Protegim-nos, cuidem-nos

Cristina Garde | @ccgarde | Mar Barberà | @marxaldiga | Social.cat. L’acció comunitària és una estratègia que parteix de la base, des de la proximitat i el que busca és crear teixit associatiu i cooperatiu.




“Si menges o no és problema teu”, li ha etzibat el cap a la Raquel, que treballa de cambrera de pis en un hotel de Barcelona. L’estona destinada a l’àpat hauria d’estar inclosa en una jornada laboral de vuit hores, però en el seu cas no ho està. Moltes companyes de la Raquel, que és molt expressiva i no abandona el somriure malgrat les circumstàncies, han caigut malaltes. A ella, que es belluga sense parar, sembla que res no l’aturi.

“Podem arribar a treballar 12 dies seguits. Ens han arribat a trucar a les cinc del matí del nostre dia festiu per dir-nos que hem d’anar a treballar. No tenim vida fora de la feina i no podem planificar res”, diu la Raquel. Per això, les cambreres d’hotel es van començar a organitzar sota el nom de Las Kellys –“Las Kellys, las que…limpian”, diuen orgulloses–. L’objectiu: reivindicar uns drets laborals que ningú no defensa i que, tal com expliquen, des de la reforma laboral del Partit Popular, l’any 2012, han anat desapareixent: “Si marxes a l’hora que et toca són capaços de fer-te fora!”, exclama la Raquel.

Hi ha Las Kellys, però també hi ha la PAH, els horts urbans, els iaioflautes i la gent gran contra el sistema de pensions actual o les escoles bressol que les mateixes famílies gestionen. I hi ha, també, centenars d’entitats socials que engeguen cada dia projectes d’acció comunitària. Tanmateix, si busquem en qualsevol diccionari el terme “acció comunitària” no trobarem res. La recerca serà fallida. No tindrà cap resultat. Així que, què defineix l’acció comunitària? I per què ara està en boca de tothom que treballa en acció social i a les administracions? Ha estat la crisi econòmica un revulsiu?

“L’acció comunitària és una estratègia que parteix de la base, des de la proximitat i el que busca és crear teixit associatiu i cooperatiu”, ens resumeix la vocal de pobresa d’ECAS, Teresa Crespo, quan li ho demanem. És, en definitiva, tota aquella activitat que sorgeix des de la comunitat, per a la comunitat i que es fa en comunitat. És cuidar el teixit social i participar-hi. És solidaritat i responsabilitat.

No es pot negar, doncs, que per combatre les desigualtats i la pobresa que ha provocat la crisi, l’acció comunitària s’ha revifat amb força els darrers anys. Tal com explica l’activista David Fernàndez, que va ser diputat de la CUP i ara treballa a Coop57, una entitat que ofereix fons financers a projectes solidaris, “intentant capgirar la situació i fent de la necessitat virtut, la crisi ha fet que la ciutadania fos més conscient de quines eren les estructures abusives i especulatives, pràcticament de casino, del model econòmic”.

Sense anar més lluny, la PAH ha significat l’emancipació de moltes víctimes directes de la crisi i l’especulació immobiliària. Al principi, com explica Fernàndez, no arribaven a la trentena els primers que el 2010 van aturar un desnonament. Després, n’han vingut més de 1.500. L’acció comunitària, al capdavall, fa evident que si els problemes són compartits, les solucions també poden ser compartides.

“La PAH ha reactivat l’acció comunitària. Ha estat i és una escola d'activisme social i local no només en l'àmbit de l'habitatge”

També la presidenta de l’ECAS, Sònia Fuertes, considera que “probablement la crisi ha contribuït a impulsar la creació de xarxes socials”. Però, sobretot, l’acció comunitària és, segons ella i la federació que representa, una denúncia a un model social i econòmic. “En el món occidental, tenim un sistema que afavoreix les desigualtats i fomenta un excés de consum, un excés de medicació, on hi ha un elogi constant de la joventut, l’hedonisme i l’egoisme”, relata.

