19 de juny de 2016

La revitalització dels sindicats i el ‘model organitzatiu’

JOSÉ PABLO CALLEJA JIMÉNEZ | La Directa.  La reconversió industrial que va seguir la crisi dels anys setanta és el punt de partida d’un procés de declivi sindical a escala mundial. Aquest procés implica la pèrdua d’afiliació i de la influència econòmica, social i política de les organitzacions dels treballadors. Hi ha força consens sobre les raons fonamentals del deteriorament del poder sindical. La transformació i l’atomització del teixit industrial i les retallades en serveis públics han restat molts afiliats. D’altra banda, les relacions laborals que fa uns anys es consideraven atípiques –subcontractes, externalització de serveis, falsos autònoms, teletreballadors, jornades parcials– són cada vegada més comunes i generen situacions difícils d’organitzar sindicalment.

/ Enrich F.
Tampoc podem obviar els canvis culturals que tendeixen a accentuar l’individualisme, fet que comporta la ruptura de les identitats obreres i comunitàries. Aquesta realitat, unida als nous estils i actituds en la gestió empresarial, contribueixen a erosionar la base social dels sindicats. A més, la debilitat d’aquestes organitzacions s’accentua arran del procés de globalització econòmica, que dificulta la regulació interna d’uns estats atrapats en l’espiral de competir per reduir costos. En conseqüència, els governs de tot signe polític viren cap a posicions neoliberals, afavoreixen els interessos del capital i subordinen els drets de la ciutadania a la marxa de l’economia: caracteritzen els sindicats com a part del problema i no de la solució.


Panorama de feblesa a l’Estat espanyol

La pèrdua d’afiliació és una tendència internacional. En el cas espanyol, el percentatge d’assalariats afiliats als sindicats és estable des de l’inici del període democràtic: se situa en una forquilla que va entre el 15 i el 20%. A falta d’estadístiques oficials des de l’any 2010, és molt possible que aquest percentatge hagi baixat arran de la destrucció de llocs de treball i l’augment de la precarietat. També per la desafecció cap als principals sindicats, que han optat per la concertació política durant la crisi i han estat implicats en diversos escàndols de corrupció.

L’excessiva confiança en el poder institucional ha estat un error dels sindicats espanyols: la desmobilització i la crisi d’afiliació els deixen sense recursos autònoms

Des de fa dècades, els grans sindicats espanyols han compensat els efectes de la baixa afiliació a través de la seva participació institucional i de la seva capacitat per a la mobilització. Els últims anys, aquests mecanismes s’han debilitat i marquen el camí cap a un declivi més acusat. Els sindicats van apostar per reforçar el seu poder institucional a través de la representació electoral dels treballadors i, en fer-ho, van descuidar la importància fonamental de l’afiliació. Exercir el poder institucional és més còmode i econòmicament rendible, però també implica dependència d’una font externa atorgada i controlada pel govern, que la utilitza a la seva voluntat. I aquesta voluntat és, actualment, reduir la influència de les organitzacions sindicals. L’excessiva confiança dipositada en el poder institucional ha estat un error estratègic, ja que la desmobilització i la crisi d’afiliació deixen les organitzacions sense recursos autònoms per apoderar-se.


El revulsiu ve dels EUA

En altres marcs de relacions laborals, com l’anglosaxó, el nombre d’afiliats és una variable vital per a l’activitat sindical. Als Estats Units, les maniobres antisindicals van aconseguir que, a principis dels anys 90, l’afiliació en el sector privat fos residual. A finals d’aquesta dècada, les organitzacions sindicals nord-americanes van respondre amb el desenvolupament del model organitzatiu, que aposta pel reclutament massiu a través de l’acció col·lectiva als centres de treball i els espais comunitaris. Aquest acostament a la seva base social es complementa amb una obertura total de l’organització a la participació. Aquest renovat caràcter democràtic facilita que els afiliats esdevinguin militants actius.
Als Estats Units, es va respondre a les maniobres antisindicals de principis dels anys 90 amb una aposta pel reclutament massiu a través de l’acció col·lectiva

El nou enfocament utilitza un seguit de tècniques i tàctiques deliberades, tant per al reclutament com per al conflicte. Es busca implicar els treballadors i altres actors de la comunitat. El model organitzatiu també implica un canvi en els processos interns i les tàctiques externes del sindicat i combina accions creatives i més agressives per assolir la màxima eficàcia. Sembla que aquest augment de la combativitat era previsible, ja que els sindicats han d’actuar en un mitjà cada vegada més hostil.

