21 d’octubre de 2016

Una altra escola… i la mateixa desigualtat

Elisenda Rovira | Racó Català. Qui fomenta la innovació pedagògica al nostre país? Volem “La Caixa” definint per on ha d’anar l’educació? La tradició catalana de renovació pedagògica és laica i republicana. Ferrer i Guàrdia, els Moviments de Renovació Pedagògica o Rosa Sensat segurament també es mereixen un 30 minuts per ells sols, però també caldria parlar de qui fomenta la innovació ara mateix. 


Aconseguir ser el programa més vist del dia parlant d’educació -i competint a la mateixa hora amb xous com “Gran Hermano”, per posar només un exemple- té molt de mèrit. Ni el reality per antonomàsia a Tele 5, ni un altre programa sobre educació a La Sexta -El Objetivo, sobre assetjament escolar- van poder competir diumenge amb el 30 minuts “Una altra escola”, sobre experiències d’innovació pedagògica en centres educatius, en el marc del projecte Escola Nova 21.

Tal i com evidencien la xifra de 611.000 espectadors, una quota de pantalla del 19,9% a Catalunya i el debat simultani a les xarxes, l’educació interessa, i molt. I és d’agrair que la nostra televisió pública en parli. Amb tot, el reportatge deixava sense resposta algunes preguntes i passava de puntetes per sobre d’alguns temes que un debat de fons sobre innovació pedagògica al nostre país hauria d’afrontar (i que Twitter va treure a la palestra durant l’emissió). Més enllà de si s’està a favor o en contra de la innovació a les escoles, la manera com es duu a terme dóna per, com a mínim, plantejar alguns interrogants.

Poden innovar, les escoles sense recursos? Mentre a l’escola Claver, dels Jesuïtes, els nens creaven figures amb una impressora 3D per a un projecte sobre la sang, a l’Institut Mont Perdut de Terrassa un grup de mares s’organitzava per donar esmorzar als que es desmaiaven a classe perquè arribaven en dejú. Són realitats que estan a anys llum i tots dos centres innoven, però segurament no amb les mateixes facilitats. Està bé mostrar que la innovació pedagògica es pot donar en contextos molt diferents, però totes les escoles hi tenen accés? Segurament no és imprescindible tenir una pissarra digital a cada aula o una tauleta per cada alumne per poder aplicar nous mètodes. Però és igual de senzill motivar els nois i noies a aprendre si a classe hi fa molt fred a l’hivern i una calor insuportable a l’estiu? Es pot tenir cura del benestar emocional i psicosocial dels alumnes amb ràtios de 30 alumnes per professor?

Què pot fer la innovació pedagògica per acabar amb les desigualtats a l’escola? És sabut que l’increment de les desigualtats impedeix que millorin els resultats dels alumnes. I que, malgrat que se suposi que estem sortint de la crisi, les condicions als centres més desafavorits segueixen empitjorant. La sociòloga Marina Subirats comentava en un article recent que la innovació acostuma a començar per centres relativament privilegiats, però no ens ha de preocupar: el que ens ha de preocupar és que s’estengui ràpidament als altres centres més desafavorits. Què s’està fent en aquest sentit?

Per què l’escola pública no innova més? A l’escola pública catalana no tenim més bons exemples d’innovació? Mentre els Jesuïtes aparten els docents de l’aula durant 9 setmanes per formar-los en els nous mètodes, als centres públics els mestres s’acostumen a “reciclar” fent cursos fora de l’horari lectiu -sí, en el temps en què la resta de la societat els acusa de rascar-se la panxa fent vacances eternes. I, malgrat tot, hi ha escoles i instituts públics que, sense fer soroll i amb poca ajuda externa, fan anys que fan petites meravelles. Des d’un hort de què els alumnes tenen cura fins a projectes compartits amb altres entitats de l’entorn, passant per fer entrar els avis a l’escola perquè els expliquin com era la vida d’abans. La directora de l’institut públic Mont Perdut deia que lluiten “contra un tsunami”, referint-se al malson burocràtic i normatiu que els juga en contra. Què fa el Departament d’Ensenyament per ajudar o frenar la innovació escolar? Com adaptar la maquinària de l’administració als projectes petits i arrelats al territori? Per què no difondre més bones pràctiques de centres públics?

Qui més -des de fa dècades- treballa per projectes, fomenta aprenentatges significatius i posa l’infant com a protagonista… i no és una escola ni vol ser-ho? En aquest país tenim uns “cracks” de la innovació pedagògica totalment desconeguts i infravalorats: es diuen caps o monitors. Són els i les joves que cada setmana, de manera voluntària i autoorganitzada, inventen projectes amb nens i nenes per millorar el parc del costat o arreglar la font on van d’excursió, que saben que no hi ha aprenentatge més significatiu que fer un cim amb el grup, que no hi ha major motivació perquè aprenguin a orientar-se que haver d’arribar al refugi a dormir, ni millor manera d’autoorganitzar-se que haver de cuinar o plantar una tenda amb els companys. Molts caps i monitors ronden els 20 anys i la única formació pedagògica que han rebut els l’han donat de forma autoorganitzada companys com ells més experimentats. A sobre, encara tenen temps d’organitzar la festa de Carnestoltes del barri amb la canalla i fer mil activitats solidàries. Aquesta gent es mereixen un 30 minuts, ser els catalans de l’any i guanyar la Champions de la innovació educativa. Però, sobretot, caus i esplais ens recorden a tots i a totes que l’educació dels infants no és una cosa exclusiva de l’escola. I que l’escola no és una illa. Com diu el vell proverbi, “per educar un infant cal tota la tribu”. Quantes escoles es coordinen amb caus i esplais i altres entitats educatives de l’entorn? Quantes institucions entenen l’educació com una tasca transversal en totes les polítiques? Quants municipis s’assemblen a la ciutat dels nens que proposa Tonucci?

Qui fomenta la innovació pedagògica al nostre país? Volem “La Caixa” definint per on ha d’anar l’educació? La tradició catalana de renovació pedagògica és laica i republicana. Ferrer i Guàrdia, els Moviments de Renovació Pedagògica o Rosa Sensat segurament també es mereixen un 30 minuts per ells sols, però també caldria parlar de qui fomenta la innovació ara mateix. El projecte Escola Nova 21 el promouen el Centre Unesco de Catalunya, la Fundació Jaume Bofill, la Universitat Oberta de Catalunya i Educaixa, amb el suport, entre d’altres, de la patronal Femcat i el Departament d’Ensenyament. Quin tipus d’innovació pedagògica promouran els bancs i les patronals? Si volem assemblar-nos a l’omnipresent Finlàndia, enlloc de buscar patrocinadors -interessats, com tots-, no hauríem de dedicar-hi recursos públics i fer de la innovació una qüestió d’Estat?

En televisió, tenir mitja hora per explicar un tema és un luxe, però és evident que per molt llarg que sigui un programa, tot no s’hi pot encabir. Tant de bo una segona part del reportatge ens ajudi a aprofundir en una mirada crítica sobre la innovació educativa. Mentre esperem “Una altra escola” episodi 2, no perdem de vista les altres coses que fan falta per disminuir les desigualtats i fer que l’escola pública no quedi enrere.

Nota: si en algun moment hem optat per l'ús del masculí genèric, ho fem de molt mala gana, per no afegir pesadesa a les entrades, però sense que això suposi en cap cas que acata aquesta negació quotidiana de la presència de les dones en l'esdevenir del món.