Així que, com també diu la filòsofa Marina Garcés, els projectes d’acció comunitària no han de néixer només com a mesura pal·liativa, sinó des de la convicció que la forma com teixim la societat ha de ser diferent. “En un moment de crisi, parlem d’acció comunitària només com si fos quelcom instrumental, la sortida a una situació que ens preocupa, però hauria de ser quelcom que modifiqui la relació que establim amb els altres i amb el nostre entorn”, assenyala Fuertes.

De fet, la mateixa PAH és un exemple de com la voluntat de transformació social impregna el funcionament de les entitats fins al punt que, ja no només defensen el dret a l’habitatge, sinó que es plantegen també altres lluites, com el feminisme. “La PAH ha reactivat l’acció comunitària. Ha estat i és una escola d'activisme social i local no només en l'àmbit de l'habitatge. Ha aconseguit incloure perfils d’activistes que abans no s’implicaven, com les classes mitjanes que no estaven mobilitzades”, diu l’advocada de la plataforma de Sabadell, Pilar Rodríguez.

Així mateix ho argumenta la Rosa Bernaus, membre fundadora del grup de dones de la PAH: “Vam decidir crear el grup perquè, quan vam omplir els blocs de pisos de famílies amb cultures diferents, vam començar a detectar algunes violències masclistes”. Per constituir-se com a grup dins la PAH van fer fins i tot un curs a càrrec del col·lectiu feminista Justa Revolta. Ara, explica, n’estan fent un d’assessorament jurídic.

Tot i ser una persona positiva, la Rosa reconeix que “les diferents cultures i creences religioses dificulten la tasca de l’entitat”. Malgrat aquest handicap, ens comenta il·lusionada que és un orgull veure l’emancipació d’aquestes dones. “Veiem com, de mica en mica, van canviant alguns hàbits en l’educació dels fills i filles. És molt complicat i lent, però no impossible, i creiem que no ho estem fent del tot malament. És difícil, però si canviem algunes coses del nostre petit món, ja estem contentes”, reconeix.


Quan les persones són l’epicentre del canvi


Són les sis de la tarda i només hi ha quatre kellys. Els dimecres a la tarda es reuneixen en una sala del local que la CGT té en un carrer cèntric del barri de Sants. No arriben mai puntuals perquè tampoc surten puntuals de la feina. “Hi ha un aparell per firmar a l’entrada, però no a la sortida. Com es menja això?", esclata la Raquel. Les anècdotes, els somriures i la complicitat no hi falten. Les queixes, tampoc. No paren quietes. La Míriam treu paper i bolígraf i comença a planificar l’agenda atapeïda d’actes.

La Isabel, que havia marxat un moment, torna ara carregada amb xapes i la màquina per fer-ne. I també s’hi ajunta la Isabela, que arriba a quarts de set amb la nena. La petita s’asseu i es posa a llegir un conte disposada a desconnectar, però de seguida la fan participar de les seves lluites. Han decidit que serà ella qui farà el disseny d’aquesta xapa que pretenen vendre.

En els projectes d’acció comunitària qui està al centre de l’acció són les persones. Per això, les activitats que impulsen els col·lectius busquen generar espais de trobada, llocs on compartir els neguits, els reptes i les il·lusions. “Ens fem de psicòlogues”, ens diuen les kellys i Fuertes ens recorda que, a les nostres societats, “hi ha un model que segmenta la vida quotidiana fins que no trobem espais on generar vincles”. Aquests espais de trobada són, per això, bàsics per posar en acció el col·lectiu.

“Quan s’aconsegueix la participació i la cohesió d’una comunitat, això té un potencial enorme”

Així és com Las Kellys han bastit la Llei Kelly, que presentaran el 22 de març a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. En ella, demanen acabar amb l’externalització, perquè és l’única manera de fer que l’empresari hoteler “es deixi d’espolsar les responsabilitats”. Estan subcontractades per empreses de treball temporal i elles reclamen que siguin els hotels qui les contractin. “Aquí és on està el frau”, asseguren. Per impedir la cessió il·legal de treballadores, volen modificar l’article 42 de l'Estatut dels Treballadors i incorporar en la normativa la Llei Kelly.

