Participar o ser partícip?

Participar ?En els espais juvenils, associacions i/o altre tipus d’entitats on treballen per i amb la ciutadania, apareix   molt sovint  la frase: “es que la gent no participa”.

Aquest enunciat ens dona peu a reflexionar sobre que és la participació i com volem que la gent participi.

Font: David de la Fuente en PAJJ6



És curiós que plantegem aquests  problemes de participació, quan veiem la quantitat de gent que es mobilitza per a veure un partit de futbol o en manifestacions multitudinàries que hem viscut en els últims temps, amb la sensació que el món s’esfondrés  per la quantitat de gent que hi ha al carrer.
Però la realitat és que, en general, el món associatiu està morint  vint anys ençà, i que participar no és lo mateix que ser partícip. A partir d’aquesta realitat hauríem de entendre quin moment viu l’associacionisme, que entenem per participació i  a partir d’aquest anàlisi construir un discurs constructiu i arrelat a la realitat.


ASSOCIACIONISME
En primer lloc cal tenir en compte que aquesta afirmació, dura i rotunda, parteix de l’anàlisi de que  no es percep, en comparació als anys 60 o millor els 70, una major participació i implicació ciutadana.  Tot i que podem dir que el teixit associatiu és més plural que en dècades precedents, hem de tenir en comte que a la vegada és més fragmentat, més divers i menys articulat.  En aquest sentit podríem analitzar els següents aspectes que han influït en aquesta situació, com ara:

- L’esgotament organitzatiu, de les antigues associacions
- Les mancances d’adaptació als nous temps
- L’absència de projectes concrets i engrescadors per als nous sectors socials emergents (joves, nouvinguts,…)
- El no sentiment o necessitat de formar part d’algun tipus d’associació.
- El no sentir-se part d’una comunitat (escola, veïnat,…)
Com podem veure aquest trets no estan relacionats únicament amb  les dinàmiques pròpies de les associacions, sinó amb el marc i el context social en general que provoca;
- tendències a l’aïllament individual i familiar;
- desarrelament comunitari,
- afebliment dels vincles identitaris
- priorització del consumisme

Per entendre l’afebliment del pensament col·lectiu, envers l’individual i aquesta  tendència a l’hedonisme en la incertesa del futur de les nostres societats (Bauman, Z.) hem de fer esmena a la pèrdua de cohesió i la fragmentació socials, a partir de diferents fenòmens, entre els quals podem trobar:

- L’estat de modernitat líquida en el que es troba la societat occidental, que implica inestabilitat social i laboral i una incertesa molt punyent a l’individu, que es veu immers en una espirall on els valors clàssics i estables trontollen, creant una situació on es produeix una enorme fragilitat envers el futur.
- La força ideològica del missatge globalitzador a base de valors prefabricats i usats com a exaltació consumista i massificadora.
- Les nostres comunitats, els nostres barris, els veïns i les veïnes de les nostres escales són menys part de quelcom proper, per acabar esdevenint individus cada cop més aïllats, emmagatzemats en cases aparentment “lliures”
- El moviment associatiu ha perdut força transformadora, capacitat inclusiva i integradora dels diferents sectors populars degut a factors com:
  1. Ascens social de les classes mitjanes
  2. canvi ideologic i de valors dels sectors socials impulsors del moviment asociatiu
  3. la construcció de l’estat de benestar
  4. nou paradigma de poders al món
  5. crisis ecològica i econòmica



La modernitat líquida, Bauman, Z.

En conclusió podríem dir que la conjuntura social que s’ha produït en les últimes dècades amb una tendència política i social abocada a l’individualisme i l’hedonisme, ha fracturat les xarxes de relació entre individus, entitats i/o associacions i en conseqüència el desenvolupament de les nostres comunitats, barris, ciutats,…no s’ha construït a partir dels valors del col·lectiu.

