Punks, hackers i cooperativistes

Nativa.cat Publica un altre extracte de “Cultura en tensió”, en aquest cas del text de Joan Miquel Gual “Garatges, fàbriques i marges. Cultura i autogestió contra el neoliberalisme.”

El text de Joan M. Gual revisa el paper de la cultura a Barcelona des de la transició fins l’actualitat, i en particular el seu rol en la construcció i acompanyament a l’imaginari polític de la ciutat. En paral·lel a aquesta utilització de la cultura, que ja ha trobat un nom més o menys popularitzat en allò de “cultura de la transició”, al text s’afirma el desenvolupament d’altres corrents culturals que han ajudat a construir una altra forma d’entendre les coses: el punk, el moviment hacker i el cooperativisme.

Així doncs, la tensió de la que parla Joan M. Gual és la tensió entre un us polític de la cultura que ha afavorit i acompanyat les dinàmiques neoliberals, i altres formes d’entendre la cultura que han construït altres imaginaris que també permeten pensar altres formes l’organització de la ciutat. La proposta de reapropiació és en aquest cas ben explícita ja que totes aquestes expressions culturals tenen en comú i contenen per sí mateixes una possibilitat més autònoma d’assumir les regnes de la vida en comú. Jordi Oliveras

Què ha ocorregut als marges de tot aquest relat? Hi ha hagut cultura que no hagi estat CT?, o que no hagi alimentat les indústries culturals que la redueixen a valor de canvi? O millor dit: Quin ha estat el paper de la cultura que ha anat vinculada als espais de transformació que no han volgut renegar o acceptar resignadament les coordenades neoliberals?

En l’arc temporal que abasta des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, ha tingut lloc l’aparició, o renovació, de tres cultures de l’autogestió que han funcionat al mateix temps com a relat i creació progressiva d’infraestructures d’organització. El vincle entre el punk i els centres socials, el vincle entre el ciberpunk i els hackers, i el vincle entre cooperativisme i cultura són tres eixos en aquest mapa de reinvenció de la resistència creativa.

El punk ―entès com una reivindicació del Do it yourself, el Do it with other o el Do it together― va eclosionar coincidint amb Tatcher i amb la ciutat olímpica. La reapropiació de les capacitats de fer política, cultura, crítica i cooperació comença, en certa manera, per la creació d’una escena en què poden tenir un espai. «Les primeres okupacions, les que es van realitzar a Barcelona entre desembre de 1984 i març de 1985, van ser okupacions principalment musicals, organitzades per membres de grups de música amb un primer afany d’aconseguir local d’assaig, tot i que no era aquesta l’única finalitat. La banda sonora la van proporcionar totes les bandes del moment amb músics involucrats en aquestes okupacions, Sentido Común, Odio Social, Anti/Dogmatikss, GRB…»

El neoliberalisme i la ciutat-marca tenen sens dubte una crònica punk, una renovació en les formes de reivindicació dels desposseïts, feta des d’una escena cultural autònoma de petites discogràfiques, fanzins, bandes i centres socials com l’Ateneu de Nou Barris o Cros 10 (el primer espai okupat que des del 1987 va resistir alguns anys), universos de referència que també van ser territoris existencials. La Ciutat podridade La Banda Trapera del Río donà el tret de sortida el 1979 a tota una escena que explica la vida dels suburbis de la ciutat i que, des del 1981, forma part dels moviments antimilitaristes de la insubmissió i del refús a l’OTAN. Segurament, l’element nihilista del No future ha estat més remarcat que la participació en els moviments de base d’alguna gent que va fer bandera d’una estètica que va agafar cos en el paisatge de la desindustrialització, i que va fer, de les fàbriques buides, un escenari de protesta i de festa, enmig d’un context de transformació profunda del capital en què era molt difícil no ja l’organització, sinó directament l’expressió de la crítica. Per tant, el punk resulta, en els seus inicis, un nou vehicle per fer cultura i reivindicar nous drets i llibertats de baix a dalt. També es tracta d’un crit explícit sobre la violència i la repressió d’un nou règim que tenia molt d’interès a projectar una imatge de consens arreu del món, costés el que costés, i que el 1992 reivindicà el cinquè centenari de la Colonització sense cap tipus d’avergonyiment, i amb una minsa protesta que portà cresta i missatges d’odi contra el Govern.