“Quan s’aconsegueix la participació i la cohesió d’una comunitat, això té un potencial enorme, de creació, d’innovació... Que la gent se senti més ciutadana construeix governança”, resumeix la Teresa Crespo. En el mateix sentit, Fuertes explica que la participació, perquè sigui important, ha de ser efectiva. “La gent participa per poder decidir!”, exclama de forma taxativa. I Crespo afegeix: “Quan una comunitat es protegeix i es cuida és perquè cada persona ha posat el seu granet de sorra. D’això se’n diu crear un espai comú”.

En les paraules de les dues representants d’ECAS hi ressonen també les de la filòsofa Marina Garcés. “Cal teixir espais de confiança amb els altres, perquè cadascú no pot ser tot sol. Cal construir espais i temps vivibles. Això implica comprendre el context social i polític”, exposa davant dels veïns que han anat a escoltar-la a l’espai La Carbonera, una cooperativa de llibreters amb seu al carrer de Blai, al barri barceloní del Poble-sec, que diu “construir des del barri i per al barri una comunitat lectora que creixi i estimi la literatura, els llibres i la cultura”. Un exemple més d’acció comunitària.

Teixir el territori per protegir els veïns

“Un concepte clau en l'acció comunitària és el territori, oi?”, es demana Fuertes, i considera que s’ha de vigilar que realment les xarxes teixides entre veïns “estiguin ben connectades i mantinguin la riquesa i la diversitat, fugint de la homogeneïtat”. Amb aquest objectiu i molt arrelat al territori s’està creant l’escola autogestionada Arcàdia. El centre, que encara no ha obert portes, però es preveu que ho faci aquest any, és un agent actiu dins el gran laboratori social que representa Can Batlló, al barri de Sants, els antics terrenys d’unes fàbriques que ara el veïnat recupera per a activitats socials i culturals.

El Joan, un dels membres del col·lectiu ho té clar. “Intentem donar respostes educatives als problemes del context i fomentarem la participació dels nens i les nenes en l'organització del centre i la presa de decisions”, assevera. I recalca: “Això va més enllà d'ideologies. Cal que cada nen i nena pugui escriure el seu relat de vida impregnant el seu entorn de formes que com a mínim ens acostin a una vida més amable”. Una de les puntes de llança de la seva proposta pedagògica és, justament, la resolució de conflictes, una habilitat que consideren “molt poc assajada i extremadament necessària”.

“Les xarxes teixides entre veïns han de mantenir la riquesa i la diversitat, fugint de la homogeneïtat”
També des d’una mirada de gènere que busca donar visibilitat a veus de dones oblidades i silenciades, però també des de la voluntat de teixir el barri, el col·lectiu de periodistes SomAtents porta més d’un any i mig treballant per recuperar la memòria de la presó de dones de Reina Amàlia, el centre penitenciari que va ocupar, fins el 1936, l’espai de l’actual plaça de Folch i Torres, al Raval de Barcelona.

Però, tot i que la major part dels projectes s’emmarquen dins l’entorn urbà, la presidenta d’ECAS, Sònia Fuertes, adverteix que l'acció comunitària no només passa a les ciutats, sinó també en l’àmbit rural. La iniciativa d’un grup de joves del Bages que facilita espais de trobada, reflexió i acció al Solsonès n’és un bon exemple. Es tracta del projecte L’Arada.

“Desenvolupem projectes de memòria popular, de producte local, l’agroecologia, d’interpretació i promoció del territori o d’economia social”, expliquen des de l’entitat. De fet, assenyalen que “en l’àmbit rural és especialment important difondre i divulgar una història pròpia i explicar la relació que hi ha hagut entre el camp i la ciutat”.

La prova és el projecte Territori de Masies, que “promou el producte local, la cultura popular, l'emprenedoria i les petites empreses que el conformen”. També, però, treballen accions per donar resposta a l’envelliment de les zones rurals, la desvinculació amb l’entorn o les desigualtats de gènere.


