Guinardó vol espais. Després de reflexionar sobre les noves polítiques que el nou consistori vol aplicar al model d’adjudicació d’equipaments i serveis públics, les anomenades «clàusules socials», volem aprofundir una mica més en aquesta reflexió sobre la seva efectivitat com a eina de canvi social, incidint en el model en què s’emmarca.
Actualment, tots els equipaments i serveis públics estan subjectes al model de contractació a través de licitació pública, és a dir, estan privatitzats. Aquest model publicoprivat, tan venerat pel neoliberalisme, comporta una sèrie d’efectes contraproduents que perjudiquen directament a la seva qualitat i, per extensió, a les persones, tant les que hi treballen com les que en són usuàries.
D’una banda, les licitacions públiques estan regulades per una legislació rígida en matèria de contractació pública que no sembla donar gaire marge de maniobra per fer els canvis que es proposen. Encara que la voluntat política sigui ferma, la llei és la llei, i aquesta llei blinda interessos lucratius menystenint les necessitats de les persones.
Els criteris objectius d’un concurs públic confereixen un pes injustificable a l’oferta econòmica, és a dir, com més baix és el preu ofert, més punts s’atorguen al licitador i més possibilitats té de sortir-ne guanyador. Per contra, rarament s’estableixen criteris clars i quantificables que en garanteixin la qualitat. Les conseqüències de prioritzar el preu per damunt la qualitat del servei no cal dir que són nefastes, trobant-se la precarització de les treballadores entre les pitjors.
Per altra banda, ens trobem que el principal pretext per justificar els concursos públics, el de facilitar un accés igualitari a tothom que vulgui optar a l’adjudicació dels serveis, resulta un engany. L’enorme pes de l’oferta econòmica exclou la petita iniciativa local, que no pot competir contra els diners que tenen les grans empreses. A més, les complicacions burocràtiques d’accés a un concurs han generat empreses professionalitzades en concursos públics; és més fàcil que guanyi una empresa d’aquestes que una empresa que veritablement ofereix els serveis que es pretenen cobrir.
I no volem entrar en el debat sobre si les adjudicacions finals són justes i lliures de favoritismes. Això seria una altra història que caldria investigar i documentar. Potser més endavant.
En un primer moment, podem trobar beneficiós que es vulguin pal·liar alguns dels efectes nocius del model de concursos públics a través de les «clàusules socials». Tanmateix, a la pràctica, s’està demostrant que no depèn només de la voluntat política. Les lleis de contractació pública responen a un model neoliberal molt ben dissenyat, i no està gens clar que permetin encabir-hi principis socials pels què no han estat pensades. Al damunt, la vella maquinària administrativa acumula molta inèrcia i no sempre sembla que estigui disposada al canvi.
Potser aquesta no és la via. Al cap i a la fi, i fins i tot si s’aconseguissin petites millores, seguiríem perpetuant i retroalimentant el sistema publicoprivat que el neoliberalisme ha implantat i blindat jurídica i mediàticament.
Des dels moviments social, i des de ja fa temps, sempre hem defensat que els serveis essencials han de ser de gestió 100% pública i sense ànim de lucre, per tal de garantir-ne l’accés universal, la qualitat, el control i la transparència. Col·lectius i plataformes que lluitem per una sanitat pública universal, per una educació 100% pública, per la remunicipalització del subministrament d’aigua… en el fons exigim que els serveis que satisfan els nostres drets fonamentals quedin exclosos de la lògica de mercat.
Aquesta línia que protegeix els drets bàsics representa una línia vermella que el model de licitacions públiques mai no hauria de creuar, ja que un concurs públic subhasta aquests béns comuns i els posa en les mans privades del millor postor.
Ara bé, en quin lloc queda el control, la transparència i la participació per part de la comunitat? No són també uns drets, una mena de drets transversals, que caldria protegir? A quina banda de la línia vermella haurien d’estar?
I els processos participatius, que actualment també es liciten a consultores especialitzades? No haurien d’esdevenir processos comunitaris naturals, sense necessitat de mediació privada? No es tracta de rebutjar el paper facilitador que l’administració pugui oferir però, cal subhastar aquest paper en un concurs públic?
I serveis tan abstractes com la dinamització sociocultural o la promoció de noves economies? No haurien de ser també processos naturals protagonitzats per les entitats del barri, autèntiques coneixedores de la realitat del territori?
Si l’administració no té més remei que buscar aliances a l’hora de satisfer els serveis als què està compromesa, perquè compta només amb la iniciativa privada? Aquesta aliança publicoprivada ens nega el control a les persones i ens relega a meres clientes d’una transacció mercantil. Per què l’administració no busca aquesta aliança en la iniciativa comunitària?
El model que fa veritablement públics els serveis és la Gestió Comunitària, on les persones, beneficiàries i gestores alhora dels béns comuns, proposem, decidim i actuem en benefici de la comunitat, en un marc d’autèntica democràcia directa, transparent i participativa.
Comentaris