Però segurament, l’element punk més anticipant d’una determinada manera de fer política que es desenvoluparia més tard és la creació d’una esfera mediàtica pròpia. Les ràdios lliures, com Radio Pika, o els fanzins van ser espais de creació d’informació i cultura que permetien emetre missatges propis i produir subjectivitat, essent la llavor analògica d’Indymedia o altres xarxes de comunicació que, amb el temps, han pogut robar el «monopoli de la veritat» als mitjans de comunicació de masses.
També, i en estreta vinculació a l’escena dels centres socials okupats, encara que alguns anys després, els hackers començaren a treballar en la programació de la primera cultura lliure. Entre el Chaos Computer Club de Berlin ―on va fer les seves primeres passes Julian Assange― i els primers moviments del guru del software lliure Richard Stallman, fins a arribar a les espectaculars accions d’Anonymous, s’hauria de situar tota una història que té anades i retorns entre la realitat i la ficció i que funciona sota un principi ètic indestructible: el coneixement ha de ser sempre socialitzat i ningú no ha de resoldre el mateix problema dos cops. El primer hackmeeting de l’Estat es va celebrar el 2002 a Barcelona, al CSOA Les Naus, al barri de Gràcia, però va ser en un altre centre social, el Laboratorio3 de Madrid, on es va presentar de manera pionera tot un bagatge acumulat entre la lluita contra el copyright i la proliferació d’alternatives als sistemes «propietaris» de software. Sense anar més lluny, aquell any va tenir lloc una conferència en què cap dels que hi assistirem havíem sentit a parlar mai d’una nova forma de llicència que provenia dels Estats Units: el Creative Commons, que permetia socialitzar el coneixement amb fórmules molt més obertes que les promogudes per l’SGAE. Era l’any 2003.

La cultura hacker té en el ciberpunk la seva estètica ficcional. ElNeuromante de Gibson, o Hackers, heroes of the computer revolution, de Stephen Levy, suposen un punt de partida indispensable d’una narrativa en què el programador informàtic és una figura entre el virtuós i l’antiheroi. La «soledat interconnectada» hacker serà una pauta fonamental per al creixement de noves formes de cooperació telemàtica, així com també un cau de noves lluites que tenen en la xarxa el seu principal àmbit d’incidència: campanyes com Molina Pírate, No les votes, la Ley Sinde, etc., anticipen moltes maneres de funcionar que, després, faria servir el 15M. La reivindicació del fet de compartir i de la lògica P2P es troba en la base de l’accés a la cultura avui de moltes persones, i seria impensable sense tots aquests precedents. Arribats a aquest punt, resulta important mencionar la tasca feta a Barcelona per Xnet, promotora dels Oxcars, entre altres iniciatives de promoció de la cultura lliure.

En tercer lloc, el vincle entre cooperativisme i cultura, entre la circulació de nous imaginaris i l’organització d’un creixent mapa d’actors desenvolupadors de l’economia solidària, també ha de ser reivindicat. Entre les conegudes experiències de la Central del Curt ―cooperativa de distribució cinematogràfica que operà entre el 1974 i el 1982 per esquivar la censura i promoure el documental polític o els cinemes marginals― i Vídeo Nou fins a l’aparició de La Ciutat Invisible de Sants ―motor de la recuperació de la memòria i renovació de l’imaginari del cooperativisme― cal situar-hi tot un seguit d’infraestructures cooperatives que resulten de canvis esdevinguts després de la desindustrialització. És fonamental, en aquest sentit, recordar l’experiència de Numax presenta ―segons Monterde, el darrer film del moviment obrer a l’Estat espanyol―, que mostra la cooperativització temporal de la fàbrica, i el boicot dels poders fàctics del moment, filmada per Joaquim Jordà per encàrrec dels mateixos treballadors i treballadores. Aquest encàrrec és simptomàtic de les noves possibilitats d’autogestió cooperativa ―que, a diferència de Numax, disposa d’alguns exemples d’èxit i que avui encara duren, com Mol Matric― i tingué un moment molt important de renovació amb el desmantellament d’una indústria cultural ―el de l’editorial Bruguera― quan va néixer Coop57, la cooperativa de finances ètiques que promou l’economia solidària.

També la cooperativa Drac Màgic, que impulsa la Mostra Internacional de Cinema de Dones des del 1993, i la recent conversió a cooperativa de Metromuster, on treballen els directors de Ciutat Morta, mostren bé la relació entre nous imaginaris i organització cooperativa.

Hacker, punk i cooperativisme suposen formes de reinvenció de gestió comunitària de la cultura, que al mateix temps és també reinvenció de la crítica i de la comunitat en un temps de minories i de preponderància de l’individualisme. Si aquí les reivindiquem no és per magnificar-les, sinó perquè d’alguna manera totes elles han estat la base d’una crítica a les institucions de l’statu quo i de noves maneres de fer. Han acompanyat, en el període que va de «la ciutat podrida» a «la ciutat morta», la creació de noves institucions culturals, totes elles vinculades a moviments de base, que han travessat el desert dels anys vuitanta i noranta programant, cantant, escrivint, organitzant i imaginant una resistència capaç de proposar eines útils per transformar la realitat, per no doblegar-se davant seu i inventar nous mons possibles.

(Joan M. Gual, “Cultura en Tensió”, pp. 96-101)

Podeu comprar Cultura en tensió a botiga.nativa.cat.

Comentaris