La Setmana Tràgica. Sabadell ciutat rebel

Lolo @cienfuegosbd | Les cebes de la ira. L'any passat es van complir 110 anys d’una de les revoltes populars més sonades en la història de Catalunya. Però els que som de Sabadell, ens la mirem amb un cert encant, doncs la ciutat vallesana va ser l’única de tot l’estat en que es va aconseguir el poder, encara que fos de forma efímera. Els nostres enemics s’han entestat en anomenar-la Setmana Tràgica. S’entén. Els nostres companys que visqueren aquells dies la van batejar com la Setmana Gloriosa…
I és que, de fet, poc s’ha parlat d’aquesta revolta. Un dels episodis més destacats de la història recent de Sabadell que, per contra, la història oficial ha tingut oblidat, per descomptat, per l’exemple i les lliçons que es desprenen d’aquells dies. Existeixen tres moments claus del moviment obrer a Sabadell fins a l’esclat de la guerra, que el canviaren, que el varen fer (re)adaptar-se a la realitat que vivien, que el milloraren. El primer va ser la Vaga de les Set Setmanes del 1883, la primera vaga ofensiva de caràcter general, per demanar les 10 hores diàries de treball, que acabà en derrota. El segon fou, precisament, la Setmana Tràgica, que faria canviar la fisonomia organitzativa i fou catalitzador de la creació de la Confederació Nacional del Treball. I el tercer, també una derrota, la Vaga Revolucionària de l’agost de 1917. En aquest article em centraré en aquells dies de juliol del 1909 en que la classe treballadora guanyà i, per primer cop a la història, es va fer amb el poder.

Causalitat i casualitat

La casuística de la  Setmana Tràgica ha estat molt estudiada. Molts historiadors han assenyalat, alguns amb més encert que d’altres, les raons per les quals esclata aquesta revolta, sobretot a Barcelona. En aquest sentit penso que cal distingir entre casualitat i causalitat, ja que ens facilita la jerarquització dels elements causals i la distinció del que són els factors conjunturals que “fan vessar el got” (que poden ser també casualitats), i el que són causes internes i persistents del canvi (que ens hem deixar l’aixeta oberta). En contra del que s’ha dit alguns cops, la guerra del Marroc -“la guerra dels banquers” com es coneixia a Sabadell- no és més que la causa immediata del conflicte. Les mesures preses pel govern per a fer front a la guerra –l’enviament de tropes a lluitar contra les cabiles del Rift- va actuar com a detonant i no pas com a problema principal. El problema persistent (la contradicció principal) no era altre que l’antagonisme de classe i el conflicte social inherent al capitalisme i la industrialització accelerada que vivia Catalunya, la lluita constant i cada cop més dura per unes condicions laborals i de vida dignes que, tant a Barcelona com sobretot a Sabadell, havia entrat en un nou escenari al tombant de segle.

A aquest problema principal se li afegien altres factors com poden ser l’antimilitarisme polític i/o militant de l’element obrer i de les masses populars en general. Però per poder entendre l’esclat i el desenvolupament de la Setmana Tràgica a Sabadell i els fets concrets ens hem de remetre també a altres aspectes. L’anticlericalisme obrer, és un fet crucial, un fenomen que, com l’antimilitarisme, actuarà d’amplificador de la contradicció principal. Aquest era un sentiment ja preexistent a les classes populars catalanes, o almenys i sobretot metropolitanes, que es manifestaria més tard, com ho havia fet abans en altres ocasions, en la crema d’esglésies i convents. L’església era la imatge de l’antiprogrés, la mà dreta dels poderosos i, a més, donava suport a la guerra, no només com a institució, també com a fet social; és a dir, com a catolicisme més o menys organitzat, del qual Sardà i Salvany fou la cara visible a Sabadell.

Els successos

Sabadell estava immersa en una crisi fabril i els plets i conflictes obrers eren cada vegada més nombrosos i més durs. Ja l’11 de juliol, a una reunió a l’Obrera, Josep Claramunt (nebot de Teresa Claramunt) plantejà la vaga general revolucionària per a aturar l’enviament de tropes, que era la demanda principal de l’element obrer ja que només qui no podia pagar l’exempció estaven obligats a anar a la guerra. L’ambient estava enrarit durant aquelles setmanes. El 20 de juliol, comencen a arribar les notícies dels desastres que pateixen les tropes al Marroc. A Terrassa es celebrà un enorme míting de 6.000 persones, amb molts sabadellencs presents, en contra de la guerra. Dos dies després, Ossorio, governador civil de Barcelona, publicà un ban on prohibia mítings i publicacions que anessin contra la guerra. La resposta governamental al malestar generat per la guerra no era altra que la repressió. El dia 25, Magí Marcé, socialista, i Rossend Vidal, anarquista, foren els dos delegats sabadellencs que anaren al local de Solidaritat Obrera de Barcelona i tornaren aquella mateixa nit amb la nova de que es convocava vaga general a l’endemà. L’aprovació dels obrers de Sabadell va ser gairebé unànime.

