Innovar desobeint

Traducció d’“Innovar desobedeciendo” de Ruben Martínez a Nativa.cat
Innovar desobeint. No puc deixar d’imaginar el content que estaria l’economista austríac Schumpeter si aixequés el cap i llegís això. Pot sonar delirant, però creieu-me que penso en el seu gest sorneguer mentre crida: “Exacte, fa gairebé un segle ja vaig dir que l’emprenedor introdueix novetats disruptives en el mercat per innovar!” O coses que sentim cada dia però que també són de collita schumpeteriana : “Veig que per fi has entès la teoria dels cicles econòmics; només es surt d’una crisi amb una mentalitat empresarial innovadora!”. Arribats a aquest punt en què Schumpeter es posaria una mica pesat, caldria matisar. Doncs en dir “innovar desobeint” no em refereixo a infringir les normes de planificació o saltar-se els manuals que asseguren contenir la fórmula del mannà empresarial.

En dir desobeir, estimat Shumpeter, em refereixo a desobediència civil, a accions no violentes que s’enfronten a la llei. En dir “innovar desobeint” em refereixo a provocar o conduir innovacions socials i polítiques a través d’estratègies que desobeeixen o s’enfronten a les normes d’un sistema econòmic i polític incapaç de repensar-se. Un cop dit això, costa imaginar la cara que posaria Schumpeter.
En dir desobeir, estimat Shumpeter, em refereixo a desobediència civil, a accions no violentes que s’enfronten a la llei.
Però insinuar que a la desobediència civil hi ha un camí per a la innovació social no és del tot innovador, ni tan sols novetat. Tenim múltiples exemples històrics de processos de desobediència civil que han servit per conquerir drets socials, per reescriure lleis que eren excloents i per reformular pactes socials. Deia Hannah Arendt en el seu llibre “La crisi de la república” (1972) que la desobediència civil sorgeix quan un significatiu nombre de ciutadans i ciutadanes ha arribat a convèncer-se que, o bé ja no funcionen els canals normals de canvi i que les seves queixes no seràn escoltades, o bé perquè el Govern persisteix en actuacions la legalitat i constitucionalitat de les quals queden obertes a greus dubtes.
Al seu torn, afegia Arendt, que “no ens manifestem contra el procés judicial sinó contra el simple fet que els actes delictius no tenen normalment conseqüència legal, no són seguits de processos judicials”. Per descomptat Arendt no coneixia processos com #15Mparato o com el #25S però ben segur hagués escrit el mateix d’haver estat així. Però, és això el que s’entén per innovació social? Són aquests processos políticament disruptius que expressen un malestar social els que es creu que innovaran socialment?. Em temo que no. Em temo que els organismes públics entenen per innovació social processos que simplement prometen canvis perquè tot segueixi igual. Processos que, a poc a poc-ens asseguren-acabaran per transformar les coses. Permeteu que ho expliqui amb més detall.
Per descomptat, en els temps que vivim, les demandes col·lectives expressades amb major vivesa, en absolut esperem que siguin assistides pel mercat hegemònic.
Paral·lelament a la persistent insistència sobre la figura de l’emprenedor com a agent econòmic que innova i empeny nous cicle de bonança econòmica, han anat apareixent altres veus que parlen d’un altre tipus d’innovació de marcat caràcter social. Aquesta “altra” manera d’emprendre i aquestes “altres” maneres d’innovar es basen en una cosa òbvia: les demandes socials no sempre són mercantils i els desitjos de transformar les nostres formes de vida no es limiten a consumir nous productes o serveis. Per descomptat, en els temps que vivim, les demandes col·lectives expressades amb major vivesa, en absolut esperem que siguin assistides pel mercat hegemònic. És aquí, en la capacitat de resposta a un altre tipus de demandes socials on diferents organismes públics, privats i ciutadans parlen d’innovació social.
La concepció més establerta sobre la innovació social fa referència a processos socials i pràctiques cooperatives amb marcat caràcter de servei públic que milloren o fan més eficients anteriors solucions a problemes o demandes socials. D’aquesta manera ho expressa l’Open Book of Social Innovation manual que ha tingut un notable impacte en alguns programes públics d’organismes com el Govern britànic o la Unió Europea. Entre altres, s’assenyalen exemples d’innovació social com microcrèdits i cooperatives de consum, moviment per al comerç just, grups línia d’autoajuda per problemes de salut, xarxes socials de veïns que ajuden a persones grans que viuen soles, etc. Però A què ve aquest interès sobtat per la innovació social per part d’organismes públics? Per què la cooperació social, els microcrèdits, els bancs de temps, etc. prenen ara un lloc destacat?. És aquí on es parla de transformar poc a poc el sistema, d’anar introduint “altres formes de funcionar” però, això sí, sempre sota el mateix sòl institucional. Vegem alguns exemples.
Però A què ve aquest interès sobtat per la innovació social per part d’organismes públics? Per què la cooperació social, els microcrèdits, els bancs de temps, etc. prenen ara un lloc destacat?
El 2010, el primer ministre britànic David Cameron va engegar l’anomenada Big Society, programa de foment de la innovació social. Sota la Big Society, s’entén que els processos de cooperació social i ajuda mútua han de resoldre els desajustos del públic-estatal. Al contrari del que pensava Margaret Thatcher, resulta que ara la societat no només existeix sinó que és molt gran. Curiosament quan el sistema es desfà, es convoca al potencial innovador de la ciutadania per aconseguiu corregir el disbarat amb el seu treball voluntari. Paral·lelament, la Unió Europea ha posat en marxa el programa Innovation Union, on es destaca el foment de la innovació social com una de les mesures prioritàries que ajudaran a afrontar les restriccions en els pressupostos públics i millorar la competitivitat de l’economia europea. ¿Millorar la competitivitat? ¿Afrontar les restriccions en els pressupostos públics? ¿Justificar la retirada dels serveis d’assistència pública en nom de “la gran societat”? Per això serveix la innovació social?. És evident que no, però així, no sense certa dissimulació, intenten expressar aquests grans programes públics que apel·len al potència innovador de la societat.
La innovació social que avui pren la veu no tracta d’arreglar amb pegats el terra, sinó de reconstruir el nostre subsòl.
Afortunadament, les reivindicacions i els processos socials entenen una altra cosa per innovació social. Avui veiem clarament que, si bé es pot estar amb l’Estat de dret i amb els principis de justícia que presumptament l’omplen això no és sinònim de mantenir-se al marge de la impunitat amb la qual s’actua davant l’estat de coses actual: crisi sense responsables però amb deute ciutadana, crisi sense culpables però amb dissolució de drets conquerits, crisi política sense canvis en el model. És aquí, on la capacitat cooperativa i inventiva, la potència social per imaginar i implementar processos d’innovació social es posa en marxa. Les demandes socials són clares i la ineficàcia per respondre per part de l’estat i del mercat també. La innovació social que avui pren la veu no tracta d’arreglar amb pegats el terra, sinó de reconstruir el nostre subsòl. I si per això cal desobeir, no serà aquesta una línia vermella.
Si voleu fer comentaris, feu-ho, en l’idioma que vulgueu, es clar, a l’original.

Comentaris