El sindicat nord-americà de serveis SEIU va ser pioner en el desenvolupament d’aquesta estratègia. Sota el lideratge de John Sweeney, aquesta organització va destinar una tercera part dels seus recursos financers i humans a l’organització de campanyes de reclutament i mobilitzacions de base. Ho va fer col·laborant de manera estreta amb altres moviments socials, de consumidors, ciutadans i religiosos. El SEIU va dur a terme campanyes reeixides entre el personal de seguretat i neteja d’un barri o a residències d’ancians. Va organitzar la solidaritat local a llocs on la dispersió d’empreses i de llocs de treball no fomenta les vies d’afiliació tradicionals. Altres sindicats com HERE –orientat als empleats de l’hostaleria i de restaurants– o UNITE –del sector tèxtil– van seguir el seu exemple i han generat noves esperances pel deteriorat moviment sindical nord-americà.


El ‘model organitzatiu’ arriba a Europa

Pocs anys abans del canvi de segle, diversos sindicats europeus van començar a interessar-se per aquesta nova estratègia. Va penetrar fortament al Regne Unit, on es van començar a desenvolupar seminaris i acadèmies que formen en el desenvolupament de campanyes d’afiliació partint d’una base territorial. Aquestes campanyes impliquen un estudi minuciós de les empreses del sector i dels seus problemes laborals, amb activitats d’informació, coordinació i formació. L’etapa final és la mobilització, preparada detalladament, per afrontar conflictes. El marc sempre és ampli: la pressió no es dirigeix només a l’empresa, sinó també als clients, els proveïdors i tota la comunitat local.

El ‘model organitzatiu’ implica un canvi en els processos interns i les tàctiques externes: combina més creativitat i més agressivitat per assolir la màxima eficàcia

L’ús de la creativitat en les accions i les comunicacions, així com l’aliança amb sectors amplis i organitzacions, és una part intrínseca d’aquestes campanyes. Per exemple, l’any 2006, el sindicat alemany Ver.di va col·laborar estretament amb ATTAC per pressionar públicament la cadena de supermercats LIDL. Paral·lelament a la denúncia de les polítiques laborals internes de l’empresa, s’apuntava que aquesta col·labora en l’explotació de treballadors a països en vies de desenvolupament a través dels proveïdors.

Actualment, hi ha un consens gairebé universal: el futur del sindicalisme implica organitzar els treballadors de manera massiva. L’apoderament intern i autònom de les organitzacions sindicals, aconseguit a través del reclutament, és el primer pas per aconseguir millorar les seves posicions d’influència en un entorn desfavorable. Malgrat estar llastrades per una enorme força inercial i pel conservadorisme, han de poder abordar canvis profunds i emprendre noves estratègies si volen ser actors rellevants del sistema social en el futur.

El model organitzatiu constitueix un referent i ha suposat un cert impuls revitalitzador en entorns pràcticament abocats a l’extinció dels sindicats. Un dels seus èxits principals ha estat demostrar que la innovació estratègica no solament és possible, sinó que és vital. Amb un impacte nul, encara, en el nostre marc de relacions laborals, no crec que aquest model constitueixi l’estratègia en la qual hem de basar el futur. Sí que pot ser útil, però, en sectors d’alta precarietat i escassa presència sindical. Els reptes de les organitzacions de treballadors han de preocupar la majoria social, ja que està demostrat que, en el marc de les democràcies modernes, un sindicalisme fort constitueix una de les eines més eficaces per al desenvolupament de drets socials. I, també, per a la redistribució de la riquesa.

Nota: si en algun moment hem optat per l'ús del masculí genèric, ho fem de molt mala gana, per no afegir pesadesa a les entrades, però sense que això suposi en cap cas que acata aquesta negació quotidiana de la presència de les dones en l'esdevenir del món.