Barricada al carrer Jardí amb Rambla

Comença la vaga

A les quatre de la matinada del dilluns 26 de juliol els obrers organitzadors de la vaga (que no passaven de 40) ja estaven als seus llocs per informar la població. Els primers trets es sentiren a la baixada de la Cobertera cap aquella hora on es ferí un encarregat del Vapor dels Nois Buxó. A les sis del matí l’atur ja era absolut a Sabadell. A les vuit del matí es celebrà un míting a la plaça Vallès. El reduït grup de Guàrdies Civils que hi havia a Sabadell (14) es van parapetar a l’estació del Nord (actual RENFE centre), però no van poder fer res contra aproximadament les 1.000 persones que al crit de “abans la insurrecció que la guerra” a mig matí anaren a l’estació  per ocupar-la i evitar que sortissin trens. Els guàrdies van quedar aïllats dins de l’estació, i els obrers, parapetats amb barricades als carrers contigus la van assetjar durant tota la setmana, impedint que els guàrdies sortissin. Les dones, molt presents a tota la revolta, van arrencar trams de vies a l’alçada del Club de Natació, i tallaren els cables telefònics i telegràfics, avançant-se al que farien a Barcelona dos dies després. Durant la tarda un escamot de la Guàrdia Civil arribat de Barcelona foragità els obrers de l’estació, ferint a dos i matant a l’obrer Pere Miró Guasch. Durant tota la setmana hi haurà batusses al voltant de l’estació entre obrers i guàrdies. Aquell dia, Sardà i Salvany, representant del catolicisme ultradretà, delator i enemic acèrrim de l’element obrer, fugí de Sabadell disfressat de carreter.

El dia 27 va ser el més dur. La jornada va començar altre cop amb un gran míting a la plaça Vallès, on Josep Claramunt proclamà l’anarquia. Tot seguit la massa, encapçalada per dones i mainada, es va dirigir a l’ajuntament per tal d’exigir armes. Quan la massa passava per davant la patronal (Gremi de Fabricants) per atacar-lo, dues bales disparades des del campanar de Sant Fèlix van ferir un home i una dona. En aquell moment és quan sorgí el crit de guerra “volem petroli” i la massa es dirigí a l’ajuntament, on, també, des de dalt, Hermenegild Cases, el cap de la policia, disparà contra la massa. Però aquell cop el poble estava armat, i més encara, doncs als pocs minuts assaltarien l’armeria del carrer Sant Joan previ assalt als jutjats (que era al mateix edifici que l’ajuntament, l’actual Santamasa). En aquell assalt moriria l’agutzil, el secretari judicial i l’obrer Joan Bosch. El cap de la policia seria trobat prop de la plaça del pedregar on un grup de dones farien seu l’odi popular que existia contra el guàrdia, obrint-li el cap i fent-li saltar un ull.

En aquest moment és quan es proclama, des de la plaça Espartero (actual plaça del Gas), la República Federal Social. Pot semblar anecdòtic que en un mateix dia hi hagués dues proclames, la de l’anarquia a la plaça Vallès i la de la República a la plaça del Gas, però hi havia un rerefons pervers. Aquesta república no va ser proclamada pel poble, que estava a l’ajuntament. Segons ens explica Andreu Castells, els federals foren un instrument del Gremi de Fabricants, que temorosos de que la massa ocupés les fàbriques, van muntar aquesta operació republicana per intentar controlar la revolta, per això no es proclamà a l’ajuntament si no a quatre passes de la patronal. El cas és que entre el públic que hi assistí a la proclama, pocs es cregueren les paraules de l’orador Miquel Soler.

Els revolucionaris s’havien fet amb l’ajuntament, i constituïren una junta provisional, la primera acció de la qual fou redactar un ban contra el saqueig, els crims i les venjances personals. A Sabadell, el catalitzador de la crema d’esglésies van ser els trets des del campanar, i a la tarda la massa posà en pràctica l’ateisme militant. Aquella mateixa tarda va arribar al baixador de la Rambla (antiga estació situada entre Gran Via i la Rambla) un contingent d’infanteria de Navarra, que s’entregà només baixar del tren ja que havia confós les paradetes de la Festa Major (que abans es celebrava l’1 d’agost) amb barricades dels amotinats que, no obstant, aprofitaren per agafar totes les armes. S’acabava el primer dia de República, o d’Anarquia, amb el poble al carrer i armat, que era realment on residia el poder.

