem d’incorporar de manera permanent. Només així estarem orientant-nos veritablement a corregir les desigualtats de gènere i a fomentar un canvi social real.
 
La transversalitat de gènere implica tenir en compte la realitat diferencial d’homes i d’homes tant en el disseny com en la implementació i seguiment de les polítiques públiques, en tots els àmbits, per garantir que les actuacions que promoguem donin resposta a aquesta realitat. Cal pensar el territori, l’espai públic, els equipaments, la seguretat, l’educació, l’habitatge, l’esport, la cultura, les polítiques socials, etc. incorporant-hi de manera sistemàtica la perspectiva de gènere.
 
Aquest és un repte imprescindible per a qualsevol candidatura de base que es plantegi subvertir l’ordre patriarcal capitalista. Tot i així, aquesta seria una condició necessària però no suficient per garantir canvis profunds. De fet, si aquests canvis només se centren en una institucionalització de noves reivindicacions per la igualtat de gènere, i no van més enllà, poden acabar generant l’efecte contrari, és a dir, poden esdevenir pedaços que, lluny d’esquerdar el sistema patriarcal capitalista, siguin canvis que permetin al sistema adaptar-se i evolucionar en el temps.
 
Hi ha diverses qüestions que s’haurien de considerar per poder analitzar les possibilitats del municipalisme com a eina per erosionar el patriarcat capitalista.
 
Des d’una perspectiva marxista i feminista, no podem entendre les institucions com a finalitats en si mateixes, sinó com a instruments per al canvi social. Aquestes eines, actualment, estan al servei dels interessos del capitalisme patriarcal i juguen el paper de manteniment de l’opressió i la subordinació de les dones dins del capitalisme. Es podrien posar diversos exemples de com les polítiques públiques promogudes per les institucions no tenen per objectiu alterar sinó reforçar el patriarcat capitalista. Per exemple, totes les polítiques de conciliació s’orienten a fer compatibles treballs productius i reproductius. De facto, però, només serveixen perquè les dones puguin organitzar-se individualment per no desatendre a la llar les responsabilitats que el patriarcat els imposa. En cap cas s’orienten a modificar l’estructura de treball capitalista a través, per exemple, d'una reducció de jornada sense reducció salarial. En aquest sentit, la major part de les polítiques públiques en matèria de mercat laboral només han tingut per efecte que les dones hagin de fer una doble jornada (a casa i al mercat laboral) o triple jornada (si, a més a més, hi sumem el treball associatiu o militància), a canvi de cobrar un 20 % menys que els homes per una mateixa tasca i de fer feines menys visibles i valorades socialment.
 
Per tant, cal capgirar el caràcter opressiu i de manteniment de l'statu quo de les institucions, que només beneficia el capitalisme patriarcal, per posar-lo al servei de les persones. S’ha de posar al centre els interessos de les persones i desplaçar els interessos del capital. Només així estarem operant sobre el patriarcat capitalista. Així, doncs, les institucions són un terreny d’explotació, però poden esdevenir també un terreny de lluita.
 
En aquest sentit, les institucions públiques tenen el repte i el deure d’acabar amb totes les desigualtats. El municipi és bàsic, perquè és l’ens més proper a la ciutadania i, per tant, un dels que millor pot detectar com es manifesten aquestes desigualtats. Per tant, el municipalisme pot ser una bona eina per potenciar una millor situació i qualitat de vida de les dones, ja que les decisions que es prenen a escala local afecten, i molt, la nostra vida quotidiana. I la vida quotidiana està tenyida de gènere.
 
Fins ara, el rol de les institucions s’ha centrat primordialment en allò públic, oblidant els interessos de l’àmbit privat. La mateixa definició del que és públic i el que és privat se sustenta en la columna vertebral del patriarcat capitalista, que és la divisió sexual del treball, que atorga als homes l’espai públic i de presa de decisions i a les dones, l’espai privat de la llar. I, com diu Amaia Pérez Orozco, les llars són institucions econòmiques fonamentals, actualment molt desiguals. A la vegada, les relacions de gènere determinen que els homes s’ocupin en major proporció dels treballs productius i remunerats del mercat laboral, i les dones, de les tasques reproductives i del treball domèstic i de cures. I, en el nostre context social, no es dóna una mera divisió de tasques entre homes i dones, sinó una jerarquització i una valoració desigual entre les tasques que fan uns i les altres. Es visibilitza així com capitalisme i patriarcat són estructures interrelacionades a través de la divisió sexual del treball.
 
D’acord amb Mariarosa Dalla Costa (1975), aquestes tasques domèstiques i de cura que duen a terme les dones pràcticament en solitari s’han d’entendre com a serveis socials: “Aquests són serveis socials, en tant que serveixen a la reproducció de les forces de treball. El capital, precisament en instaurar la seva estructura familiar, ha «alliberat» l’home d’aquestes funcions, de manera que quedi completament «lliure»per a l’explotació directa [del capital]; queda lliure per «guanyar»prou perquè una dona el reprodueixi com a força de treball”.ii
 
