De direccions i plantilles

El nou model de direcció imposat pel departament xoca amb el que diu la recerca sobre els centres educatius més innovadors, aquells que prioritzen el desenvolupament personal i social i el benestar de tots els seus estadants. Centres amb un lideratge compartit, democràtic i reconegut; amb equips docents sòlids i estables; que senten el suport que els dóna tant la seva comunitat de referència com l’Administració; que generen un ambient de confiança i responsabilitat en el seu interior; on la comunicació entre els seus membres és fluida i intensa; que comparteixen una cultura ritual i un sentiment de pertinença ben viu; centres en què el debat, la reflexió, la crítica i l’avaluació interna formen part intrínseca del seu tarannà. 


Editorial de Perspectiva Escolar 370 (juliol/agost 2013)

El bon administrador sap destriar allò que és imprescindible del que és simplement important. Igualment, sap fer ús dels temps, no pas per aprofitar el defalliment dels administrats, sinó per posar-se al seu servei i encomanar-los, quan cal, l’energia i la il·lusió que els manca. Més encara, els canvis estratègics només acaben tenint acceptació si es fan en un clima de confiança, sense imposicions ni dictats suposadament avalats per evidències empíriques...

Les obsessions solen ésser males conselleres i aquesta és la sensació que ens genera el projecte de decret de plantilles i provisió de llocs docents. Obsessions que fa temps que esperona una coneguda associació de directius de l’ensenyament públic, o la Junta central de directors, convertits per voluntat del Departament en els únics i genuïns representants de la comunitat educativa, menystenint tots els sectors i interessos presents en el Consell Escolar de Catalunya.

No hauria estat més lògic que abans de plantejar el sistema de provisió es definís l’estructura de les plantilles, tant de les escoles com dels instituts? De les facultats en sortiran mestres d’Educació Infantil i Primària, sense més atributs. Aquesta és l’opció que va prendre la Llei Orgànica d’Educació (2006), que va voler privilegiar l’ofici, les competències professionals, per damunt de les especialitzacions, dels perfils específics i d’altres funcions.

A hores d’ara no sabem com quedarà reflectida aquesta opció en les plantilles teòriques de les escoles, ni en les convocatòries d’oposicions a venir. Per altra banda, des del mateix Departament sembla que es vulgui evitar l’excessiva fragmentació del currículum d’ESO promovent en cert agrupament de les matèries d’un mateix àmbit per fer més cohesionats els equips docents: tindrà traducció aquesta voluntat en les plantilles dels instituts –i en les oposicions mateix– o un cop més serà el batxillerat (i la seva necessària especialització) el que marcarà la pauta a seguir?

Però més enllà de les plantilles, i de la seva provisió i accés, el que hi ha a la base d’aquest decret és un salt injustificable cap a un model de direcció dels centres escolars públics més que discutible i, a parer nostre, renyit amb un servei públic d’una societat que vol posar a un mateix nivell l’eficàcia (el compliment del que promet) i la justícia (la correcció, en la mesura del possible, de les desigualtats de partida), i que vol exemplificar en si mateix un patró de vida en comú democràtic i participatiu. Un model que posa l’accent en un determinat tipus de lideratge: no pas el democràtic, en terminologia ja clàssica, sinó l’autoritari; no pas el sensible i acollidor, sinó el que busca la distància i el control, aquell que permet fer favors i generar dependències. 

Un lideratge primordialment gerencial, centrat en la política de personal i orientat als resultats, més disposat a seguir els requeriments de l’Administració que les necessitats de la seva pròpia comunitat o el projecte educatiu del seu centre; un lideratge que deixa en un segon terme tant la pedagogia com els propòsit morals. Un lideratge, en fi, basat més en unes suposades capacitats innates, o en els desitjos expressats pels candidats, que no pas en el prestigi professional, l’experiència contrastada o el bagatge de coneixement pràctic.

Un model que xoca amb el que diu la recerca sobre els centres educatius més innovadors, aquells que prioritzen el desenvolupament personal i social i el benestar de tots els seus estadants. Són centres amb un lideratge compartit, democràtic i reconegut; amb equips docents sòlids i estables; que senten el suport que els dóna tant la seva comunitat de referència com l’Administració; que generen un ambient de confiança i responsabilitat en el seu interior; on la comunicació entre els seus membres és fluida i intensa; que comparteixen una cultura ritual i un sentiment de pertinença ben viu; centres en què el debat, la reflexió, la crítica i l’avaluació interna formen part intrínseca del seu tarannà. Més enllà d’aquesta discrepància de fons, malgrat tot, hi ha alguns elements d’acord possibles encara.

Compartim la necessitat d’una bona formació prèvia i, encara més, d’un bon  desenvolupament professional dels directors i directores en exercici: una formació que parteixi de la seva pràctica i que s’alimenti de l’experiència de cadascun d’ells. Com també compartim la necessitat de promoure una avaluació rigorosa i rica dels centres educatius i dels seus professionals, de la qual es puguin derivar conseqüències per a la millora personal i col·lectiva. O la necessitat de retre comptes, de justificar la feina feta, no només davant de l’Administració, sinó molt especialment als usuaris, als infants i joves, a les famílies i als pobles i ciutats a qui serveixen.


Editorial de Perspectiva Escolar 370 (juliol/agost 2013)

Comentaris