La fallida comunitària com a problema educatiu

Montse Ros | @MontseRos | El Diari de l'educació. El sistema educatiu, si no vol ser part del problema i contribuir a la fallida social, s'ha de comprometre en la solució, i per tant, proposar-se com a pilar de la construcció comunitària, com a node de nodes a la xarxa cultural, com a líder en la construcció d'una ètica pública.
“L’economia és el mètode. L’objectiu és canviar el cor i l’ànima”
(Margaret Thatcher)


La Selva té cura de la meva mare; el seu fill Sebastià, ganàpia i tranquil, viu al Paraguai i té 15 anys. En els últims cinc anys s’han vist dues vegades. El van expulsar de l’escola fa uns mesos.

La Vero és de Ciutat Real; està vivint a l’àrea metropolitana de Barcelona amb la seva filla Blanca i el seu marit, a qui li van donar a escollir entre un trasllat o l’atur quan la seva empresa es va deslocalitzar. No coneixen ningú a qui acudir quan la seva filla els dóna problemes, i els en dóna.

El Marc va néixer amb “les cames fluixetes”, una malaltia neurodegenerativa que li atrofia la musculatura. És un noi llest, competeix jugant a escacs, sempre que algú li pugui moure les peces. La seva mare ha hagut de lluitar perquè algú li mogui el que calgui moure a l’escola, i després a l’institut.

La Chaimae, una preciosa nena d’un any i mig, és l’única filla d’una noia marroquina que va arribar embarassada, i que està sola en un poble turístic. El seu marit la va deixar. No pot treballar per mantenir la seva filla perquè no té a qui deixar la seva filla per anar a treballar.

La Gemma, la més gran de tres germanes, era brillant a l’escola. Se’n va anar a Alemanya, després a Suïssa, ara se’n va a viure als Estats Units. No cobra gaire i la seva feina no és estable però investiga en física fonamental, i això l’apassiona. El seu fill farà ara sis anys. La seva germana petita viu a Austràlia, l’altra a Madrid, el seu pare a Barcelona i la seva mare a Osca.
Diversitat i aïllament social


A això des del sistema educatiu li hem posat el nom de diversitat, i ara estem buscant metodologies d’aula que ens permetin atendre-la. Crec que hem parlat poc de què és, què la causa i quines conseqüències té aquesta diversitat. I ho hauríem de fer, perquè Europa té a les seves portes un parell de milions de persones que fugen de la guerra, unes altres que fugen del desastre climàtic i de la contaminació, i totes les que fugen de l’explotació i la pobresa. Hauríem de pensar què passa quan tot i la necessitat de refugi i asil de tota aquesta gent, Espanya perd població. Gairebé la meitat dels nois que volen treballar no allà on fer-ho. El nomadisme global és una conseqüència del “capitalisme global que busca beneficis infinits en un món finit”(1). Un capitalisme que opera sense norma, perquè les lleis democràtiques es generen en àmbits nacionals, regionals o locals. No hi ha democràcia a les normes globals.

Naomi Klein crida l’atenció sobre la gran norma que justifica per ella mateixa l’existència de l’Organització Mundial del Comerç: que els polítics locals no puguin fer polítiques locals per beneficiar les comunitats que els han elegit. En nom de la lliure competència no es pot incentivar la indústria o el comerç local, i si ho fas, et porten davant tribunals internacionals i et multen. Les grans empreses es deslocalitzen, i acaben trencant comunitats humanes. O no es deslocalitzen i requereixen comunitats humanes que vinguin d’altres llocs i a un altre preu. Estem parlant de devaluació de la feina, però també del “cost vital de l’aïllament social”(2).

Sami Nair observa que “la globalització està minant tot allò que és comú, on s’hi troba el sistema escolar, en benefici de l’interès privat. (…) Les famílies ja no juguen el paper de vector de transmissió de valors, perquè es troben en situació de xoc. Són problemàtiques, els vincles estan desapareixent…”(3).

El capitalisme necessita tot el temps de la humanitat. En aquest sentit, Michel Houllebecq observa que “tota l’arquitectura contemporània ha de ser considerada com un enorme dispositiu d’acceleració i de racionalització dels desplaçaments humans. (…) Aquesta lògica mira de facilitar la instauració múltiple de tractaments relacionals renovats amb rapidesa (entre consumidors i productes, entre empleats i empreses, entre amants), per així promoure una fluïdesa consumista… (…) Mòbils, disposats a la transformació, disponibles, els empleats moderns pateixen un procés anàleg (al de l’arquitectura) de despersonalització. Les tècniques d’aprenentatge es proposen crear individus infinitament mutables, desproveïts de qualsevol rigidesa intel·lectual o emocional”(4). Quin temps poden dedicar aquestes persones a l’educació dels seus fills?

