La centenària revolució pedagògica de Barcelona

Miquel Àngel Essomba | El Diari de l'Educació. La petjada de 1916 és encara ben viva, i profunda, als carrers i els barris de Barcelona. La ciutat actual és hereva dels qui a principi de segle passat van treballar, i molt, per intentar resoldre el problema de la manca d'escolarització a la ciutat


Escola del Mar, Barcelona (Wikimedia Commons)

El 5 d’octubre va ser el dia mundial de les mestres i els mestres. A la capital del país en són més de 10.000, i tot i que la UNESCO només els dedica un dia a l’any, es mereixen una valoració pública i notòria per cada jornada que dediquen al creixement integral del seu alumnat. Mereixen el reconeixement, parafrasejant l’il·lustre ministre, de ser les primeres ciutadanes i els primers ciutadans de Barcelona, i aquest ajuntament s’hi deixa i es deixarà la pell perquè el seu somni pedagògic pugui fer-se realitat sense traves.

Enguany, la commemoració del professorat a la ciutat va de la mà d’una altra: la de la creació de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona el 1916, que pretenia, literalment, “escometre de forma definitiva i adequada la solució del problema de l’edificació escolar”.

Si ens deixem dur per un punt de gosadia, i ens preguntem quin podria ser el balanç d’aquest segle tan intens i desigual, les interpretacions han de ser forçosament diverses. En termes gramscians, des del pessimisme de la intel·ligència podem constatar una certa sensació d’urgència i de neguit al si de la comunitat educativa de la ciutat. El model educatiu del franquisme més fosc, l’antítesi d’una educació pública, laica, coeducativa, inclusiva i lliure, va escapçar de soca-rel la vitalitat i el lideratge d’una ciutat compromesa amb la revolució pedagògica, com eina imprescindible de construcció d’una societat plenament democràtica. Molt s’ha fet, i s’ha caminat, per refer-se d’un sotrac històric que va colgar l’accés a les llums de tota una generació, però és cert que encara queda molt per fer perquè Barcelona disposi de més educació pública, i de més qualitat.

Des de l’altre extrem, l’optimisme de la voluntat ens arrossega a sentir-nos esperançades i esperançats, perquè aquesta ciutat està transformant la necessitat en un repte apassionant, i en un compromís col·lectiu perquè l’educació pública i de qualitat no resulti una quimera de futur sinó un fet de present.

Sigui com sigui, d’allò que estem segurs és que la petjada de 1916 és encara ben viva, i profunda, als carrers i els barris de Barcelona. La ciutat actual és hereva dels qui a principi de segle passat van treballar, i molt, per intentar resoldre el problema de la manca d’escolarització a la ciutat, i ho van fer posant a disposició dels més desafavorits uns centres educatius de gran qualitat, tant a nivell arquitectònic com pedagògic. Unes escoles que havien d’actuar com a transformadores de la desigualtat ja existent a la ciutat, en la qual fa un segle –a tall d’exemple– a Gràcia i Sant Gervasi l’analfabetisme se situava en el 26%, i per contra a la Barceloneta era del 50%.

Avui Barcelona se sent orgullosa de ser dipositària d’un remarcable patrimoni educatiu centenari, uns equipaments escolars construïts en el seu moment com a veritables “palaus per a la infància”i que moltes generacions, posteriorment, d’alumnat i professorat, també han pogut gaudir. Escoles i edificis que després de tants anys segueixen sent avui espais de referència: Àngel Baixeras, Milà i Fontanals, Casas, La Farigola, Lluís Vives, Ramon Llull, Collaso i Gil o Pere Vila, i també l’Escola del Mar, situada a la platja de la Barceloneta, bombardejada durant la guerra civil espanyola i que des d’aleshores educa al costat del parc del Guinardó.