PARTICIPACIÓ
La ciutadania està, doncs, desendollada de les estructures participatives més properes, com poden ser les associacions de veïns, les ampas, els casals o ateneus, etc., i en moltes ocasions la participació de la massa en activitats organitzades per aquestes entitats es produeix per pur consum, d’oci, generalment.

Les nostres societats mostren en termes generals, aquella satisfacció sobre si mateixes que les impedeix desenvolupar allò que alguns autors qualifiquen com a capital social. Aquell conjunt ampli de qüestions i situacions tan diferents, i a la vegada tan relacionades entre elles com; la capacitat d’organitzar revetlles, la decisió de crear o mantenir una relació associativa per a la consecució d’un fi comú, la capacitat de compartir la recerca del bé comú o la supeditació de la maximització del benefici individual a la consecució d’un benefici col·lectiu, la alimentació de les xarxes associatives i relacionals, entre altres.

El repte que se’ns planteja és com esmenar el deteriorament creixent de las pràctiques cíviques i com impulsar la revinculació entre l’individual i el col·lectiu.

El capital social, com el seu nom indica, es patrimoni del conjunt de la societat. D’ aquí s’han de desprendre dues idees. La primera és que la importància de disposar de fons o d’actius suficients de aquest capital social concerneix a tota la societat; és una responsabilitat que no ha de ser assignada ni patrimonialitzada por cap col·lectiu social o professional específic. La segona és que qualsevol acció que alimenti la creació de capital social serà necessària però, al mateix temps i amb tota seguretat, serà insuficient. És a dir, d’aquí es desprèn que en la creació de programes i actuacions que vagin encaminats a acréixer el capital social hem de ser modestos i entendre la dificultat del procés.

Què podem fer per alimentar i promoure el capital social dels nostres barris i ciutats?

És possible que el primer que hauríem de pensar és en recuperar el pensament que ens porta a reflexionar sobre com cultivar la virtut cívica o civisme, que és la base del compromís cívic. Per tant es oportú dir que la educació en valors i la reflexió sobre els mateixos, haurien de ser una eina per reprendre el camí del compromís dels ciutadans cap a les seves comunitats.

Ser partícip ?S’ha de dir , però, que promoure el compromís cívic entre els més joves no ens ha de portar a pensar que és la joventut actual la responsable del declivi del capital social. Ells no fan més que recollir una decadència col·lectiva en el que al compromís social es refereix i què amb seguretat els precedeix.

Les relacions entre els agents educatius, vinculats a les comunitats han de  treballar, doncs,  per a fomentar l’esperit crític i adreçar el pensament individual cap a la participació activa i el compromís cívic; i així al pensament col·lectiu i al reforç i augment del capital social als nostres barris.

CONCLUSIONS
La crisi de valors a la que estem subjectes des de ja fa massa temps ens crea una il·lusió poc fonamentada de que som subjectes lliures capaços de dominar el nostre entorn i que qualsevol conflicte, problema o circumstància vital pot ser solucionada amb la força d’un individu. No vull posar en entre dit la capacitat que tenim cadascun de nosaltres d’arribar o assumir les nostres fites sinó és bé, treure el vel que ens fa viure en una mena d’inconsciència col·lectiva que ens fa sentir participants i connectats a un món que ens dona respostes, de vegades, massa fàcils i que no ens suposen, una implicació directa, com anar al futbol o a una manifestació.
Autonomia Moral
Advoco doncs a una participació activa de la pròpia realitat, a ser partícip de allò que ens envolta, ser un subjecte amb consciència, esperit crític i autonomia moral que tingui la capacitat de decidir i sobre tot de crear en i amb comunitat, per al col·lectiu.

Així doncs, crec que la nostra societat necessita que passem de ser mers individus participants, que formen part d’esdeveniments puntuals i fan embalum; a individus que són partícips de cada acció, individus que són conscients del col·lectiu i que actuen i creen per a arribar a una participació real, sense farses i amb totes les armes per a poder decidir i actuar.

Comentaris