Guy Standing va batejar aquests nous empleats com “precariat”. “S’hi detecta molta còlera i molta ansietat (…) però convé dir des del principi que seria una equivocació considerar la precarietat en termes de patiment. Moltes i molts dels que s’hi han vist arrossegats pretenen alguna cosa millor que el que oferien la societat industrial i el laborisme del segle XX”(5). La seva vulnerabilitat resideix en el seu aïllament i en la dificultat d’organització. La seva oportunitat de futur està precisament en la seva diversitat, i en la possibilitat històrica de crear un nou horitzó de futur, que comprengui el paper de la tècnica del segle XXI i el món com a xarxa global.

Fallida cultural i desigualtat educativa

Jaap Dronkers va estudiar el rendiment educatiu de l’alumnat immigrant en funció dels seus països d’origen i destí(6), en tots aquells països que disposen de dades desagregades i comparables i va concloure que:

L’alumnat immigrat té pitjor rendiment que l’alumnat nadiu, excepte en el cas de l’alumnat d’origen nord-americà que emigra a Austràlia.

L’alumnat immigrat té pitjor rendiment que l’alumnat dels seus països d’origen.

No s’observa una influència significativa de la “qualitat” de la immigració.

És a dir, l’alumnat sense xarxa social i cultural de referència pateix un desavantatge clar en tots els sistemes educatius, encara que no en tots en el mateix grau, en funció dels recursos i programes que s’han desplegat o no. Aquestes dades són rellevants per a les polítiques socials i educatives que es puguin desenvolupar específicament per a la població immigrant, però, en el context que hem descrit, esdevenen rellevants per a moltíssima més població. Un dels factors de desigualtat educativa que no hem considerat prou és la fallida comunitària que es produeix per les dinàmiques laborals en el capitalisme global.


Deia Ortega i Gasset que “el que diferencia l’home de l’animal és que l’home és un hereu i no un mer descendent”. L’antropologia actual assumeix que l’èxit evolutiu de la humanitat rau en el caràcter extremadament social de l’homo sapiens, que permet la transmissió de l’experiència, el repartiment del treball, la cooperació i la cultura.

L’evolució cultural reparteix la selecció natural sobre el grup. El procés és més ric com més gran és la xarxa social del grup. I com més gran és la xarxa, més capacitat té l’individu per enriquir-se culturalment.

Els valors dominants i escola

El més inquietant és que aquestes dinàmiques estan sustentades en un relat més poderós que elles mateixes. La fe en l’individualisme, en la competència, en la llibertat de compra, en l’orgull tecnològic, en la justícia de la selecció escolar, és nuclear en aquest relat. La cultura global, inoculada per les grans corporacions de la comunicació, el cinema, la publicitat, l’espectacularització de l’art i del coneixement s’han encarregat d’escampar pel món aquest pack de creences i de productes i l’ànsia per usar-los i llençar-los, per consumir-ne d’altres embolicats recentment. Ens converteix en una comunitat virtual global amb llaços febles i poca profunditat cultural, mentre les comunitats reals es trenquen, s’empetiteixen, i més persones es fan més vulnerables. Els mitjans de comunicació parlen de “fatiga de la compassió”.

Reconeixem al nostre alumnat més difícil en aquests llocs aïllats de la xarxa social. I reconeixem en el discurs sobre l’educació i de les pròpies escoles el pes del relat neoliberal. La pèrdua de valor de la cosa pública, la competència entre escoles pels seus clients, el tractament individualitzat i classificatori de l’alumnat que no ajuda gens a la restauració de la seva xarxa social, la naturalització de la desigualtat via selecció escolar.

El sistema educatiu funciona com a reproductor de les desigualtats socials, i com a transmissor dels valors dominants, però és un sistema contradictori, en lluita contra si mateix, perquè també, per la seva funció educadora, conté la possibilitat real d’ajudar a l’emancipació humana. No en va, el coneixement és poder.

