9 de juny de 2016

El dret obrer i les institucions del comú

José Luis Carretero Miramar a Economía para todos, Diagonal. Sobre la pràctica històrica de la classe obrera d’autoorganitzar-se generant marcs propis de normes per gestionar béns i institucions comunes.



Christian Laval i Pierre Dardot parlen al seu últim llibre, Común. Ensayo sobre la revolución en el siglo XXI del que ells anomenen el «dret obrer», el conjunt de regles, contrapoders i costums que el moviment obrer desenvolupa en el seu desplegament històric, i que li permet constituir al seu interior un àmbit del comú («el comú dels obrers») mitjançant una pràctica instituent conscient i col·lectiva. Enfront les visions més espontaneïstes o vanguardistes que veuen sempre l’acció proletària com una improvisació destinada a repetir-se en un bucle intemporal, cosa que serà bona o dolenta segons les seves pròpies doctrines,el cert és que:

«El moviment obrer és un fet institucional: està constituït no només per records comuns i referències comunes, sinó també i sobre tot per regles comunes: no deu el seu lloc en la societat només a la còlera, a l’instint de classe, a l’odi al burgès. És un assumpte de regles i de codis que tenen la seva història en les lluites i la seva influència en les pràctiques actuals. I lluny de tractar-se únicament d’una costum vaga, general, aquest codi té la seva precisió, la seva tècnica.»

Això és el que explica la insistència de la que va ser històricament la vessant principal del sindicalisme espanyol (l’anarcosindicalisme) en assumptes estatutaris, de regles internes, d’organització entesa com a arquitectura d’acords en els quals s’establia un autèntic ordenament jurídic que regulava coses com la duració dels mandats dels càrrecs, la reacció davant les ruptures del mandat imperatiu o les limitacions i inhabilitacions per optar als llocs de coordinació, en funció aspectes aliens a la pràctica sindical directa. El sindicalisme posterior, més influenciat per la idea de la dualitat avantguarda-masses, va oblidar aquest tipus de discussions, substituint-les per la generació d’aparells vinculats al Partit, que van començar sent corretja de transmissió del mateix per acabar (mitjançant subvencions i alliberaments) donant la volta a la situació, i subordinant moltes vegades l’autoproclamada avantguarda a les necessitats d’una burocràcia sindical d’apparatchiksben assentats.

Però el Dret Obrer no s’acabava al local del sindicat: ateneus, cooperatives, assemblees de barri i veïnals, amb els seus propis estatuts, les seves pròpies regles consuetudinàries, els seus propis equilibris interns, generaven un contrapoder popular que afirmava la seva pròpia existència ampliant l’espai per a comuns ciutadans i culturals.

La idea bàsica era la perspectiva proudhoniana de la «constitució social», que, en paraules de Laval i Dardot:

«No és més que l’autoorganització jurídica de la societat que, partint de la constatació dels drets particulars de les diferents agrupacions, fa d’això un dret comú formalitzat dels coproductors de tota la societat. Les agrupacions de productors, de consumidors, les mutualitats, les copropietats, les associacions, els serveis públics, segreguen drets autònoms i específics que, tots junts, constitueixen un ordre jurídic propi: la constitució social.»

Aquesta constitució, que és quelcom més que un escrit o un conjunt de codis, consistint també en un entremat de pràctiques reiterades i relacions reals, afirma un espai de contrapoder enfront el Capital i l’Estat, doncs cal tenir ben present el que la constitució social no és:

«No es tracta d’una espècie “reconstitució social” arbitrària i voluntarista, fruit de la decisió d’un govern exterior a les relacions socials (…) La originalitat de Proudhon consisteix en que confia a aquest dret social la funció de reapropiar-se les forces explotades i alienades.»

La pràctica directa i instituent de les classes subalternes, dotant-se de les seves pròpies normes, xarxes i conjunts de pràctiques, genera el poder popular que, de fet, s’oposa al desplegament del món del Capital. És aquesta una idea útil en l’actualitat per generar els nous comuns socials que permetin fer front a la crisi civilitzatòria del capitalisme en la qual hem entrat?

Més enllà de les discussions sobre el lloc destinat a la lluita obrera tradicional als conflictes del present (moltes vegades amanides d’una dialèctica postmoderna poc efectiva per produir efectes en la vida quotidiana dels explotats), no es pot negar que el dret obrer, «el comú dels obrers», constitueix un element central de qualsevol hipotètic procés de constitució social, de qualsevol pràctica instituent massiva de nous comuns per a les classes subalternes.

Juntament amb altres elements, com les tradicions comunals agràries, les experiències de la cura col·lectiva, o les noves formes de generació de comuns en l’àmbit virtual i dels coneixements, el comú dels obrers pot veure’s com un autèntic laboratori de pràctiques i regles, amb un desplegament històric fecund, que resulta imprescindible per constituir noves formes organitzatives, per desenvolupar noves pràctiques instituents.

El dret obrer, a més, en la seva història global, ens ensenya quelcom important per al present: la clau per a la reapropiació dels recursos acumulats per la oligarquia transnacional no està en les categories estretes del dret burgès (allò públic, allò privat), sinó en les pràctiques, regles i contrapoders efectius existents en el si dels espais socials. El comú és comú quan la gent participa, el fa seu i genera, dia a dia, el dret específic que garanteix i promou aquesta participació. La consigna de la remunicipalització, per exemple, adquireix aleshores un altre sentit i unes altres determinacions, que la poden dur a convertir-se en un eix per a la constitució d’uns nous comuns per al segle XXI, d’un dret obrer renovat, sempre i quan es tenyeixi d’elements d’autogestió productiva i autoorganització ciutadana.

El comú de les gents, la constitució social, per tant, no es dicta des de dalt, ni s’enreda en les categories grises del dret burgès. S’afirma mitjançant pràctiques reiterades i regles col·lectives. Es construeix dia a dia en la textura material de la societat.

El comú dels obrers, el comú-comunal dels camps, les cures en comú, els comuns del coneixement, els serveis ciutadans comuns encara per construir… elements per a un nou dret col·lectiu per a una societat en transició a una civilització enterament diferent.

Nota: si en algun moment hem optat per l'ús del masculí genèric, ho fem de molt mala gana, per no afegir pesadesa a les entrades, però sense que això suposi en cap cas que acata aquesta negació quotidiana de la presència de les dones en l'esdevenir del món.