Noel Eduardo / @NoelEduardo | El Crític. El col·lectiu ‘Volem la Caserna’ de la cocapital del Vallès té, entre els seus projectes actuals, el d’un equip de futbol mixt, auto-gestionat i d’iniciativa popular. ‘Volem la Caserna’ és el nom de la plataforma ciutadana de Sabadell que lluita per la recuperació de l’espai que havia estat fins al 1998 la seu de la Guàrdia Civil a la ciutat, i que, des del juny del 2017, està ocupat per un col·lectiu autogestionat que en reivindica l’ús. S’hi duen a terme diferents projectes d’àmbits diversos: n’hi ha un d’autogestió de la plataforma d’afectats per la hipoteca i la crisi de Sabadell, com també hi ha un col·lectiu que desenvolupa projectes de circ social, un d’artistes o el ja esmentat equip de futbol mixt per a nenes i nens d’entre 6 i 12 anys, iniciativa de mares i pares que ja feien ús dels espais de la caserna com a espai lúdic i d’oci.
Ja fa temps que alguns dels fills de gent activa a la Caserna van començar a jugar a futbol a l’espai autogestionat del barri de la Creu Alta, proper a l’Hospital Parc Taulí, i les families van pensar en organitzar entrenaments. Al principi ho feien ells mateixos, però al cap d’un temps van contactar amb una persona propera a la Caserna, activa a la vida social de Sabadell, i que de futbol en sap una estona: Oleguer Presas. L’ex-jugador del Barça i de l’Ajax de seguida va dir que sí: “em van comentar si hi volia col·laborar i vaig acceptar. Es va fer una mica de difusió i ens hem anat organitzant amb els pares i mares per anar donant resposta a les necessitats que ens hem anat trobant”.
Calia donar resposta a les necessitats, com per exemple montar focus per tal de poder allargar més els entrenaments, però també a les realitats: “Vam fer difusió del que voliem fer, emfatitzant en la idea de que volíem que l’equip fos mixt, però la realitat és que hores d’ara només hi ha dues nenes (d’un total de 30). Estem convençuts que hi ha moltes més nenes que els podria agradar jugar-hi, de manera que volem incidir per tal que les que hi puguin estar interessades se sentin amb la tranquil·litat i la llibertat per poder-ho fer”, explica Oleguer Presas.
L’equip es finança amb les quotes aportades pels pares i mares. “Són quotes molt baixes, però si tot i això algú no pot pagar-les, no es deixa a fora ningú per aquest aspecte”, afirma el Jofre, un altre dels entrenadors de l’equip. També hi ha en José Luis, mestre, pare d’un dels nens i que ja l’any passat feia les funcions d’entrenador: “les despeses també són molt baixes, ja que no paguem lloguer per l’espai i tot és treball voluntari. Per tant, només hi ha necessitats de material i acondicionar l’espai”.
Moltes de les mares i els pares dels nens que hi juguen coincideixen en el tipus de valors del projecte per haver-los apuntat a la Caserna i no a cap dels clubs o escoles de futbol que hi ha Sabadell. “A casa no som gens de futbol, però el nen insistia en que volia jugar, i quan l’Oleguer ens va explicar el que volien fer aquí aleshores vam dir ‘això sí que ens interessa’”. No està plantejat com un club o una escola de futbol convencional, amb l’aspiració de formar futbolistes professionals, sinó que està pensat més com a quelcom lúdic, un espai d’oci, de joc, també de formació, però sense la pressió d’un club més tradicional, i on es posa de relleu en especial el respecte. I això lliga molt amb la personalitat dels seus entrenadors, fins i tot (o potser hauria de dir sobretot) la d’aquell que ha guanyat 3 lligues (dues amb el Barça i una amb l’Ajax) i una Lliga de Campions (la de 2006 a París).
De fet el mateix espai ja condiciona molt el tipus de futbol que s’ensenya. Preguntat per CRÍTIC, uns dies abans de conèixer de primera mà el projecte i el lloc, sobre quin futbol s’aprèn a la Caserna (futbol sala, futbol 7 o futbol 11), l’Oleguer responia que “juguem a futbol; és a dir treballem conceptes bàsics del futbol, però no ens hem centrat en les regles, posicions, tàctica…”. Una mica com quan es juga al carrer (si és que encara s’hi juga, al carrer). Ni laterals, ni extrems, ni migcampistes defensius. Potser ni porters; sens dubte ni àrbitre. “Intentem que s’autogestionin ells mateixos els possibles conflictes o situacions que van sorgint. Durant els partits que es juguen en els entrenaments hem trobat una solució que empodera els nens, a l’hora que els responsabilitza: són ells mateixos qui fan d’àrbitre”, puntualitza el Jofre, un gironí amb experiència en el món del futbol formatiu que fa uns anys va anar a viure a Sabadell i que quan es va assabentar del projecte va voler formar-ne part.
Comentaris