Un altre factor a tenir en compte des del municipalisme és queel capitalisme patriarcal és un destructor de la comunitat, que no permet cap comunitat que no sigui la família mononuclear. Tal i com diu Dalla Costa (1975), el capitalisme crea la família moderna, i els rols de gènere associats, destruint els tipus de grups familiars o comunitats que hi havia prèviament: “El capital va establir la família com a família nuclear i hi va subordinar la dona a l’home, en tant que persona que, com que no participa directament en la producció social, no es presenta independent en el mercat de treball. A mesura que això talla totes les seves possibilitats de creativitat i desenvolupament de la seva activitat laboral, talla també l’expressió de la seva autonomia sexual, psicològica i emocional”.iii
 
D’aquesta manera, la família esdevé el suport bàsic de l’organització capitalista del treball. I no és que des de postulats feministes socialistes defensem l’abolició de la família, sinó (com exposa Juliet Mitchell) la diversificació de les relacions socialment acceptades que, de manera rígida i violenta, estan compreses en la idea de família del patriarcat capitalista. I també defensem estendre els llaços comunitaris i enfortir-los més enllà de la família. Per tant,el municipalisme ha d’esdevenir una eina que faciliti teixir xarxes locals que permetin construir una comunitat que vagi més enllà de l’única comunitat permesa dins el capitalisme patriarcal, que és la família mononuclear.
 
En aquest sentit, el municipalisme, per ser subversiu, ha de buscar desdibuixar aquesta frontera entre allò públic i allò privat, i facilitar una redistribució de tots els treballs(els laborals remunerats i els domèstics i de cura), a través, per exemple, de la col·lectivització i la socialització de bona part dels treballs que fan les dones. No podem entendre família i economia com a sistemes separats, sinó que són dos sistemes dependents i entrellaçats per la divisió sexual del treball. Com diu Einsenstein (1980), “aquesta relació recíproca entre família i societat, producció i reproducció determina la vida de les dones”.iv
 
I, de nou, aquestes reivindicacions sempre s’han d’acompanyar d’una crítica del sistema capitalista patriarcal. Per tant, cal demanar, per exemple, menjadors col·lectius en el veïnat, però sempre integrant aquesta reivindicació en una lluita contra l’organització capitalista del treball, perquè, si no hi ha una redistribució del treball i una disminució del tremps de treball, mai podrem gaudir col·lectivament d’aquests serveis. De la mateixa manera que volem més escoles bressol públiques i de qualitat, però també volem temps per estar amb les nostres filles.
 
A més a més, com s’ha dit, l’objectiu principal ha de ser acabar amb les desigualtats socials. Però això no es pot fer només a través de lleis. Cal també cercar i emprar noves maneres de fer política. La masculinitat hegemònica es defineix per un rol de gènere marcat per la competitivitat, l’agressivitat i l’individualisme. Aquests han estat atributs molt valorats en els partits polítics tradicionals. I això s’ha acompanyat del fet que el poder hagi estat, fins ara, monopoli dels homes. Les polítiques públiques, també les d'àmbit municipal, han estat construïdes per homes i orientades a millorar la qualitat de vida dels homes. I, com sabem, aquests homes, no només han representat els seus interessos de gènere, sinó també de classe. En aquest sentit, el govern local és una oportunitat per a una participació política real, precisament per la seva proximitat, que pot propiciar una devolució del poder a la comunitat. I, en aquesta redistribució del poder, les dones han de poder esdevenir subjectes actius de la política. Les preses de decisions polítiques han de ser col·lectives, perquè els seus efectes són col·lectius.
 
Necessitem un municipalisme de base i feminista, que trenqui amb la lògica de poder actual, i aquest municipalisme s’ha d’acompanyar necessàriament d’una mobilització i d’un esforç de construcció col·lectiva de nous espais (tant des del punt de vista de pràctiques com d’imaginaris col·lectius), que es basin en la igualtat i la llibertat (recordant, com deia Marx, que la llibertat comença allà on acaba la necessitat).
 
Per tot el que s’ha exposat fins ara, es pot afirmar que, si volem construir un municipalisme que superi les meres reformes i la institucionalització de reivindicacions concretes de gènere i que incideixi en l’arrel de l’opressió de gènere, que és el patriarcat capitalista, cal incorporar el gènere de manera transversal en totes les nostres propostes, però, a més a més, cal trencar amb la barrera infranquejable que marca el sistema entre allò públic i allò privat, entre allò productiu i allò reproductiu. I cal entendre que les polítiques públiques s’han d’orientar a les necessitats de moltes, i no als beneficis de pocs. Cal expandir les xarxes comunitàries més enllà de la família en la vida quotidiana de les persones. I cal apostar per formes de redistribució del poder que acabin amb el monopoli masculí dels espais de presa de decisions. Un municipalisme rupturista serà aquell que se centri a desplaçar els interessos del capital, del benefici i de l’acumulació pels interessos de la vida, de les persones i del seu benestar.
 
i EISEINSTEIN, ZILLAH, “Hacia el desarrollo de una teoría del patriarcado capitalista y el feminismo socialista”, a Patriarcado capitalista y feminismo socialista. Mèxic: Siglo XXI Ed., 1980, pàg. 15.
ii DALLA COSTA, MARIAROSA, “Las mujeres y la subversión de la comunidad”, a Dalla i James, El poder de la mujer y la subversión de la comunidad. Madrid: Siglo XXI, 1975, pàg. 40.
iii DALLA COSTA, MARIAROSA(1975), op. cit.,pàg. 36.
iv EISEINSTEIN, ZILLAH(1980), op. cit.,pàg. 26.

Comentaris