El deute com a excusa


Contràriament al que sostenen les teories neoliberals, les polítiques de reducció del dèficit públic de la UE i del govern espanyol posen de relleu en primer terme, que els estats no són estructures “buides”, al contrari: les institucions tenen un paper decisiu en el desplegament dels projectes polítics. I ens trobem davant un projecte, tramat a nivell europeu, estatal i nacional, que persegueix la desregulació laboral i la desprotecció social on la contenció del deute és una excusa, sobretot per al cas espanyol on la significació del deute en relació al PIB es troba per sota de la mitja europea.
refractari



Política perifèrica

Després del “crèdit amb condiciones avantatjoses” i de la cimera de la Unió Europea del juny, el govern espanyol va presentar a principis d’agost “El Pla pressupostari per al 2013-14” amb l’objectiu d’afrontar les previsions de constricció del PIB d’un 1,4% per al 2012 i per al 2013 i seguir alhora, donant resposta a les condicions establertes per la Unió Europea; condicions que, d’acord a la desviació observada al 2011, suposaran un ajustament d’un 5% del PIB per al 2012 i d’un 7% per a l’any vinent.

Des del punt de vista de la despesa, es redueix un 7% la retribució dels treballadors públics i se’ls hi eliminen drets i condicions laborals[1] i es congela la convocatòria de places. Per als treballadors del sector privat, s’aposta per la desassalarització, reduint-se les subvencions a la contractació i fomentant l’emprenedoria[2].

Les persones en situació d’atur també es veuran afectades pel Pla, veient reduïda la seva prestació i l’aportació de l’estat a la seva cotització a la seguretat social. Els criteris per a ser perceptor de la Renda Activa[3] també s’enduriran.

Però no només això. El Pla també restringeix els criteris de valoració de la Llei de la dependència i limita el seu desplegament a aquelles persones que es troben en un major grau de dependència. Si el disseny de la llei ja es preveia que reforçaria el rol de la cuidadora no professionalitzada (el suport es realitzava via transferència monetària i no via servei) i no generaria un desenvolupament econòmic a l’àmbit de la cura; ara, el Pla augmenta la participació econòmica de la persona beneficiaria (repagament), a la vegada que precaritza les condicions de la persona cuidadora[4]. Model familiarista en estat pur.

Finalment, encara en l’àmbit de la reducció de la despesa, se suprimeix també l’ajuda dels Plans Estatals d’Habitatge i es reduirà en un 30% l’import de l’ajuda de la Renda Bàsica d’Emancipació per a joves.

Des del punt de vista dels ingressos, la mesura més significativa és l’augment de l’IVA. Ho és en primer terme per les característiques del propi tribut, ja que en ser un impost directe té un impacte regressiu -requereix d’un major esforç a aquells que posseeixen menys recursos- i perquè el seu augment es trasllada directament al preu final; però ho és sobretot, perquè explica el 62,3% de l’“augment” d’ingressos (22.104M€ per al període 2012-14), representant gairebé tres vegades més que l’impost de societats, que s’estima representi entorn el 23,7%.

D’altra banda, també es preveu augmentar els ingressos via l’obtenció d’“extres” com la liberalització del transport ferroviari i l’escissió de RENFE-operadora en quatre societats, tot i que sol apunta la reducció de la despesa que en significarà la seva liberalització (75M€).

El que no posa de relleu el Pla són els efectes col·laterals d’aquesta modificació tributària.

D’una banda, la retallada del salari dels treballadors públics tindrà un efecte negatiu sobre la recaptació de l’IRPF, que es reduirà 985M€, moderant l’eficiència recaptadora de les mesures. De l’altra, la pujada de l’IVA significarà un augment de l’IPC entre un 2,6 i un 3%. Un augment que haurà de ser corregit, si el president de l’Estat vol ser fidel a
alguna deles seves paraules (“No tinc intenció de baixar les pensions l’any vinent. Seria la darrera partida pressupostària que jo tocaria”), per no implicar un descens del poder adquisitiu dels pensionistes i que suposarà per a les previsions més optimistes, un cost de 3.300M€ a la Seguretat Social; una despesa rècord que contribuirà a que tanqui l’any amb –encara més- nombres vermells.

Política de centre

Mentre el Govern de l’Estat aprofundeix en els “ajustos”, el Banc Central Europeu (BCE) apunta en el seu darrer butlletí mensual que allò que cal als països amb altes taxes d’atur (Irlanda, Grècia, Estat Espanyol, Xipre i Portugal) és “relaxar la legislació de protecció per desocupació, deslligar salaris d’inflació, baixar els salaris mínims i permetre la negociació salarial a nivell d’empresa”, en primer terme; i  dur a terme ajustaments que permetin “augments permanents en la productivitat del treball, mitjançant la privatització, innovacions en els processos i en el desenvolupament de nous productes, les mesures per reforçar les capacitats de la força laboral, i les iniciatives per crear un entorn empresarial més favorable”; característiques que reconeixia que requeriran d’”una política valenta i audaç” perquè comportaran l’eliminació de privilegis de professions protegidesmitjançant la reducció de les barreres per a l’entrada de noves companyies i, en general per la reducció de la burocràcia”.