Els dos dies següents, la ciutat fou controlada pels obrers, que obligaren a algunes empreses a obrir menjadors i a algunes botigues a vendre molt sense fer gaire caixa. Es decretà una treva d’una hora al matí per a que la gent pogués anar a buscar queviures. Malauradament, s’iniciaren llavors els atemptats dels “pacos”, franctiradors de la ultradreta que es dedicaren a tirotejar els obrers des dels terrats, que foren els responsables de la mort, entre d’altres, del pagès Jaume Tiana i de l’obrer Josep Comorera, de 18 anys. El dimecres 28 es saquejà i s’incendià la petita caserna de la Guàrdia Civil del carrer d’En Bosch. Però les notícies que arribaven de Barcelona eren descoratjadores, la vaga, que finalment només va reeixir a Catalunya, havia fracassat a la ciutat comtal. Era el moment de preparar la fugida. De fet, alguns obrers, es presentaren a cases de coneguts banquers de Sabadell, que acabarien finançant la fugida de Rossend Vidal i Magi Mercè per exemple.

El darrer dia de juliol arribà una força expedicionària de Barcelona amb infanteria, cavalleria i quatre canons a Sabadell. A Can Xorco (una casa de pagès situada a l’alçada de Campoamor) el tren militar fou tirotejat pels revoltats i hagué de fer marxa enrere. Llavors va ser una comissió formada per industrials i membres de l’ajuntament deposat qui negociaren amb Manuel Bonet, el general de la brigada que pactaren que l’exèrcit entrés a l’endemà per tal que els obrers tinguessin temps de deposar les armes i evitar un bany de sang. I efectivament, l’1 d’agost, el dia de Festa Major que, òbviament, no es celebrà, a les primeres hores del matí les tropes entraren Rambla amunt sense cap impediment. Els revoltats havien amagat les armes a Can Puiggener i fugit o s’havien amagat.

Repressió i estat de guerra

No cal dir que els dies posteriors van estar marcats precisament pels excessos de les autoritats competents: registres, detencions, pallisses, etc. A Sabadell, la gent més compromesa fugí a peu per tots els camins. De fet, Magí Marcè i Rossend Vidal, dos dels dirigents més destacats, arribarien a París on relatarien els fets de Sabadell a una sèrie d’articles al diari de la CGT l’Humanité. Però altres no van córrer la mateixa sort. Es practicaren més de 300 detencions, a les que seguirien tortures i maltractaments. Gran part de les sentències foren dictades sense opció dels acusats a defensar-se al judici, dictant-se penes de mort i cadenes perpètues per molts obrers i obreres implicats als fets. L’estat de guerra a Sabadell i l’ocupació militar perdurà fins el 7 de novembre, i es clausuraren tots els locals obrers, els republicans, les escoles racionalistes, etc. com també es prohibiren totes les publicacions obreristes. I, no ho oblidem, es va construir una caserna de la Guàrdia Civil finançada per la patronal, precisament per evitar que tornés a passar tot el que va passar aquella setmana de juliol.

La ciutat va restar durant uns dies sota control obrer, fet que quedarà incrustat a sang i foc a la memòria obrera sabadellenca i que servirà, posteriorment, de lliçó durant l’altre juliol, el de 1936. L’aixecament espontani de la població va poder ser canalitzat, amb menys encert del que s’hagués volgut potser, i s’organitzà la vida de la ciutat encara que de forma efímera en el que va ser la nostra petita Comuna de París.

El moviment obrer però rebrà un fort cop que el deixarà convalescent durant mesos. Ressorgirà però amb un caràcter més netament anarcosindicalista. L’afusellament de Ferrer i Guàrdia, la repressió i el paper del republicanisme durant la revolució de 1909 actuarà com a catalitzador de la separació ja irremeiable a Catalunya, i a Sabadell, entre l’element obrer i la política republicana. A partir de llavors el moviment obrer català, sota les consignes anarcosindicalistes, començarà a obrir-se camí sol. Tant sols uns mesos després, en una assemblea especial celebrada a Barcelona de Solidaritat Obrera, es donarà el tret de sortida a la creació de l’òrgan més efectiu i poderós que ha tingut mai la classe obrera catalana: la CNT.