Cuidar l’altre

“Acció comunitària és lluitar contra l’individualisme”, diu Crespo. Per això, cal donar una volta a l’aïllament. De fet, la ciutat de Barcelona té una població de 1.610.427 persones de les quals l'11,5% tenen més de 75 anys i el 31,3% d'aquestes viuen soles. Al barri del Camp d’en Grassot-Gràcia Nova, a Barcelona, i en un context marcat pel creixent nombre de persones grans en risc d’aïllament, va néixer el projecte Radars, auspiciat per l'Ajuntament, una xarxa de prevenció i d’acció comunitària adreçada a detectar i prevenir situacions de risc de les persones grans, i a pal·liar els efectes negatius de la solitud no volguda.

Segons Rosa Rubio, directora del projecte, que ja està actiu en 35 barris de la ciutat, pretén “tornar a vincular la gent gran amb el seu entorn i fer-les visibles en un moment social en el qual van quedant més excloses de la vida de la ciutat”. Però l’objectiu de Radars no només posa el focus en la gent gran, sinó que busca “que les entitats i els veïns prenguin consciència” de la situació i alhora prenguin partit: “Què puc fer jo davant d’aquest fet i què puc aportar?”.

“Cadascú, des del lloc que ocupa, pot aportar coses diferents. Les entitats aporten serveis que ja estaven oferint, però ara ho fan de manera cohesionada i conjunta i, per tant, la seva tasca és més potent. Les persones voluntàries són, en molts casos, persones que també comencen a ser grans i, poder dedicar una part del seu temps en benefici dels altres, els reporta autoestima, pertinença al barri”. Segons destaca Rubio, és una oportunitat de conèixer-se perquè “molta gent no sap què fa l’altre”. I com ho fan per conèixer-se? S’adrecen a cada entitat. Un per un. Cas per cas.

Néixer i créixer des de baix

En definitiva, tots comparteixen que l’impuls ha de néixer i créixer des de baix. “Allò interessant d’aquesta mena d’accions és que construeixen una governança al marge del poder”, diu Crespo. El Joan, del projecte d’escola lliure Arcàdia, reivindica que, al final, fer acció comunitària implica “un diàleg sense censura més enllà de les institucions, que permeti deixar aflorar una societat més conscient, lliure, justa i organitzada”.

“Cadascú, des del lloc que ocupa, pot aportar coses diferents. Reporta autoestima, pertinença al barri”

Fuertes, però, sí que considera que cal impulsar aliances amb les administracions i les institucions, tot i que reconeix com és de difícil fer-ho. Amb aquest esperit es comprèn que municipis com Barcelona impulsin debats sobre acció comunitària, on compartir experiències d’èxit, i liderin alguns projectes, com Radars. Però, quins són els inconvenients? “Tots els processos de participació de veritat requereixen temps i expertesa”, respon Fuertes. Saber madurar la iniciativa i aprendre dels errors i dels encerts és el que la farà créixer. Però, de vegades, les administracions busquen treure’n un profit immediat.

En aquest sentit, i tot que l’acció comunitària és més que un model horitzontal d’organització econòmica, la forta tradició cooperativista de Catalunya ha estat útil. “El cooperativisme és la permanent història silenciada d’aquest país. La tradició cooperativista catalana va ser un referent europeu i global. Això, però, s’estronca, el 1936 amb el feixisme. Aleshores, el cooperativisme fa la travessa al desert, fidel, fins que als 90, amb la primera crisi postolímpica i amb el debat de l’euro, va començar a revifar-se”, explica l’activista David Fernàndez.

Els reptes de l’acció comunitària avui, doncs, són mantenir-se fidel a l’esperit que la impulsa des de baix i, com assenyala l’advocada Pilar Rodríguez, seguir teixint el veïnat malgrat els “embats repressius” que la Llei Mordassa ha propiciat. “Cal seguir pensant i actuant”, conclou Rodríguez, perquè, com resumeix Marina Garcés “ser crítics amb el poder demana una combinació d’insubmissió i confiança”. La Raquel de Las Kellys, que ja recull les xapes que han fet a la sala del sindicat, sentencia abans de marxar: “Seguirem lluitant”.

Comentaris