El sistema educatiu davant la fallida social i cultural

Els bons llocs a la xarxa social són els nodes ben relacionats amb molts nodes que al seu torn estan connectats amb molts nodes. Els encreuaments de camins sempre han propiciat l’intercanvi, la creació, l’aprenentatge mutu, i per això, han estat històricament nuclis de prosperitat.

La pròpia dinàmica del capitalisme ha convertit les nostres escoles en nodes potencialment riquíssims en diversitat, però amb connexions a comunitats trencades o d’al·luvió. Hem de ser conscients d’aquesta realitat perquè l’educació i el sistema educatiu estan canviant i hem de dir cap a on. No només és un problema de metodologies d’aula, que també. És de la mateixa filosofia del sistema, dels seus fins, i de la seva organització. El sistema educatiu, si no vol ser part del problema i contribuir a la fallida social, s’ha de comprometre en la solució, i per tant, proposar-se com a pilar de la construcció comunitària, com a node de nodes a la xarxa cultural, com a líder en la construcció d’una ètica pública. L’empoderament del nostre alumnat, perquè pugui dibuixar el seu horitzó de futur i lluitar per ell, passa tant per capacitar-lo per al món de la intel·ligència artificial, de la robòtica, del big data, com per construir-li una xarxa social que li doni aixopluc, identitat, lleialtat mútua, la possibilitat d’una ètica.

És el moment de construir futurs possibles per al sistema educatiu

¿Volem una escola que proporcioni continguts obsolescents, d’usar i llençar? Això ja ho tenim. És l’escola de passar exàmens i oblidar-se’n l’endemà. ¿Volem un currículum cultural que seleccioni els que ja tenen exactament aquesta cultura des de casa? Doncs és el que passa.

¿El sistema educatiu ha de ser una factoria que produeix titulats? Dades recents d’ocupabilitat de persones titulades en CFGM ens indiquen que només una de cada classe de 35 que comencen a primer acaba treballant en alguna cosa relacionada amb el cicle que va estudiar.

¿Té sentit aprovar curs per curs, en paquets de conductes esperables, observables mesurables… en l’educació obligatòria? ¿Per què serveixen milers de persones que sàpiguen exactament les mateixes coses? ¿Ignorarem que a les nostres aules s’hi parlen dos-cents idiomes i aconseguirem que al final no se’n parli bé cap? ¿Quin paper poden jugar llenguatges universals com l’art o els llenguatges de programació?

¿Què cal saber perquè ningú sigui menys que ningú? ¿Quines són avui les alfabetitzacions fonamentals? ¿Com podem potenciar els sabers d’oportunitat, aquells que fan única i imprescindible a cada persona?

¿Què es necessita perquè la xarxa escolar pugui ser la columna vertebral en la reconstrucció comunitària? ¿Quines organitzacions, quines arquitectures, quins professionals? ¿Pot el sistema educatiu ajudar les famílies? Les dones són el vector cultural més important. ¿Ho ignorarem i no farem res amb les mares?

¿Pot fer-se comunitat des del mercat? ¿Té sentit que les escoles competeixin entre elles? ¿I si col·laboressin en un projecte comú al servei d’una comunitat identificable, amb sentit d’identitat i pertinença? ¿Què pot fer l’escola pel sentit educatiu dels temps i els espais no lectius? Pot liderar l’activitat, evitar redundàncies, tutoritzar i acompanyar els qui ho necessiten, cooperar amb organitzacions del territori per evitar que el temps no escolar s’aguditzi les desigualtats que s’intenten corregir en el temps escolar.

¿Quin paper han de jugar els poders democràtics locals? ¿Com es pot articular la governança del cor de la comunitat? Les polítiques locals han de respondre directament a la ciutadania, i en general, generar transformacions més ràpides i perceptibles.

És la reconstrucció del teixit social. Per això fan falta dues coses: recursos i confiança en els mestres. (Sami Naïr)


1 SUSAN GEORGE, Sus crisis, nuestras soluciones. Icaria 2010

2 NAOMI Klein, Esto lo cambia todo. El capitalismo contra el clima. PAIDÓS 2015

3 SAMI NAÏR, ¿Cuál es el impacto de la globalización en el sistema educativo? Universidad de Girona, noviembre 2015

4 MICHEL HOUELLEBECQ, Intervenciones, Anagrama 2011

5 GUY STANDING, El precariado, una nueva clase social. Pasado y presente, 2011

6 JAAP DRONKERS Influencia de los países de origen y de destino en el rendimiento del alumnado de origen inmigrado Debates Bofill, 2010

Comentaris