La ciutat de la lluita permanent


Francesc Canosa | Ara. La batalla permanent. Estereotip. Diuen: és una ciutat pobra. Escepticisme. Estoïcisme. Esperança. Però lluita. (...) Potser invisibles, però més constructors reals que l’estereotip. Més d’identitat que de futur. Perquè el futur serà de lluita o no serà.


Sota el mateix cel de núvols posats com a prestatgeries hi ha una frontera invisible. Check point del carrer del Tibidabo. A l’esquerra la catifa de casetes baixes, silencioses, de Barberà del Vallès. El darrer somni construït d’un poti-poti de classe mitjana suant. Caminem cinc passes. A la dreta, fileres de fitxes de dòmino gegants, silencioses. Els més de 5.300 pisos encapsulats com a naus espacials que va somiar aquell socialisme franquista del anys seixanta. Dins, persones que han suat molt per enlairar-se de l’estereotip terrenal. Badia del Vallès.

Perfora l’imaginari. Els carrers: Santander, Saragossa, Burgos, la Manxa... El dibuix d’una Espanya que omplia Catalunya de càpsules prefabricades a corre-cuita. Funcionaris i treballadors esperant. El 1973 s’acaben les obres. Però el dòmino gegant no s’inaugura oficialment fins al 1975. Més de dos anys del que es va anomenar la ciutat fantasma. Sense gent, sense abastiment d’aigua, sense moltes coses. També apareixen imatges de ficció. Algunes escenes de la pel·lícula Perros callejeros es roden en una Badia fantasmagòrica. El cine quinqui. El Torete i l’elevació d’una delinqüència a herois urbans. A la Terra, el 1976, hi arriben els primers habitants. No són Toretes. Arromangats des del primer dia. Tallant els cables de la incomprensió per desactivar estereotips.

La lluita de les sardanes


Ramon Carreras balla sardanes des del 1976. Badia Sardanista farà quaranta anys. Però Carreras ha ballat tots els balls: president actual del Centre Cultural, s’ha desbotonat amb l’Associació d’Aturats Actius i amb la consulta del 9-N (hi van votar 2.145 persones i el sí va guanyar amb un 55%). Milers de passes reals per a aquest xoc d’horitzontalitats i verticalitats on viuen unes 13.500 persones en menys d’un quilòmetre quadrat. Ell va fer aquell primer pas el 1976: “Vam estrenar Badia, que era molt maca, però hi faltaven moltes coses”. 78 anys. Mestre. Lleidatà. Belluguet. Pilot que sempre ha volat amb “un esperit gran de justícia”. S’enlaira havent lluitat cada escola, cada parc, cada cantonada, cada fesomia. La lluita s’escola per aquests carrers amples. Per aquestes passes de combatents eterns. La realitat regala una metàfora. Badia és la seu de la Federació Catalana de Judo. D’aquí surten els millors atletes que tomben els estereotips.

Els ulls del 2016 miren aquesta república independent de la lluita. Ha lluitat atrapada entre la línia de tren de Manresa i l’AP-7. Ha lluitat mentre una mancomunitat amb Cerdanyola i Barberà diluïa aquell nadó de ciutat que era diferent. Ha lluitat entre la Transició i la democràcia. Entre l’estereotip i la realitat. Entre la identitat ondulant de dir-se Ciutat Badia, Badia, Badia del Vallès. Aquest entremig va sortir volant i el 1994 s’independitza. El municipi més jove de Catalunya aleshores. El més jove que ara veu les grans lluites aconseguides. Combat a combat emergeixen quatre escoles, dos instituts, un complex esportiu (jacuzzi, ioga, fitness, aeròbic...), una biblioteca, una piscina de 50 metres, el CAP, l’auditori, un camp de futbol, pistes de tenis... Darrere. Davant. Dins dels pisos. A cada carrer. A cada paraula. A cada silenci: 100 associacions culturals i esportives. El cor batega, però també fluixeja.

Èxode inevitable


Carrers de padrins vestits permanentment d’hivern. Bastons i cames creuades a la pàtria dels bancs. Badia ha envellit. Molts d’aquell 1976 han marxat, jubilats, dels carrers de ciutats espanyoles a les mateixes ciutats reals d’origen. El fills han volat per tota la galàxia de l’àrea metropolitana. I els que continuen el combat veuen que ja “som grans”. Aquest any plegaran Badia Sardanista i el Centre Cultural. “No tenim gent”, diu Carreras. Esperança? ¿Potser aquestes parelles joves amb fills que arriben a una Badia amb preus de pisos que no foraden les butxaques? Potser. Però també mirem dins de les habitacions. Hi ha l’endèmia nacional: l’atur. Més alt que aquests blocs d’11 pisos: 23,30% d’aturats a l’abril. 1.460 persones: 756 dones, 704 homes. 148 menors de 25 anys. 622 de 25-44 anys. 690 majors de 45 anys. Ho sap bé Carreras. Ho veu. S’arromanga. I agafa el volant: “Mira, ahir a la nit vaig dur-ne un que ara ha trobat una feina en un polígon d’aquí a prop. No té cotxe i de tant en tant el porto jo a treballar”. El viatge diari de la lluita.

La batalla permanent. Estereotip. Diuen: és una ciutat pobra. Mirem. Renda per habitant: 13.800 euros. La mitjana catalana és de 16.200 euros. Però Badia està per sobre de ciutats que l’estereotip no anomena mai: Mollerussa, 13.100; Figueres, 12.800; Solsona, 12.900... Calma. Carreras mira el cel: “El futur és molt heterogeni”. Escepticisme. Estoïcisme. Esperança. Però lluita. Mentre Badia li tornar a demanar “un tallat” al cambrer xinès, que no l’entén. És la lluita que parla des del 1976. Tallat a tallat. Carreras i molts Carreras de Badia. Potser invisibles, però més constructors reals que l’estereotip. Més d’identitat que de futur. Perquè el futur serà de lluita o no serà.

Comentaris