Aina Tarabini | @ainatarabini | El Diari de l'Educació. La innovació no es pot basar només en la voluntat del professorat –tot i que és clau–, s’ha d’articular en base a condicions socials, humanes, econòmiques i organitzatives, que la facin possible i sobretot sostenible. El canvi educatiu, com sabem, és lent. Però si la innovació ha de servir per al bé comú, si ha de servir per avançar cap a un sistema educatiu més just per a totes i tots no es pot fer en base a la diferenciació, al rebuig i a la selecció. És per això que la primera acció de l’Administració Educativa ha de ser l’acció preferent sobre les escoles públiques que no omplen plaça en primera opció. Cal un diagnòstic acurat dels perquès d’aquesta situació i una acció sistèmica sobre aquests centres, en base a les particularitats del seu territori.
El procés de preinscripció escolar per al curs 2016-17 ha tornat a posar de manifest la necessitar d’incrementar el nombre de places públiques al conjunt de la ciutat de Barcelona on, any rere any, hi ha més demanda que oferta disponible, especialment en alguns barris. Aquest procés, però, no només ha estat marcat per la demanda de més escola pública, sinó especialment per la demanda d’un tipus particular d’escola pública: aquella que, a grans trets, s’engloba dins l’etiqueta d’innovadora. Però què vol dir parlar d’escola innovadora? Quines són les omissions, contradiccions i riscos dels discursos que estem sentint aquests dies envers el ‘dret de les famílies a decidir quin model d’escola volen pels seus fills’?
Es tracta d’un tema tan delicat com espinós perquè posa sobre la taula dos conceptes –elecció i innovació- que semblen absents de conflicte i contradicció, gairebé bons i desitjables per naturalesa. Qui no vol escollir escola pels seus fills i filles? Qui està en contra de la innovació? I qui es nega a gaudir d’una escola que sigui innovadora? És precisament aquest caràcter suposadament neutral i bondadós dels dos conceptes el que, sovint, dificulta l’emergència de discursos crítics al seu voltant. La innovació i l’elecció, però, són conceptes subjectes a interpretacions i connotacions molt diferents, l’aplicació dels quals pot donar peu a pràctiques educatives profundament injustes. Tal com diu el refrany popular, ‘el dimoni està en els detalls’ i és, doncs, cabdal desentrellar aquests detalls si no volem que ‘en nom de l’elecció’ i ‘en nom de la innovació’ es reforcin les dinàmiques de segregació i segmentació del nostre sistema educatiu.
De fet, un dels riscos dels discursos emergents al voltant d’aquest tema és el que en sociologia de l’educació es coneix com ‘clausura social’. És a dir, lògiques d’acció desenvolupades fonamentalment per una classe mitjana amb elevat capital cultural que acaben perpetuant els seus advantages socials. Bons exemples d’aquesta lògica els trobem en algunes de les demandes que s’estan fent a l’Administració Educativa per part de famílies que no han estat admeses a l’escola que volien per als seus fills. Discursos que, sovint, es fan des de la lògica client-proveïdor i que, de fet, parteixen d’una concepció un tant esbiaixada del propi dret d’elecció. Les famílies tenen dret a expressar les seves preferències i l’Administració està obligada a garantir una plaça escolar, però això no vol dir que l’Administració estigui obligada –ni pugui– a satisfer les necessitats particulars de totes les famílies. Com bé afirma Joan Maria Girona, l’escola pública és l’escola de tots i per tant les innovacions no només han d’estar a l’abast de totes les famílies, independentment dels seus capitals econòmics, socials i culturals, sinó que a més han de poder arribar a totes les escoles.
En aquest sentit, crida especialment l’atenció que es reclami la construcció de noves escoles públiques en barris on ja hi ha escoles públiques que tenen places vacants. Siguem clars, la demanda de més escola pública és tant legítima com necessària en un context, com hem dit anteriorment, marcat per la manca sostinguda de places. Però això no es pot traduir en el rebuig cap a escoles que, tot i ser públiques i de proximitat, es pressuposa que funcionen en base a una ‘pedagogia tradicional’, perquè ja han entrat dins l’espiral de mala fama que genera la segregació escolar. L’Administració Educativa ha de planificar l’oferta educativa en base a criteris d’equitat social i territorial, però no seguint les necessitats d’una demanda que s’articuli al voltant de determinats interessos personals.
Les diverses publicacions que s’han fet recentment amb els noms i cognoms d’escoles innovadores tenen el perill de contribuir a reforçar aquest procés de diferenciació dins la pròpia xarxa pública. Evidentment, la demanda per una escola activa que respecti els diferents ritmes d’aprenetatge de l’alumnat i s’articuli al voltant dels seus centres d’interés és tan legítima com necessària. És cert també que aquesta demanda no és nova en si mateixa. Com també ho és que hi ha escoles que encara hi estan massa lluny. Però en base a quins criteris es decideix que unes escoles passen a formar part del club de les escollides i les altres no? I el que és més important, quines són les condicions per tal que les escoles puguin funcionar en base a ‘metodologies innovadores’? Per innovar –sigui quin sigui el significat concret del concepte, i tema que no abordarem en aquesta ocasió– calen certes condicions i la segregació escolar no fa més que jugar en contra d’aquest procés. És cert que hi ha exemples sonats d’escoles d’alta complexitat que, tot i així, aconsegueixen ‘innovar’. Però una flor no fa primavera i per tal que es pugui innovar de forma sistemàtica el que cal és actuar de forma urgent sobre les escoles més afectades per la segregació de la nostra xarxa escolar.
La innovació no es pot basar només en la voluntat del professorat –tot i que és clau–, s’ha d’articular en base a condicions socials, humanes, econòmiques i organitzatives, que la facin possible i sobretot sostenible. El canvi educatiu, com sabem, és lent. Però si la innovació ha de servir per al bé comú, si ha de servir per avançar cap a un sistema educatiu més just per a totes i tots no es pot fer en base a la diferenciació, al rebuig i a la selecció. És per això que la primera acció de l’Administració Educativa ha de ser l’acció preferent sobre les escoles públiques que no omplen plaça en primera opció. Cal un diagnòstic acurat dels perquès d’aquesta situació i una acció sistèmica sobre aquests centres, en base a les particularitats del seu territori.
Només en base a una política clara de lluita contra la segregació escolar que garanteixi igualtat de condicions per a tots els centres educatius podrem començar a parlar d’innovació i elecció sense que comporti una reproducció de les desigualtats socials. I només un apunt final per acabar: no estem dient que no es pugui o no s’hagi d’innovar –cosa que, d’altra banda, ja es fa a molts centres tot i que sovint no siguin reconeguts com a tals– fins que no es resolgui la segregació del nostre sistema. Estem dient que són aspectes que no es poden separar i sobre els quals, per tant, cal actuar en paral·lel o, més aviat, de forma articulada. És la nostra responsabilitat, la de tota la comunitat educativa, desplegar un discurs i unes pràctiques a l’entorn de l’elecció i la innovació que no actuin com punta de llança per consolidar i naturalitzar les desigualtats educatives contemporànies. Si es vol avançar cap a una escola i un sistema educatiu al servei de l’equitat cal que el debat sobre la innovació vagi de la mà del debat sobre la segregació escolar.
Comentaris