Evitem, però, realitzar connexions artificioses entre passat i futur. Ara no és demà, ara és avui. És avui que hem de donar resposta als problemes reals, autèntics, que viu l’educació a la nostra ciutat. Barcelona està posant l’educació al servei de la lluita contra les desigualtats, i ho fa recuperant el poder d’aquesta educació per posar-lo de nou a les mans de la ciutadania. Una educació lliure de segregació i que busca la coresponsabilitat de tothom en un marc de ciutat educadora, i uns instruments de política educativa municipal –IMEB, consorci, departament Barcelona ciutat educadora, AICE– treballant-hi coordinadament.

Aquests organismes, i el conjunt de la ciutadania, han de perseguir amb afany fórmules polítiques i administratives que ens permetin gaudir d’una educació més ampla. Avui el dret a l’educació ja no pot limitar-se al dret a l’escolarització, i l’educació formal, no formal i informal es confonen i barregen en un continu inacabat d’interaccions que procura respondre a les necessitats educatives de societats tan complexes com la nostra. Tampoc pot limitar-se a un període determinat de la vida: l’atenció i l’educació a la petita infància, i l’educació de les persones joves i adultes han de ser elements constitutius del dret a una educació al llarg de la vida, i esdevenir-ne prioritat. El dret a l’educació no pot limitar-se a ser una política pública més: n’ha de ser la primera prioritat. I les prioritats es demostren amb fets, no amb paraules. Barcelona no vol ser la capital d’un país que només inverteix el 2.8% del seu PIB en educació.

Som conscients que els reptes de l’educació a Barcelona no es limiten a conjuntures locals, d’un temps i espais concrets, sinó que molts d’ells prenen sentit arran de fenòmens globals. El més urgent de tots, el biaix existent entre un dret a l’educació pensat per al segle XX que continua vigent per una nova societat del segle XXI, per a la qual ha quedat petit.

Barcelona vol ser clau a l’hora de repensar el dret a l’educació, no només aquí sinó arreu, i vol encetar un procés extensiu i participatiu per fer seva la Declaració d’Incheon, que des de 2015 esdevé el marc de referència de l’educació mundial que entre totes i tots volem construir per al 2030. Volem ser el primer ajuntament del país que l’adopta, i que impulsa una estratègia perquè la generació d’infants i joves que avui omplen aules, acampades i carrers, puguin viure en una societat que els permeti anar a la recerca del sentit cada cop més imperceptible de cada gest i cada acte. Al capdavall, és per totes elles i ells que el món de l’educació es mobilitza, i un ajuntament com el de Barcelona hi té el compromís de donar-hi resposta perquè vol ser, un cop més, capital de la innovació educativa.

Comentaris

Etiquetes

antifa antiglobalització apoteosi nècia assemblea Associació autogestió avaluació Badia barri Ca n'Oriac capacitats diferents Centres socials ciberanimació ciutat ciutats en transició col·lapse competència ecosocial comunal comunicació comunicació 2.0 comunitat Consell Escolar consum responsable Cooperativisme creació cultural crisi Cultura de carrer cultura democràtica cultura lliure cultura organitzativa cures decreixement democràcia democràcia cultural desenvolupament comunitari desigualtat desobediència diversitat funcional Documental ecofeminisme educació integral educació no formal educació popular edupunk empatia radical Empoderament equipaments socioculturals escoles feministes espai públic esport estat del benestar ètica hacker feminisme fp gènere gestió ciutadana gestió cultural gestió de conflictes globalització graffiti grup d'acció grups de consum horitzontalitat inèdit viable innovació democràtica intel·ligència col·lectiva interelacions Intervenció social lalluitaeduca libros lideratge llenguatge inclusiu lleure educatiu lleure sociocultural llibres lluita de classes masculinitats mediació comunitària Micromasclismes microvídeo mobilitzacions municipalisme okupa organització PAH participació pedagogía crítica pedagogia llibertària pedagogías invisibles perspectiva de gènere planificació poder poesia política projecte professional quadern de bitàcola reclaim the streets refugiades repressió sabadell servei públic sindicalisme Sobirania alimentària Sociologia solarpunk sostenibilitat suport mutu teatre de l'oprimit terapia antishock transformació treball per projectes violència masclista
Mostra'n més