Evolució de l’agricultura a la plana vallesana

L'enginyer agrícola i membre del Grup de Consum 'Remenant les cireres' Roc Roc Mas (a la Dracera) ens brinda aquesta radiografia i petit anàlisi sobre la realitat agroalimentaria del nostre entorn, i marca algunes línies de treball per capgirar-la.

En 20 anys, el nombre d’explotacions agràries s’ha reduït a una tercera part i hi ha menys mercats de proximitat. Les Grans Cadenes de Distribució (GCD) augmenten molt la quota de mercat. Però encara hi ha esperança.
Les dades del cens agrari dels últims vint anys (1989-2009) evidencien la pèrdua de dues terceres parts de les explotacions agrícoles al Vallès. Si la comarca tenia 3.800 explotacions l’any 1989, ens vam plantar al 2009 amb 1.200. Tanmateix, ressalta que la Superfície Agrària Útil (SAU) gairebé no ha disminuït. Això ho pot explicar la dràstica disminució de l’activitat hortícola, de 1.434 a 249 explotacions (una sisena part menys d’explotacions i una tercera part menys de superfície en 20 anys). Menys explotacions i cada una més grans. Així, en 20 anys s’ha reduït a la meitat el nombre d’agricultors a compte propi (de 100.000 a 50.000, aproximadament) i s’han doblat el nombre de societats (de 1.500 a 3.000, aproximadament).

Alguns motius que poden explicar aquestes dades –per a alguns alarmants– són la disminució de mercats de proximitat on els pagesos fan venda directa, l’actitud dels consumidors que prioritzen preu i qualitat visual enfront la confiança i la qualitat gustativa, com també la dificultat d’accés a la terra (sembla que la creació de bancs de terres és un tema tabú per part de les administracions).

Situació del sector hortofructícola convencional i ecològic

L’hortofructicultura al Vallès ha estat tradicionalment un sector de venda directa. Pagesia que té màxima varietat per abastir el mercat local (bàsicament verdura i algun fruiter per complementar a la parada). Considerant també producte de proximitat el que ve del Baix Llobregat o el Maresme, podem veure’n algunes diferències. En aquestes comarques poden avançar i retardar les collites respecte al Vallès gràcies a la diferent climatologia. A més, en aquestes zones hi ha molta més activitat hortofructícola junta i això fa augmentar la presència d’activitats associades (reparació i subministrament de maquinària, presència de tot tipus d’insums i serveis, gestories centrades en l’activitat agrícola...).

Malgrat tot, és remarcable l’increment a la comarca de la producció ecològica, que actualment disposa de 26 explotacions al Vallès Oriental i 4 al Vallès Occidental, segons el CCPAE. I també cal ressaltar l’interès creixent per recuperar varietats tradicionals que fa pocs anys estaven gairebé en l’oblit.

La distribució i venda de fruita i verdura, eix del problema i de la solució

El model de distribució i venda de la fruita i verdura representa avui un dels principals condicionants de l’activitat agrícola. Un model que de la dècada dels vuitanta cap aquí ha canviat totalment. Les grans cadenes de distribució i les grans superfícies comercials controlen avui la major part del mercat alimentari, amb una creixent capacitat de condicionar-ne els preus i la qualitat, i per tant el model productiu.

No hem trobat dades vallesanes, però sí globals. Segons l’Observatori de l’Alimentació,* les Grans Cadenes de Distribució (GCD, hipermercats, supermercats i autoserveis) han anat augmentant el volum de venda de compres d’aliments i l’any 2003 es situaven al 82% de tot el producte alimentari venut a Espanya. La resta del pastís se’l repartien “altres formats” (botigues, mercats,venda directa...). A banda de les GCD, també hi ha mercats majoristes (MercaVallès i Mercabarna), on es poden trobar tot tipus de productes tot l’any –i de tot arreu– i on moltes botigues i parades del mercat van a comprar-hi el gènere. No és casual que en el mateix període hagin desaparegut 70.000 botigues tradicionals (de 95.000 a 25.000, segons el MAPA).*

Un altre element a tenir en compte quan analitzem el paper de les grans cadenes de distribució és el preu. Segons la UC, les GCD i els majoristes augmenten molt el preu al consumidor, una mitjana del 500%. Per exemple, la diferència de preu de les taronges arriba al 1.083% en l’IPOD de gener 2013** (que significa pagar 11,83 vegades el valor de les taronges en origen).

Els pagesos de proximitat –els que cuiden el nostre entorn–, per contra, els trobarem als anomenats circuits curts de comercialització: agrobotigues, algunes botigues de barri i parades de pagesos als mercats municipals, setmanals o mensuals, grups de consum organitzats (vegeu el model dels Grups de Consum a Sabadell), venda directa o per internet. Darrerament han proliferat nombro ses iniciatives en aquest sentit i les noves tecnologies permeten acostar els productors als consumidors. Mecanismes que al seu torn abarateixen el preu del producte final ecològic i/o de proximitat al consumidor, fent-lo així encara més competitiu.

Canvis i tendències

Queda clar que aquesta tendència no és només vallesana, sinó que és completament generalitzada. El neoliberalisme deixa oberta la porta al fet que el mercat es reguli. Aquest pot ser un motiu pel qual el volum de les explotacions ha augmentat, la industrialització de l’agricultura no para de créixer i disminueix el comerç de proximitat en pro de les GCD. És ben bé que qui regula el mercat actualment és qui hi té més pes i interessos. I, tot i que el sector ecològic i de proximitat creix, les GCD continuen tenint la paella de la distribució pel mànec, abaixen preus als agricultors i tenen guanys milionaris cada any (el 55% del producte venut continua en mans de 5 empreses; sumant-hi les dues centrals de compres més grans, el 75%!)

Si bé és veritat que hem de continuar exigint reformes legislatives que defensin els espais agraris, és bo veure que cada vegada hi ha més persones que valoren el producte de proximitat i ecològic, així com alguns joves emprenedors que es llencen a cultivar. El canvi de la tendència sembla que ha començat per aquí.

Cal que l’administració es posi al servei del conjunt de de la ciutadania i faciliti l’accés al camp. Cal treure del mig intermediaris que paguen poc al pagès i cobren molt al consumidor. Cal que les externalitats (cost ambiental i social que genera el model agroalimentari actual) les paguin les empreses que les causen i que no ho haguem de pagar entre tots. Cal que es penalitzi els que contaminen i no els que no ho fan. Cal que ens mentalitzem i ens hi impliquem tots. Molts consumidors ja ho fem. Un possible canvi d’aquest model s’està situant en el mapa, però també cal que qui dicta les regles del joc ho posi fàcil. Tanmateix, persistirem.

Roc Mas (Remenant les Cireres)
Article publicat prèviament a 'la magrana', la revista de les cooperatives de consum de Sabadell 

Comentaris