L’aposta del Banc dels europeus (juas, juas) és de recepta clàssica: aprofundir en la Reforma Laboral impulsada pel Partit Popular, l’únic efecte constatable de la qual ha estat l’augment en un 49% el nombre dels ERE respecte l’any anterior, situant-los a una mitjana de 82 diaris (!); constrènyer encara més la capacitat adquisitiva i la demanada agregada interna dels PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Spain + Xipre); dificultar l’oposició de la classe treballadora a través de la negociació individualitzada de les condicions de treball; i fomentar la privatització sota el dogma que el canvi de la naturalesa dels recursos genera per se innovació.

Centre i perifèria: la consolidació del poder de classe

El BCE i les mesures promulgades pel govern espanyol sostenen en definitiva, que el treball té un preu per sota del qual es prefereix estar aturat. Sota aquesta perspectiva, les altes taxes d’atur a les que fa referència el BCE posarien de relleu que el preu mínim del treball, parcialment sufragat per l’estat del benestar, és massa alt i per tant, el que cal es reduir-lo rebaixant la participació de l’Estat. La recepta ortodoxa es complementa amb la reducció d’impostos (que el CONTEXT han impedit que apliqués el Partit Popular). Ambdós factors, generaran automàticament una reactivació de l’economia que farà créixer a mitjà termini els ingressos.

Ideologies apart, els efectes que tenen les mesures d’austeritat en la reactivació econòmica són incertes. De fet, el propi Fons Monetari Internacional apunta que l’abandonament dels estímuls fiscals en les economies en que el PIB creix negativament, poden allargar la recessió sense reduir en dèficit públic. I és que la reducció de la despesa pública té importants efectes sobre el consum, sobre la manca de confiança dels mercats (sic) i sobre l’augment del deute sobirà. Però no sols: les polítiques d’austeritat no resulten eficients si no s’obté un mínim recolzament social (!!)[5].

Contràriament al que sostenen les teories neoliberals, les polítiques de reducció del dèficit públic de la UE i del govern espanyol posen de relleu en primer terme, que els estats no són estructures “buides”, al contrari: les institucions tenen un paper decisiu en el desplegament dels projectes polítics. I ens trobem davant un projecte, tramat a nivell europeu, estatal i nacional, que persegueix la desregulació laboral i la desprotecció social on la contenció del deute és una excusa, sobretot per al cas espanyol on la significació del deute en relació al PIB es troba per sota de la mitja europea.

Percentatge de deute sobre el PIB
Percentatge del deute sobre el PIB
Font: EUROSTAT
Més enllà de la pressió que els bancs alemanys exerceixen a Alemanya i la UE per a recuperar les rendibilitats de les inversions que van realitzar principi de segle en forma de préstecs a bancs espanyols, irlandesos i al govern grec per finançar el desenvolupament del sector immobiliari -de gran plusvàlua-, les mesures del deute amaguen una reconfiguració del capitalisme europeu.

Les institucions europees i els governs estatals, estan aprofundint una Unió amb amplies diferències socials i laborals en el seu interior, dotant al capitalisme continental de territoris en els que la producció intensiva de mà d’obra (industrialització a l’est i terciarització al sud) es dugui a terme en “condicions avantatjoses” -ara sí- o, fins i tot en l’economia summergida[6].

En aquest context, el rol del deute és que aquest territoris acceptin l’acumulació per despossessió de la perifèria al centre i de baix a dalt i que es garanteixi la viabilitat d’Europa i òbviament de les seves elits. Un model que en definitiva, consolidar el seu poder de classe.

[1] Es suprimeix dies de lliure disposició i vacances, s’augmenten hores laborables, s’instauren mesures de moderació salarial i redueix de crèdits i permisos sindicals.
[2] Aplica mesures destinades a disminuir els treballadors per compte aliè, eliminant bonificacions per a la contractació (exceptuant persones amb discapacitat) a la vegada que recolza la iniciativa emprenedora d’aturats majors de 45 anys de llarga duració i dones i joves (a pesar que les baixes al Règim Especial de Treballadors Autònoms s’hagin triplicat al principat aquest inici d’any)
[3] “Es racionalitza” (sic) la prestació de l’atur reduint-se al 50% de la base reguladora de les prestacions per als nous aturats a partir del sisè més, “es racionalitza” (sic) el subsidi per a majors de 52 anys i s’elimina el subsidi especial per a majors de 45 -passant a tenir la cobertura “ordinaria”-, i es redueix l’aportació del Servicio d’Empleo Público Estatal del 35% a la seguretat social per a les persones en situació d’atur.
[4] S’elimina també la cotització de la persona cuidadora no-professional a la seguretat social per part de l’Estat
[5] Paolo Mauro Chipping Away at Public Debt. Sources of Failures and Keys to Success in Fiscal Adjustment, FMI, 2011
[6] Es calcula que l’economia submergida de l’Estat espanyol es situa entre un 19% y un 22%, a Grècia es troba en un 28,5%; a Itàlia, un 27%. Per contra, als Estats Units o els països escandinaus, aquesta no sobrepassa un 10%, o el 15% per al cas Francès

Comentaris